Vés al contingut principal

(Pre)negociació inacabable, patiment insostenible

Seu d'Ègara (Terrassa)











La Catalunya de març del 2012 és la del retorn del fenomen del barraquisme al Poble Nou de Barcelona i la de l'entrada massiva de les carmanyoles als centres escolars (les dels nens de famílies que ja no poden assumir la despesa del menjador). La que s'endeuta una mica més cada dia que passa, comprometent el futur de tots. Cada setmana, sinó cada dia, una nova notícia ens posa damunt la taula el constant procés de degradació del país al qual assistim, uns amb els braços més plegats que d'altres. Els que combinen amb saviesa i (fins ara) excel·lents resultats el sobiranisme teòric i l'autonomisme pràctic diuen que s'hi han posat, però, no semblen tenir gaire pressa. De moment, es prendran tot l'any per veure com respira el nou govern de la metròpoli, que pressionar-los massa no seria bo. El nou home fort de Convergència Democràtica, l'Oriol Pujol, parlava fa pocs dies en una entrevista radiofònica de la conveniència de pouar en els racons més recòndits de l'ànima del president espanyol a la recerca d'una pulsió liberal. No és broma. El to és aquest. I així ells van fent cates, tranquil·lament, mentre el país afronta la sequera com pot.

I ja no és només que el país marxi a tot drap cap a la residualització (Pujol pare, dixit), és que les nostres institucions queden absolutament inermes, totalment indefenses, mentre duren les prospeccions convergents als extrems més recòndits de l'ànima liberal del Partit Popular. Cap capacitat de resposta, més enllà d'una alenada amb flaire de salsa de calçotada del cap de setmana (aquesta crítica em sona). Perquè, clar, no siguis ruc, que cal estar a bones amb el senyor Rajoy, si és que volem pactar amb ell un nou sistema de finançament. No seria prudent posar-li la pistola al pit. I com que, amb la seva majoria absoluta, té la paella fermament engrapada, ens hem de posar bé. Molt bé. Faci el que faci i diguin el que diguin els seus ministres. Ens hem d'empassar aquests dies, per exemple, la descomunal cara dura del govern espanyol exigint flexibilitat a Europa en el seu compromís de reducció del dèficit públic alhora que endosa intransigent a les comunitats autònomes el deute que genera l'administració central en l'execució de competències suposadament transferides. Francament, tot sembla indicar que en els vuit mesos que ens queden, d'humiliació en humilicíó fins a la presa de pèl final, aquesta negociació se'ns farà insofrible.

Comentaris

  1. No se el perquè, però m'ha vingut a la memòria el que va dir un ciutadà de Tunísia poc desprès del començament de la seva revolució d'ara fera un any.
    "Tan de bo Alà ho destrueixi tot per tornar-ho a crear mes just".
    El mal es que no crec en cap deu i d'existir encara ho haguessin fet pitjor... al menys si ens basem en el que fan els seus "clubs de fans" aquí baix en aquest mon.

    L'avi Joaquim (que el que diu a dalt es il·legible)

    ResponElimina
  2. I ara una tercera onada de retallades. Per això si que són eficients però per altres coses... el govern dels millors hahahahahahah!!!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …