Ves al contingut principal

Francesc-Marc Álvaro o l'increïble Hulk

Passeig de Gràcia (Barcelona)










La veritat és que no ho acabo d'entendre. Hi ha qui mai aconsegueix ensopegar amb la felicitat. L'home hauria d'estar cofoi, radiant. Manen els seus. Però, en canvi, fa només uns dies, al 8aldia d'en Cuní, em va fer autèntica por. Es debatia al voltant del famós Eurovegas, nova font de passions desfermades per a l'opinió pública catalana però que, com tothom sap, acabarà a la metròpoli. I, per un moment, em va semblar que podia empènyer amb violència la taula de convidats, fer-se lloc enmig de l'enrenou provocat i aixecar els braços musculosos al cel de l'estudi enmig d'un crit eixordador. Perquè per tuiter, mai i aire, Francesc-Marc Álvaro està desfermat. Descontroladíssim. Les darreres vegades que l'he vist, escoltat o llegit l'he percebut com enfollit. Escriu al diari del comte, per exemple, escatològicament indignat, amb símils que van de l'anar de cul al pixar-se de riure. L'home sembla com permanentment enfadat amb l'estultícia radical de tots aquells que no pensen com ell. Tal és l'agror que desprèn que sembla que la boca se li dreça menys que mai. I les venes del coll cada vegada més marcades, com li passava al mític superheroi de color verd en plena mutació.

Clàssic opinador de partit, n'Àlvaro guaita els rivals amb la superioritat de qui se sap guanyador després de set anys de purgatori, de resistència numantina. Sembla com si s'hagués d'aixecar en qualsevol moment per repartir-te una cleca a través de la pantalla o l'auricular. No perdona als qui utilitzen el seu president Pujol per criticar la marxeta que gasta a hores d'ara el Gran Timoner. I ho fa, enfadat amb el món, sense reflectir cap mena de gaudiment en la victòria, com si considerés frustrat el reconeixement que mereixia a tants anys de lluita. Gasta la mala llet de qui se sap millor perquè la realitat electoral li ha acabat donant la raó. Encara que, d'acord amb el ritual democràtic, cada deu o dotze anys el pèndol transiti fins a l'altra banda i els de la riba oposada del riu puguin presentar-li el mateix sentiment de patiment llarg acabat en triomf. El seu posat, preocupant pels nivells de supèrbia, a hores d'ara, sembla el de qui es considera, pagat de sí mateix, fart de bregar amb una opinió pública tan radicalment incapaç i abstrusa. Amb un país de curtets. Massa intel·ligència per a tanta mediocritat. Francesc-Marc, perdona'ns perquè no sabem el que ens fem.

Comentaris

  1. Bravo, bravo, bravo! Amb quina genialitat retrates la figura superba de tants i tants convergents amiguets d'en Godó que es creuen per sobre de tot i de tothom! "Perdona'ns perquè no sabem el que ens fem". Això és... Ells amb la veritat absoluta i nosaltres en la ignorància! I certament, devem ser en la ignorància, perquè per votar CiU...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.