dilluns, 12 març de 2012

(Pre)negociació inacabable, patiment insostenible

Seu d'Ègara (Terrassa)











La Catalunya de març del 2012 és la del retorn del fenomen del barraquisme al Poble Nou de Barcelona i la de l'entrada massiva de les carmanyoles als centres escolars (les dels nens de famílies que ja no poden assumir la despesa del menjador). La que s'endeuta una mica més cada dia que passa, comprometent el futur de tots. Cada setmana, sinó cada dia, una nova notícia ens posa damunt la taula el constant procés de degradació del país al qual assistim, uns amb els braços més plegats que d'altres. Els que combinen amb saviesa i (fins ara) excel·lents resultats el sobiranisme teòric i l'autonomisme pràctic diuen que s'hi han posat, però, no semblen tenir gaire pressa. De moment, es prendran tot l'any per veure com respira el nou govern de la metròpoli, que pressionar-los massa no seria bo. El nou home fort de Convergència Democràtica, l'Oriol Pujol, parlava fa pocs dies en una entrevista radiofònica de la conveniència de pouar en els racons més recòndits de l'ànima del president espanyol a la recerca d'una pulsió liberal. No és broma. El to és aquest. I així ells van fent cates, tranquil·lament, mentre el país afronta la sequera com pot.

I ja no és només que el país marxi a tot drap cap a la residualització (Pujol pare, dixit), és que les nostres institucions queden absolutament inermes, totalment indefenses, mentre duren les prospeccions convergents als extrems més recòndits de l'ànima liberal del Partit Popular. Cap capacitat de resposta, més enllà d'una alenada amb flaire de salsa de calçotada del cap de setmana (aquesta crítica em sona). Perquè, clar, no siguis ruc, que cal estar a bones amb el senyor Rajoy, si és que volem pactar amb ell un nou sistema de finançament. No seria prudent posar-li la pistola al pit. I com que, amb la seva majoria absoluta, té la paella fermament engrapada, ens hem de posar bé. Molt bé. Faci el que faci i diguin el que diguin els seus ministres. Ens hem d'empassar aquests dies, per exemple, la descomunal cara dura del govern espanyol exigint flexibilitat a Europa en el seu compromís de reducció del dèficit públic alhora que endosa intransigent a les comunitats autònomes el deute que genera l'administració central en l'execució de competències suposadament transferides. Francament, tot sembla indicar que en els vuit mesos que ens queden, d'humiliació en humilicíó fins a la presa de pèl final, aquesta negociació se'ns farà insofrible.

2 comentaris:

  1. No se el perquè, però m'ha vingut a la memòria el que va dir un ciutadà de Tunísia poc desprès del començament de la seva revolució d'ara fera un any.
    "Tan de bo Alà ho destrueixi tot per tornar-ho a crear mes just".
    El mal es que no crec en cap deu i d'existir encara ho haguessin fet pitjor... al menys si ens basem en el que fan els seus "clubs de fans" aquí baix en aquest mon.

    L'avi Joaquim (que el que diu a dalt es il·legible)

    ResponElimina
  2. I ara una tercera onada de retallades. Per això si que són eficients però per altres coses... el govern dels millors hahahahahahah!!!!

    ResponElimina