Manaires que parlen de la irresponsabilitat dels altres

Platja de la Vila Olímpica (Barcelona)









Baixo a Barcelona a veure el meu pare convalescent. És divendres i a mitja tarda faig el viatge llarg de retorn. Pujo a l'estació dels Catalans de Plaça Catalunya. El tren ha arribat però encara falten uns minuts per sortir. Com sempre que puc (en un d'aquells rituals atàvics les raons del qual no sabria explicar) trio el fons del darrera del primer vagó. De primeres intento escoltar música, conscient que el tren em mareja (sí, sí, tenim els únics trens que maregen al món) en la primera part de la ruta. A Provença hi puja una parella que se situa just al meu costat. Ell vesteix més informal. Ella, tota de negre, entra parlant pel mòbil. Girant suaument el cap cap al costat, em criden l'atenció les ungles pintades d'un vermell d'alta densitat. Només per la vestimenta és possible capir d'un cop d'ull que entre els dos hi ha una evident distància jeràrquica. He deixat la música que m'aïllava i començo a llegir: el llibre triat és dens com les ungles de la meva veïna de seient. Ella ha deixat el mòbil i ha començat a enraonar amb el company del davant. Naturalment, destorba la meva difícil concentració.

Ben aviat percebo que, com un servidor, es tracta de treballadors (ella, més aviat, comandament) de la Gestoria. La noia, després de parlar de la preparació d'un viatge a la Costa Amalfitana, dedica amb fruïció, entre vuit i nou estacions del trajecte, a comentar escandalitzada com els seus subordinats no foten ni brot. Està convençuda que no caldria abaixar-los el sou, sinó fer-los fora a la majoria. És massa descarat. Que si aquell mira el facebook. Que si l'altre l'e-notícies. Que si de tant en tant m'aixeco del despatx per desfer les converses. Que quant duran els cafès i els esmorzars. Que això és un autèntic escàndol. Que és diner públic. Què el sou te l'has de guanyar cada dia, no per haver passat un dia unes oposicions. Què si ella s'està plantejant molt seriosament anar a la privada. Escolto pacient tota la carregada. El noi del davant gairebé no ha badat boca. Però, arribat el moment just, directe, pronuncia una pregunta que a mi em sembla encertadíssima: i, què penses fer? Jo, res, no sóc la subdirectora. I continua supurant. Baixo del tren amb una conclusió: hi ha comandaments, als quals paguem un generós sou públic, que miren cap a una altra banda en comptes de demanar resultats als seus subordinats. I si és així, com voleu que no llegeixin l'e-notícies?

Comentaris

  1. No serà que és una dictadora frustrada amb el seu marit?
    Una vegada, vaig tenir una Cap d'aquestes, frustrades amb tot el món i sempre buscava culpables on no n'hi havien. Per desgràcia, hi ha molts escaladors de places que són molt incompetents i descarreguen la seva ràbia contra tots els seus subordinats o, encara pitjor, contra una víctima fixa.
    Quan veus un Cap que sempre rondina contra tots, normalment és aquesta persona la qui falla.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)