Ves al contingut principal

La vaga d'un país depenent sense expectatives de futur (fem-la nostra)

Viatjo en avió de retorn a Catalunya separat de la família, a l'altra banda del passadís. En la meva filera de tres seuen després una dona, més o menys de la meva edat, amb una nena petita. Separada també de la parella pels capricis del check-in. No puc contenir la son i noto l'estrabada de l'enlairament entre somnis. Em desperto a mig vol. Ben aviat la meva acompanyant ocasional em pregunta per l'edat dels meus fills. És l'esquer per iniciar una ben profitosa conversa. M'explica que és enginyera i treballa a Detroit on ha format la seva família. Hi va anar fa vuit anys per passar un parell de cursos i s'hi ha quedat. Adaptació fàcil. Lloa l'esperit emprenedor dels nordamericans i assenyala la distància mental creixent amb els espanyols que hi viuen. Aviat parlem de la penosa situació econòmica i del creixement de l'independentisme. Al gran centre de l'automoció mundial on treballa, la crisi va colpejar amb força el 2008: els costà una rebaixa del 30% del salari. Ara, després dels sacrificis, han tornat a les bones expectatives. L'atur és del 8%. La situació sembla normalitzada. El contrast amb el país al qual vola de vacances no pot ser més marcat.

Sí, a mi em sembla que la vaga d'avui és sobretot una protesta contra la manca de futur. Un país que s'ensorra sense expectatives serioses (encara) de resposta social i nacional. No hi ha dubte que els dirigents i les formes de la reivindicació clàssiques necessiten una reconversió en profunditat. La vaga, per exemple, en una situació com l'actual, suposa per a milers i milers de treballadors un esforç econòmic difícil d'assumir. Ho he escoltat de boca de molts companys aquests dies. Avui, doncs, faré una generosa aportació a les arques de la Gestoria, d'entre 75 i 100 euros. No es queixaran. El maltractament al qual som sotmesos els treballadors catalans, però, mereix una contestació i encara no en conec una altra via. No servirà de res. No. I anar a treballar tampoc. Però hi ha compromisos morals amb els quals cal complir. És el que sento. Algú ha de quedar al davant, cara a cara. Perquè quan els antics instruments rovellats de la lluita pels drets dels treballadors (com els sindicats) ja no hi siguin, esteu segurs que milloraran les condicions laborals de la majoria? Francament, a mi no m'ho sembla. Per això, avui, tots quatre a casa i al carrer amb l'estelada. I a fer de la vaga, també, ni que sigui una mica, un clam per l'única solució viable que tenim els catalans a les nostres pròpies mans: la independència.

Comentaris

  1. molt bé!
    demà, Vaga per la Independència!

    ResponElimina
  2. Dèiem d'en ZP però és que això de trobar-te vivint en una casa-presó on no hi ha res que sigui aprofitable per la bona convivència, és insuportable. Vaga, sí. I per molts motius, molts.
    Sabíeu, per exemple, que els del PP estan influint dins de l'exèrcit espanyol per a que els qui són pares de nens demanin l'exclusió del català d'immersió a les seves respectives escoles?
    Sí, vaga contra l'abús econòmic del Gobierno de España, contra la submissió catalana, contra les tergiversacions i mentides contra nosaltres, vaga contra moltes coses, on un ja no sap on intentar distreure's. La meva filla gran la van acomiadar sense cap mirament l'endemà mateix del decret del lliure acomiadament, el meu fill pot perdre la feina perquè la seva empresa ha perdut concursos de contractes a dojo... La meva dona que ja no sap com poder atendre cada dia més de quaranta persones o moltes més que demanen aprendre català "por lo del arraigo"....

    Jo no puc fer vaga per recuperar meva la salut, però us asseguro que si sabés com fer-ho....

    ResponElimina
  3. Molt segle XIX tot plegat.

    Els sindicats son com els indígenes que lluitaven amb pals i pedres contra els invasors espanyols, que els responien amb trets.

    Que s'actualitzin d'una punyetera vegada pel que fa a ideologia, mètodes de lluita i adscripció nacional.

    PD: jo, a les vages espanyoles, no hi vaig.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.