dilluns, 26 març de 2012

Quaranta anys de franquisme i altres tants de miratge

Tortosa









Tinc la magnífica oportunitat de conversar llargament sobre la seva vida professional amb un enginyer que va ocupar altes responsabilitats polítiques als primers governs del president Pujol. Un tècnic independent, però, sense carnet de Convergència. Ara té vuitanta anys i ningú ho diria. És un home locuaç. De ment àgil. Interessantíssim d'escoltar. D'aquells que enllacen una anècdota amb una altra i et transporten en el temps. Un temps que tu (com qui diu) no has viscut. O vas viure en un univers vital completament diferent al seu. Arran d'un comentari al vol sobre la darrera conferència del president Pujol a ESADE acabem parlant del tema. Ell escriu molt, em diu, però, tot i ser-ho, mai no s'ha definit públicament com a independentista. Em manifesta el convenciment que sense l'assentiment primer i l'encapçalament després de les elits del país, la tasca és molt difícil. En perspectiva històrica, amb els seus vuitanta anys, acumula quaranta anys de franquisme i altres quaranta de frustració dels anhels del país, de miratge. Pensa que hem reculat.

És un home que sap escoltar. I em fan gràcia sobretot dues reaccions seves. La primera, quan li confesso que jo sí sóc un independentista confès i com hi vaig arribar principalment a través de la història, de la constatació de la desfeta de l'Estat català el 1714 i de com s'ha construït l'Espanya que ens domina avui. Tot i els meus orígens cent per cent aragonesos. Ell, àgil, amb una espurna als ulls, em pregunta com tots els catalans purs, immediatament: i els teus pares què diuen? La segona reaccíó espontània que m'arriba especialment és aquella que es produeix en el seu rostre quan li dic que des de sempre he estat independentista (bé, des de que vaig consolidar un ideari polític propi). Em diu aleshores, ràpid com sempre, quina sort! I ho exclama amb aquella recança de qui pensa que ha estat perdut en el bosc i no ha acabat de trobar el camí fins al final de la vida. Jo ja no ho veuré, em diu. I tant que sí, li repeteixo optimista. En acomiadar-nos li demano, això si, que d'una vegada per totes surti de l'armari... Com el partit del president Pujol.

1 comentari:

  1. http://www.youtube.com/watch?v=F-mjl63e0ms

    ResponElimina