Ves al contingut principal

Els impossibles del no nacionalisme

Pont del diable (Tarragona)










Som com som, diu la sentència mítica. I deia aquella campanya en la qual Esquerra (finalment, tornarà a ésser ERC!) va començar a deixar-se bous i esquelles. Alguns humans viuen en terres de muntanyes i altres de platges. Uns passen calor i altres fred extrem. A les Canàries no poden esquiar i a Barcelona no ens banyem al mar en ple mes de febrer. Coses de la vida. I de la geografia. Naturalment, podem crear muntanyes falses situades a cobert, climatitzades, per a la pràctica de l'esquí o mars de fantasia per banyar-nos en el més cru de l'hivern, com si visquéssim a Tahití. Però, és lògic i raonable emprendre aquesta mena d'inversions faraòniques per salvar aquests obstacles? Existeixen altres alternatives a aquesta porció de la nostra felicitat? És el que vaig pensar fa uns dies davant la proposta del Gran Timonier de reprendre el transvassament del Roine (al principi, de veritat, pensava que no ho deia de veritat): ara hem de gastar diners en obres costíssimes de connexió amb conques alienes al nostre territori?

Però, aquesta era menor comparada amb la broma que, simultàniament, va fer la ministra de Foment de reactivar la proposta espanyola del corredor central ferroviari, davant de la qual els riures de Brussel·les encara s'escolten a Vladivostock. Un acudit boníssim, encara que de molt mal gust en els temps que corren. I més surrealista encara (i d'aquí les consideracions inicials d'aquest apunt) fou la manera de defensar la proposta d'Ana Pastor: "i com els dic a uns espanyols que no són iguals als altres?" Diu tant dels polítics. Tant! Potser perquè és així? Cal dir a la gent sempre allò que està esperant escoltar? Fins i tot en aquests moments de supeditació als mercats/Directori europeu? Tan difícil és explicar als ciutadans de les comunitats per on no passen directament els eixos mediterrani i atlàntic que el millor és que treballin per connectar-s'hi a aquells de la millor manera possible en comptes de projectar-ne un de propi irrealitzable? Com els podem dir als polítics que deixin de practicar la demagògia i el populisme sistemàtic?

Comentaris

  1. Hi ha una manera d'explicar-los, als espanyols, que no tots els ciutadans de l'Estat espanyol són iguals, publicant les balances fiscals tots els anys, i que ells mateixos decideixin el 'nivell d'igualtat' que estan disposats a assumir... en retallades, espoli, marginació cultural i altres etcèteres...
    En un tres i no res començarien a picar palmes, amb les orelles si calgués, per quedar-se com estan...

    ResponElimina
  2. Què no, que encara no us adoneu que ells tenen la raó i la resta estan equivocats. Com aquell que va conduint en direcció contraria i s'estranya que tothom va al revés.

    Qualsevol corredor per a ells ha de complir dues condicions: passar per Madriz i no passar per Catalunya, que la pela és la pela, i "Ejpanya é Ejpanya".

    I ja posats fem un transvassament d'Ebre cap al sud, del Roina cap a Sud, i anar baixant aigües des de els Urals cap a les regions del sud peninsulars no sigui pas que se'l hi sequi l'herbeta on juguen amb palets i pilotetes. I si de pas podem fer desaparèixer el delta de l'Ebre doncs millor, que fan la competència a l'arròs d'altres llocs.

    ResponElimina
  3. Tant Mas com la ministra espanyola saben que amb les disponibilitats pressupostàries actuals és impossible d'escometre obres d'aquesta envergadura. Volen desviar l'atenció creant falses expectatives.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.