Ves al contingut principal

Quaranta anys de franquisme i altres tants de miratge

Tortosa









Tinc la magnífica oportunitat de conversar llargament sobre la seva vida professional amb un enginyer que va ocupar altes responsabilitats polítiques als primers governs del president Pujol. Un tècnic independent, però, sense carnet de Convergència. Ara té vuitanta anys i ningú ho diria. És un home locuaç. De ment àgil. Interessantíssim d'escoltar. D'aquells que enllacen una anècdota amb una altra i et transporten en el temps. Un temps que tu (com qui diu) no has viscut. O vas viure en un univers vital completament diferent al seu. Arran d'un comentari al vol sobre la darrera conferència del president Pujol a ESADE acabem parlant del tema. Ell escriu molt, em diu, però, tot i ser-ho, mai no s'ha definit públicament com a independentista. Em manifesta el convenciment que sense l'assentiment primer i l'encapçalament després de les elits del país, la tasca és molt difícil. En perspectiva històrica, amb els seus vuitanta anys, acumula quaranta anys de franquisme i altres quaranta de frustració dels anhels del país, de miratge. Pensa que hem reculat.

És un home que sap escoltar. I em fan gràcia sobretot dues reaccions seves. La primera, quan li confesso que jo sí sóc un independentista confès i com hi vaig arribar principalment a través de la història, de la constatació de la desfeta de l'Estat català el 1714 i de com s'ha construït l'Espanya que ens domina avui. Tot i els meus orígens cent per cent aragonesos. Ell, àgil, amb una espurna als ulls, em pregunta com tots els catalans purs, immediatament: i els teus pares què diuen? La segona reaccíó espontània que m'arriba especialment és aquella que es produeix en el seu rostre quan li dic que des de sempre he estat independentista (bé, des de que vaig consolidar un ideari polític propi). Em diu aleshores, ràpid com sempre, quina sort! I ho exclama amb aquella recança de qui pensa que ha estat perdut en el bosc i no ha acabat de trobar el camí fins al final de la vida. Jo ja no ho veuré, em diu. I tant que sí, li repeteixo optimista. En acomiadar-nos li demano, això si, que d'una vegada per totes surti de l'armari... Com el partit del president Pujol.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.