Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XXIX). Un combat desigual

Diagonal Mar (Barcelona)










Aah, aah, aah. Gairebé no podia respirar. El temps entre assalt i assalt volava, frenètic. Cada vegada costava més recuperar-se. Enmig del soroll eixordador dels aficionats, no aconseguia comunicar-me ben bé amb el meu entrenador. Els meus assistents em llançaven l'aigua a la cara i miraven de curar-me les celles i atendre les ferides dels cops més visibles al voltant dels ulls. Només podia sentir les veus del públic més proper al meu racó. La dels meus preparadors dient: tu pots, més fort, clava-li aquell cop que tu saps. Mil i un consells tècnics voltaven el meu cap i en sonar la campana sortia disparat per posar-los en pràctica. Aguantar dret cada assalt, però, es feia una mica més difícil que l'anterior. Gairebé, enmig d'aquella pluja de cops, només podia limitar-me a evitar-ne els més mortífers. Es feia molt i molt difícil poder-los replicar amb eficiència, desfermar algun directe que fes ni que fos tremolar una mica aquella bèstia que tenia al davant. Que dubtés ni que fos els segons suficients per poder pensar amb més llums.

Fou en arribar a mig combat que, tot i el que em deien els del voltant, a mi em semblava ja prou clar que en aquelles condicions seria impossible abatre'l. Perquè no? Si tu sempre hi has pogut fins ara. Que no. Que passats els primers assalts jo ja era conscient que l'única manera de derrotar-lo era disputar el combat en plenes facultats. Sencer. D'igual a igual. Fins i tot enmig del mal de cap que començava a enterbolir-me l'enteniment, era capaç de percebre-ho amb extrema nitidesa. Treu-t'ho del cap, em deien els meus. Què et penses, que seria xauxa. No, també tindries les teves dificultats, em deia l'infermer mentre pressionava la tovallola abans blanca contra el pòmul per aturar l'hemorràgia. Fins que vaig dir prou, em vaig treure el guant dret i vaig deslligar-me en un gest ràpid i contundent el braç esquerre, que fins aleshores havia portat embenat i fixat al cos. Perdria o guanyaria el combat contra aquell rival descomunal, però, ara sí, ho faria emprant els dos punys.

Comentaris

  1. És com voler batallar amb qui té totes les eines del seu favor.
    Per exemple, aquest simpàtic PSOE que diu que és una broma això de voler parlar català a la UE o que el PSC tingui criteri propi:
    http://www.naciodigital.cat/noticia/41145/viable/raonable/autoritzar/catala/parlament/europeu
    Senzillament, o vas a puny net i acabes d'una vegada, o te'l treus de sobre d'una vegada, també. Caixa o faixa.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.