Ves al contingut principal

L'estanquera a Sant Pol: exercint violència d'Estat

L'Ajuntament de Sant Pol el maig de 2011










Fa uns mesos hi varem anar els de casa i ens va semblar una vila tranquil·la i feliç. Hi vaig deixar testimoni en aquest bloc, en un apunt que recordava la seva destrucció per les tropes borbòniques durant la Guerra de Successió, origen de l'expressió de befa segons la qual (en record de la inutilització del rellotge públic) se'ls pregunta encara, com ho feien els soldats borbònics amb ànim vexatori, quina hora és. Gairebé tres-cents anys després, desgraciadament, l'afrenta continua. Arreu del país, però a la vila del Maresme, de forma especialment gràfica. En forma d'imposició dels símbols dels ocupants. Ara ja no es tracta (no quedaria bé) de saquejar i esborrar del mapa per sempre els santpolencs, sinó d'humiliar-los dient-los quins són els referents amb els quals s'han d'identificar. Per pebrots. Perquè ho dic jo via sentència, en nom del rei Joan Carles I de Borbó. Perquè ho exigeixo jo, virreina Maria Llanos de Lluna, en nom de la majoria absoluta del Partido Popular. De la golilla encarcada al Christian Dior siliconat.

Feia deu anys que l'Ajuntament de Sant Pol de Mar, com diria el clàssic, interpretant legítimament els desitjos de la ciutadania santpolenca, havia decidit que la senyera era el símbol que aplegava tots els habitants de la vila. La bandera que tothom (pràcticament) sent com a seva, sumada a qualsevol altra identitat. Però no n'hi havia prou. Calia obligar-los a passar per l'adreçador constitucional espanyol. Ara, una sentència judicial ha decretat que cal penjar-hi l'estanquera a l'exterior de l'edifici consistorial. Es tracta, sens dubte, d'un acte profundament violent. Autèntica violència simbòlica. Molt més que qualsevol acte de crema física. La delegada del Govern espanyol ha declarada oberta una competició ritual en la qual té les de perdre. Que pot portar a convertir la vila en focus d'una nova pràctica esportiva amb l'honor i la dignitat com a premi per als guanyadors. Destinarà la senyora Llanos de Luna una guarda permanent de la Guàrdia Civil? Farà instal·lar càmeres de protecció? Cars instruments per refermar una imposició identitària en temps de crisi. Sort que són no nacionalistes...

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.