dimarts, 13 març de 2012

Francesc-Marc Álvaro o l'increïble Hulk

Passeig de Gràcia (Barcelona)










La veritat és que no ho acabo d'entendre. Hi ha qui mai aconsegueix ensopegar amb la felicitat. L'home hauria d'estar cofoi, radiant. Manen els seus. Però, en canvi, fa només uns dies, al 8aldia d'en Cuní, em va fer autèntica por. Es debatia al voltant del famós Eurovegas, nova font de passions desfermades per a l'opinió pública catalana però que, com tothom sap, acabarà a la metròpoli. I, per un moment, em va semblar que podia empènyer amb violència la taula de convidats, fer-se lloc enmig de l'enrenou provocat i aixecar els braços musculosos al cel de l'estudi enmig d'un crit eixordador. Perquè per tuiter, mai i aire, Francesc-Marc Álvaro està desfermat. Descontroladíssim. Les darreres vegades que l'he vist, escoltat o llegit l'he percebut com enfollit. Escriu al diari del comte, per exemple, escatològicament indignat, amb símils que van de l'anar de cul al pixar-se de riure. L'home sembla com permanentment enfadat amb l'estultícia radical de tots aquells que no pensen com ell. Tal és l'agror que desprèn que sembla que la boca se li dreça menys que mai. I les venes del coll cada vegada més marcades, com li passava al mític superheroi de color verd en plena mutació.

Clàssic opinador de partit, n'Àlvaro guaita els rivals amb la superioritat de qui se sap guanyador després de set anys de purgatori, de resistència numantina. Sembla com si s'hagués d'aixecar en qualsevol moment per repartir-te una cleca a través de la pantalla o l'auricular. No perdona als qui utilitzen el seu president Pujol per criticar la marxeta que gasta a hores d'ara el Gran Timoner. I ho fa, enfadat amb el món, sense reflectir cap mena de gaudiment en la victòria, com si considerés frustrat el reconeixement que mereixia a tants anys de lluita. Gasta la mala llet de qui se sap millor perquè la realitat electoral li ha acabat donant la raó. Encara que, d'acord amb el ritual democràtic, cada deu o dotze anys el pèndol transiti fins a l'altra banda i els de la riba oposada del riu puguin presentar-li el mateix sentiment de patiment llarg acabat en triomf. El seu posat, preocupant pels nivells de supèrbia, a hores d'ara, sembla el de qui es considera, pagat de sí mateix, fart de bregar amb una opinió pública tan radicalment incapaç i abstrusa. Amb un país de curtets. Massa intel·ligència per a tanta mediocritat. Francesc-Marc, perdona'ns perquè no sabem el que ens fem.

1 comentari:

  1. Bravo, bravo, bravo! Amb quina genialitat retrates la figura superba de tants i tants convergents amiguets d'en Godó que es creuen per sobre de tot i de tothom! "Perdona'ns perquè no sabem el que ens fem". Això és... Ells amb la veritat absoluta i nosaltres en la ignorància! I certament, devem ser en la ignorància, perquè per votar CiU...

    ResponElimina