Ves al contingut principal

Més sobre la darrera enquesta del CEO: cuina per a aficionats











Aquesta vegada, si no estic mal informat, els de feedback no han fet la tradicional cocció de les dades del darrer baròmetre del Centre d'Estudis d'Opinió (1a onada de 2012), publicat divendres passat. Aquella en la qual, de forma meravellosa, les dades d'un 44,6% i un 24,7% en intenció directa de sí i de no en un referèndum sobre la independència de Catalunya passen a convertir-se, per art de màgia, en una victòria del no amb una participació superior al 60-65%. Sempre he pensat que semblant salt mortal requeriria una explicació més extensa que la raquítica que ens ofereixen habitualment els professionals de la cuina. A falta de més aclariments, suposo que el pou d'on procedeixen els vots que capgiren completament el resultat final correspon al 24,2% d'enquestats que respon que s'abstindria o no aniria a votar. D'entrada, doncs, pressuposa que una part molt important dels qui responen d'aquesta manera l'enquesta no diuen la veritat o canviaran d'opinió a darrera hora. Resulta interessant, però, observar quins motius addueixen per afirmar que no participarien al referèndum: trobem aquí, efectivament, que un volum apreciable de respostes poden induir a pensar en un vot finalment decantat cap al no. Però, francament, es tracta d'una xifra que difícilment arribaria al terç dels que diuen que no aniran a votar.

En concret, els que consideren que amb el seu vot mirarien de preservar la unitat d'Espanya, que actuarien en funció d'un sentiment identitari espanyol i català compartit o que no seria positiu per Catalunya, s'enfilen només fins el 28,7% dels que diuen que s'abstindran. Un segon grup, amb conviccions antindependentistes més toves (els que afirmen que no es prioritari o viable, que encara no és el moment, que és massa radical, que són contraris a les divisions territorials o federalistes), acumula un altre modest 17,4%. Finalment, un tercer grup diu que s'abstindria (i hi ha motius forts per pensar que així ho faria) perquè no té una posició ferma (i tots es refermaran al final cap al no?), està desmotivat amb la política o no l'interessa el tema (47,6%). En relació al total dels votants, doncs, els tres grups representen un 6,9%, un 4,2% i un 11,5%, essent el darrer el més fixat en la negativa a participar. Ateses les mateixes respostes ofertes dels enquestats, doncs, resulta molt difícil creure que la totalitat dels tres grups acabés votant no: si ho fes només el primer grup el sí guanyaria amb un 58,5% (i una participació del 76,2%); i afegint-se també el segon, encara amb un 55,5% (amb un 80,4% de participació).

Comentaris

  1. Jo només sé que si els nombres estiguessin canviats no hi hauria cap interpretació. Es posen negitossos en veure els resultats actuals igual que serien decepcionants per a nosaltres. I més tenint la major part de la propaganda i medis de comunicació del seu costat.

    ResponElimina
  2. Trobo que la millor enquesta és aquella que vius en directe. Aquell veí, aquell familiar, aquell company de la feina, d'esports, d'infància, etc. que veus que entona el cant de l'independència bo i essent de parla castellana, bo i essent de dretes espanyoleres, bo i agradant-li Madrid, etc. Aquest és el tast de la realitat pura. Les que apareixen publicades són boniques si ens afavoreixen i són lletges si no ens surten bé. Són manipulables i interpretables.
    Quan veus que el clàssic recalcitrant -que sempre n'hi ha- van avenint-se als teus criteris cada vegada més, llavores aquesta "enquesta" és la que dóna un molt bon símptoma de la realitat social.
    Per cert, el xoc social espanyol que ha causat l'entrevista al Pare Pujol, sembla que ha estat dels grossos. Avui he escoltat l'Oriol Pujol i trobo que també afina prou bé.

    Crec que no ho tenim pas tot perdut. Encara podem tenir esperances si no defallim amb la nostra batalla diària.

    ResponElimina
  3. Doncs a més, caldria afegir els efectes produïts per una campanya informativa desacomplexada, deshinibida i directe dels beneficis econòmics, socials i culturals als mitjans públics de la independència, amb campanyes directes a tots els segments socials. Seria bo escoltar els arguments unionistes, especialment en matèria econòmica però dubto que vagin més enllà del sentiment patriòtic espanyol o a l'amenaça i la por de les conseqüències..i una campanya així, la tenim guanyada nosaltres, els que volem jugar una altra lliga, i sumaríem vots que no surten a l'enquesta

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.