divendres, 9 març de 2012

La fatiga d'un país al corredor de la mort











Ahir, a mig matí, com és públic i notori, el governador d'Arizona va trucar el director de la presó de Tucson per ordenar que s'aturés, en l'últim moment, l'execució de la presonera. Així li havien implorat importants veus de tot arreu (fins i tot del més enllà), de manera que la injecció letal va quedar, de moment, per a més endavant. Continuarem vestits durant un temps més de color taronja. El del sí, però no. Ni verd, ni vermell. Intentant conciliar la son cada nit mentre penses si el proper serà o no el darrer dia. Sí, la interlocutòria del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha evitat l'execució de la sentència. De la famosa sentència castradora del Tribunal Constitucional. Podem respirar tranquils per una estona. Fins al recurs de cassació que els afectats presentaran al Tribunal Suprem. Fins a la propera demanda judicial d'un grup de pares disposats a fer dels seus fills carn de canó de les posicions segregadores del Partit Popular o Ciutadans. Continuarem al passadís dels condemnats, esperant la següent arrencada de la bèstia.

Perquè després (i això ho sap tothom), tan aviat com puguin, mentre els tribunals espanyols continuen la feina de sapa, vindrà inevitable l'encalçament legislatiu. El ministre Wert no se n'amaga pas. No li agrada el pres i també sembla partidari d'executar la sentència de mort quan abans. Que si una carta de drets bàsics i comuns per tothom per aquí, que si un canvi en la legislació general d'educació per allà. Tard o d'hora el governador d'Arizona, quan sigui més ben rebut fer-ho, deixarà que es compleixi la condemna. I potser, arribat el moment, la presonera ho rebrà fins i tot histèricament i falsament feliç. Perquè, francament, viure així, amb el neguit, amb la fatiga, amb l'estrès permanent de si anirem una altra vegada enrere, amb la necessitat d'haver de lluitar per conservar una cosa tan pròpia i elemental com la capacitat de respirar sense que la química t'obturi els pulmons, comença a fer-se insostenible. No hi ha fortalesa mental que resisteixi trenta anys al corredor de la mort amb data d'execució cada dos per tres. Efectivament, com diu el Gran Timoner, continuem on érem. I només ens mourem si ell i els seus volen.

3 comentaris:

  1. Per això crec que podem tenir bons ànims amb la creació de l'Assemblea Nacional de Catalunya, aquest dissabte. Per aconseguir aquest quòrum que ens cal per alliberar-nos d'aquesta bèstia immunda del qui no sap conviure, respectar ni tenir l'elegància d'acceptar que la democràcia nega la dictadura.
    El meu temor és el de que no sé si el PSC hi participarà per construir o per sabotejar. Afortunadament, en Joan Herrera té les idees clares i, suposo, que anirà absorbint els socialistes que encara tenen dignitat.

    ResponElimina
  2. Ramón Llull, el PSOEc ho intentarà petar des de dins tot i que crec que els partits no poden adherir-se. Ha de ser a títol individual. Tot i això si que espero que hi hagi algun d'aquest partir de submissió que s'apunti per treballar per la independència.

    ResponElimina
  3. Jo diria que en Castells mateix i altres són prou honests i independentistes per a que sigui segur que hi treballaran positivament, si hi van. Però l'ANC, a pesar de ser de participació individual, saps que les pinyes també són la suma d'individus...

    Orate frates, per a que la maionesa ens surti bé i no es talli.

    ResponElimina