Vés al contingut principal

Quaranta anys de franquisme i altres tants de miratge

Tortosa









Tinc la magnífica oportunitat de conversar llargament sobre la seva vida professional amb un enginyer que va ocupar altes responsabilitats polítiques als primers governs del president Pujol. Un tècnic independent, però, sense carnet de Convergència. Ara té vuitanta anys i ningú ho diria. És un home locuaç. De ment àgil. Interessantíssim d'escoltar. D'aquells que enllacen una anècdota amb una altra i et transporten en el temps. Un temps que tu (com qui diu) no has viscut. O vas viure en un univers vital completament diferent al seu. Arran d'un comentari al vol sobre la darrera conferència del president Pujol a ESADE acabem parlant del tema. Ell escriu molt, em diu, però, tot i ser-ho, mai no s'ha definit públicament com a independentista. Em manifesta el convenciment que sense l'assentiment primer i l'encapçalament després de les elits del país, la tasca és molt difícil. En perspectiva històrica, amb els seus vuitanta anys, acumula quaranta anys de franquisme i altres quaranta de frustració dels anhels del país, de miratge. Pensa que hem reculat.

És un home que sap escoltar. I em fan gràcia sobretot dues reaccions seves. La primera, quan li confesso que jo sí sóc un independentista confès i com hi vaig arribar principalment a través de la història, de la constatació de la desfeta de l'Estat català el 1714 i de com s'ha construït l'Espanya que ens domina avui. Tot i els meus orígens cent per cent aragonesos. Ell, àgil, amb una espurna als ulls, em pregunta com tots els catalans purs, immediatament: i els teus pares què diuen? La segona reaccíó espontània que m'arriba especialment és aquella que es produeix en el seu rostre quan li dic que des de sempre he estat independentista (bé, des de que vaig consolidar un ideari polític propi). Em diu aleshores, ràpid com sempre, quina sort! I ho exclama amb aquella recança de qui pensa que ha estat perdut en el bosc i no ha acabat de trobar el camí fins al final de la vida. Jo ja no ho veuré, em diu. I tant que sí, li repeteixo optimista. En acomiadar-nos li demano, això si, que d'una vegada per totes surti de l'armari... Com el partit del president Pujol.

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Monòleg / Persecució

MONÒLEG. La vicepresidenta espanyola, ministra delegada especial per a les colònies, Soraya Sáenz de Santamaría, ha començat la seva tasca al despatx del virregnat tot reunint-se amb els indígenes que pensen exactament igual que ella. D’això en diuen diàleg. Naturalment, Inés Arrimadas i Miquel Iceta han procedit a la sortida, davant dels periodistes, al corresponent bany i massatge al Partido Popular, tal i com convé en aquest moment a la política de la metròpoli. A continuació, la vicepresidenta comissionada a promès reunir-se amb personalitats i entitats del país. Encara no en coneixem el llistat, però podem sospitar que totes hauran de creuar la Diagonal i que no hi mancaran Sociedad Civil Catalana, el Foment del Treball Nacional i el Cercle d’Economia. I és que, de tant “informar-se” a través dels mitjans espanyols al PP han arribat a la conclusió interessada de que aquí només existeixen els seus. 
PERSECUCIÓ. Després que, pocs dies abans, el nou delegat del Govern al Regne Unit…