diumenge, 25 març de 2012

Relats de diumenge (XXIX). Un combat desigual

Diagonal Mar (Barcelona)










Aah, aah, aah. Gairebé no podia respirar. El temps entre assalt i assalt volava, frenètic. Cada vegada costava més recuperar-se. Enmig del soroll eixordador dels aficionats, no aconseguia comunicar-me ben bé amb el meu entrenador. Els meus assistents em llançaven l'aigua a la cara i miraven de curar-me les celles i atendre les ferides dels cops més visibles al voltant dels ulls. Només podia sentir les veus del públic més proper al meu racó. La dels meus preparadors dient: tu pots, més fort, clava-li aquell cop que tu saps. Mil i un consells tècnics voltaven el meu cap i en sonar la campana sortia disparat per posar-los en pràctica. Aguantar dret cada assalt, però, es feia una mica més difícil que l'anterior. Gairebé, enmig d'aquella pluja de cops, només podia limitar-me a evitar-ne els més mortífers. Es feia molt i molt difícil poder-los replicar amb eficiència, desfermar algun directe que fes ni que fos tremolar una mica aquella bèstia que tenia al davant. Que dubtés ni que fos els segons suficients per poder pensar amb més llums.

Fou en arribar a mig combat que, tot i el que em deien els del voltant, a mi em semblava ja prou clar que en aquelles condicions seria impossible abatre'l. Perquè no? Si tu sempre hi has pogut fins ara. Que no. Que passats els primers assalts jo ja era conscient que l'única manera de derrotar-lo era disputar el combat en plenes facultats. Sencer. D'igual a igual. Fins i tot enmig del mal de cap que començava a enterbolir-me l'enteniment, era capaç de percebre-ho amb extrema nitidesa. Treu-t'ho del cap, em deien els meus. Què et penses, que seria xauxa. No, també tindries les teves dificultats, em deia l'infermer mentre pressionava la tovallola abans blanca contra el pòmul per aturar l'hemorràgia. Fins que vaig dir prou, em vaig treure el guant dret i vaig deslligar-me en un gest ràpid i contundent el braç esquerre, que fins aleshores havia portat embenat i fixat al cos. Perdria o guanyaria el combat contra aquell rival descomunal, però, ara sí, ho faria emprant els dos punys.

1 comentari:

  1. És com voler batallar amb qui té totes les eines del seu favor.
    Per exemple, aquest simpàtic PSOE que diu que és una broma això de voler parlar català a la UE o que el PSC tingui criteri propi:
    http://www.naciodigital.cat/noticia/41145/viable/raonable/autoritzar/catala/parlament/europeu
    Senzillament, o vas a puny net i acabes d'una vegada, o te'l treus de sobre d'una vegada, també. Caixa o faixa.

    ResponElimina