Ves al contingut principal

Neix l'ANC: pots mirar com creix o posar-t'hi, tu tries











Avui es constitueix en una trobada que espero multitudinària, al Palau Sant Jordi de Barcelona, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC). Segons ens han explicat des del tret de sortida de l'abril de l'any passat, vol pouar de dues fonts com a precedents més o menys propers: del paraigües comú organitzat a principis dels setanta del segle passat per unificar la lluita antifranquista i, moltes dècades més tard, de la transversalitat que va caracteritzar les comissions locals organitzadores entre 2009 i 2010 de les Consultes sobre la Independència. Certament, per escapar a la nostra innata capacitat de divisió, necessitem concentrar, racionalitzar i fer al màxim d'eficients els esforços de la societat civil en la lluita per l'assoliment d'un Estat propi per Catalunya. Hem d'apel·lar amb consistència creixent a la majoria social que a hores d'ara ja sap que l'única sortida que ens queda per escapar de la ratera on som és la independència nacional. Necessitem arribar a tots i cadascun dels catalans per convèncer-los. I fer-ho sense etiquetes ideològiques que ens enfrontin, que ens divideixin entre nosaltres, nets i polits.

Desgraciadament, el sobiranisme de partit (encara) no ens serveix en aquesta part del camí. A hores d'ara, la coherència en el discurs és inversament proporcional a la representació política al Parlament de Catalunya. La majoria dels sobiranistes electes encara no treballen activament per convèncer la majoria dels seus conciutadans que la independència no es un caprici, ni un desig irrealitzable, sinó una necessitat peremptòria en un país que se'ns desfà a les mans. Que la seva responsabilitat no és la de mesurar com creix la planta, sinó la de regar-la i adobar-la. Que cal que s'hi posin de veritat. L'ANC ha d'assolir, doncs, un doble objectiu: convèncer la majoria social independentista existent de la urgència de l'objectiu comú i pressionar els polítics sobiranistes a fi que encapçalin el projecte i aixequin d'una vegada el fre de mà amb el qual contribueixen a retardar l'exercici de la sobirania. Tot, però, des de la màxima voluntat inclusiva i sense desviar-nos en batalles i baralles eixorques. Amb generositat i voluntat de sumar, fins i tot a aquells qui ens menystenen pagats de sí mateixos, convençuts que són dipositaris únics i escollits de la formula meravellosa.

Comentaris

  1. Et llegeixo i és com si t'estigués veient fent aquest discurs des del balcó de la Generalitat! Molt bé.
    L'èxit de l'ANC es fa palesa des del moment en que no és possible entrar-hi al seu web. Tot un símptoma.

    Nota a l'amic patrici: Què et diran els teus fills si et fiques amb la netedat dels néts... No és qüestió de confondre si va "net" el "nét"... Un divertiment a costa teva, je, je.. (Una abraçada!)

    ResponElimina
  2. "sense retrets". Esperem que hi hagi unió i duri.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.