dijous, 29 març de 2012

La vaga d'un país depenent sense expectatives de futur (fem-la nostra)

Viatjo en avió de retorn a Catalunya separat de la família, a l'altra banda del passadís. En la meva filera de tres seuen després una dona, més o menys de la meva edat, amb una nena petita. Separada també de la parella pels capricis del check-in. No puc contenir la son i noto l'estrabada de l'enlairament entre somnis. Em desperto a mig vol. Ben aviat la meva acompanyant ocasional em pregunta per l'edat dels meus fills. És l'esquer per iniciar una ben profitosa conversa. M'explica que és enginyera i treballa a Detroit on ha format la seva família. Hi va anar fa vuit anys per passar un parell de cursos i s'hi ha quedat. Adaptació fàcil. Lloa l'esperit emprenedor dels nordamericans i assenyala la distància mental creixent amb els espanyols que hi viuen. Aviat parlem de la penosa situació econòmica i del creixement de l'independentisme. Al gran centre de l'automoció mundial on treballa, la crisi va colpejar amb força el 2008: els costà una rebaixa del 30% del salari. Ara, després dels sacrificis, han tornat a les bones expectatives. L'atur és del 8%. La situació sembla normalitzada. El contrast amb el país al qual vola de vacances no pot ser més marcat.

Sí, a mi em sembla que la vaga d'avui és sobretot una protesta contra la manca de futur. Un país que s'ensorra sense expectatives serioses (encara) de resposta social i nacional. No hi ha dubte que els dirigents i les formes de la reivindicació clàssiques necessiten una reconversió en profunditat. La vaga, per exemple, en una situació com l'actual, suposa per a milers i milers de treballadors un esforç econòmic difícil d'assumir. Ho he escoltat de boca de molts companys aquests dies. Avui, doncs, faré una generosa aportació a les arques de la Gestoria, d'entre 75 i 100 euros. No es queixaran. El maltractament al qual som sotmesos els treballadors catalans, però, mereix una contestació i encara no en conec una altra via. No servirà de res. No. I anar a treballar tampoc. Però hi ha compromisos morals amb els quals cal complir. És el que sento. Algú ha de quedar al davant, cara a cara. Perquè quan els antics instruments rovellats de la lluita pels drets dels treballadors (com els sindicats) ja no hi siguin, esteu segurs que milloraran les condicions laborals de la majoria? Francament, a mi no m'ho sembla. Per això, avui, tots quatre a casa i al carrer amb l'estelada. I a fer de la vaga, també, ni que sigui una mica, un clam per l'única solució viable que tenim els catalans a les nostres pròpies mans: la independència.

3 comentaris:

  1. molt bé!
    demà, Vaga per la Independència!

    ResponElimina
  2. Dèiem d'en ZP però és que això de trobar-te vivint en una casa-presó on no hi ha res que sigui aprofitable per la bona convivència, és insuportable. Vaga, sí. I per molts motius, molts.
    Sabíeu, per exemple, que els del PP estan influint dins de l'exèrcit espanyol per a que els qui són pares de nens demanin l'exclusió del català d'immersió a les seves respectives escoles?
    Sí, vaga contra l'abús econòmic del Gobierno de España, contra la submissió catalana, contra les tergiversacions i mentides contra nosaltres, vaga contra moltes coses, on un ja no sap on intentar distreure's. La meva filla gran la van acomiadar sense cap mirament l'endemà mateix del decret del lliure acomiadament, el meu fill pot perdre la feina perquè la seva empresa ha perdut concursos de contractes a dojo... La meva dona que ja no sap com poder atendre cada dia més de quaranta persones o moltes més que demanen aprendre català "por lo del arraigo"....

    Jo no puc fer vaga per recuperar meva la salut, però us asseguro que si sabés com fer-ho....

    ResponElimina
  3. Molt segle XIX tot plegat.

    Els sindicats son com els indígenes que lluitaven amb pals i pedres contra els invasors espanyols, que els responien amb trets.

    Que s'actualitzin d'una punyetera vegada pel que fa a ideologia, mètodes de lluita i adscripció nacional.

    PD: jo, a les vages espanyoles, no hi vaig.

    ResponElimina