Ves al contingut principal

La importància de dir-se Cuenca

La Pedrera (Barcelona)











Gairebé cada any, el model Barça que encarna aquests darrers anys en Pep Guardiola des de la banqueta dóna l'oportunitat a un o més jugadors de la pedrera del club. Després de la consolidació de Pedro, aquest any li toca el torn a la genialitat de Thiago Alcántara i a la verticalitat d'Isaac Cuenca (amb permís del grandíssim Cristian Tello). Un noi, l'Isaac, descarat, molt descarat, que, com si hagués jugat tota la vida, té la virtut d'encarar els defenses rivals i buscar amb insistència la banda per guanyar una posició de centrada que faciliti el gol als davanters en una clara posició de superioritat sobre els defensors. En altres paraules, és un extrem clàssic dels que ja no s'estilen, diríem. Hi ha altres Cuenca que fan les funcions contràries. Les de defensa aferrissada de l'establishment. Maria Eugènia Cuenca, l'exconsellera dels temps del president Pujol n'és un bon exemple. Una versió d'autèntica, per cert, de vergonya aliena.

Fa poc, quan encara em recuperava d'una grip punyetera, vaig tenir l'oportunitat de veure-la actuar, desplegant tota la seva capacitat d'estupidesa als Matins de TV3. Mentre el catedràtic de dret de la UB Joan Queralt posava el dit a la nafra denunciant la històrica manca de controls en la despesa de les administracions públiques (amb infinites irregularitats en la contractació i la possibilitat d'usar i abusar de la discrecionalitat a favor de familiars, amics i commilitants), la Cuenca es dedicava a negar-ho tot i a defensar la innocència del gendre reial. Segons ella ens cal més informació per saber que va passar amb Urdangarin. I no podem considerar que la corrupció sigui un mal estès a l'administració pública. Amb les responsabilitats polítiques que va ocupar, la seva manera, com a mínim indolent, de veure el problema, s'explica perfectament perquè hem arribat al punt de misèria i porqueria en el qual som. Fins i tot deu trobar normal que una administració pública, sense ni tan sols concurs públic, pagui a un intermediari 700.000 euros per aconseguir que el Tour vagi a les Illes Balears. Costarà molt sanejar-ho tot.

Comentaris

  1. Oh, que bé! Quin davantal, editorial, article el d'avui! T'ha sortit brodat!
    La comparació "Cuencas" és molt bona i oportuna. Més encara, quan ahir en Mas-Colell deia que tot se'n pot anar a can pistraus si no tira endavant el pactet fiscalet. I, com que no anirà enlloc, doncs l'advertiment està servit per la convocatòria del Referèndum d'Independència...
    Aquest divertiment de l'estupidesa més retro de les obligatorietats "mano militari" o policial de posar banderes als ajuntaments (o als balcons particulars quan passava Franco i amb policia amb metralladora als terrats), contrasta tant amb la picardia intel·ligent i culte d'en Pep que fa que aquesta pobre Cuenca quedi a amb un ridícul tant esgarrifós com la Camacho...

    Tranquils, que el nostre brou ja fa xup-xup!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.