Ves al contingut principal

La fatiga d'un país al corredor de la mort











Ahir, a mig matí, com és públic i notori, el governador d'Arizona va trucar el director de la presó de Tucson per ordenar que s'aturés, en l'últim moment, l'execució de la presonera. Així li havien implorat importants veus de tot arreu (fins i tot del més enllà), de manera que la injecció letal va quedar, de moment, per a més endavant. Continuarem vestits durant un temps més de color taronja. El del sí, però no. Ni verd, ni vermell. Intentant conciliar la son cada nit mentre penses si el proper serà o no el darrer dia. Sí, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha evitat l'execució de la sentència. De la famosa sentència castradora del Tribunal Constitucional. Podem respirar tranquils per una estona. Fins al recurs de cassació que els afectats presentaran al Tribunal Suprem. Fins a la propera demanda judicial d'un grup de pares disposats a fer dels seus fills carn de canó de les posicions segregadores del Partit Popular o Ciutadans. Continuarem al passadís dels condemnats, esperant la següent arrencada de la bèstia.

Perquè després (i això ho sap tothom), tan aviat com puguin, mentre els tribunals espanyols continuen la feina de sapa, vindrà inevitable l'encalçament legislatiu. El ministre Wert no se n'amaga pas. No li agrada el pres i també sembla partidari d'executar la sentència de mort quan abans. Que si una carta de drets bàsics i comuns per tothom per aquí, que si un canvi en la legislació general d'educació per allà. Tard o d'hora el governador d'Arizona, quan sigui més ben rebut fer-ho, deixarà que es compleixi la condemna. I potser, arribat el moment, la presonera ho rebrà fins i tot histèricament i falsament feliç. Perquè, francament, viure així, amb el neguit, amb la fatiga, amb l'estrès permanent de si anirem una altra vegada enrere, amb la necessitat d'haver de lluitar per conservar una cosa tan pròpia i elemental com la capacitat de respirar sense que la química t'obturi els pulmons, comença a fer-se insostenible. No hi ha fortalesa mental que resisteixi trenta anys al corredor de la mort amb data d'execució cada dos per tres. Efectivament, com diu el Gran Timoner, continuem on érem. I només ens mourem si ell i els seus volen.

Comentaris

  1. Per això crec que podem tenir bons ànims amb la creació de l'Assemblea Nacional de Catalunya, aquest dissabte. Per aconseguir aquest quòrum que ens cal per alliberar-nos d'aquesta bèstia immunda del qui no sap conviure, respectar ni tenir l'elegància d'acceptar que la democràcia nega la dictadura.
    El meu temor és el de que no sé si el PSC hi participarà per construir o per sabotejar. Afortunadament, en Joan Herrera té les idees clares i, suposo, que anirà absorbint els socialistes que encara tenen dignitat.

    ResponElimina
  2. Ramón Llull, el PSOEc ho intentarà petar des de dins tot i que crec que els partits no poden adherir-se. Ha de ser a títol individual. Tot i això si que espero que hi hagi algun d'aquest partir de submissió que s'apunti per treballar per la independència.

    ResponElimina
  3. Jo diria que en Castells mateix i altres són prou honests i independentistes per a que sigui segur que hi treballaran positivament, si hi van. Però l'ANC, a pesar de ser de participació individual, saps que les pinyes també són la suma d'individus...

    Orate frates, per a que la maionesa ens surti bé i no es talli.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.