diumenge, 18 març de 2012

Relats de diumenge (XXVIII). Accidentat amb segons qui

Monestir de Sant Cugat del Vallès











A mi, francament, feia temps que em semblava que arriscàvem massa, però ell era feliç transitant pels núvols, dibuixant tirabuixons amb les nostres evolucions, com qui flota a l'aire i desafia totes les lleis dels pesos i de l'estabilitat. Es considerava, naturalment, el millor pilot de l'esquadra. Potser en sabia una mica, de pilotar, però això no compensava el fet que el nostre avió feia anys que no m'oferia gaire seguretat. De fet, m'hi pujava cada vegada més obligat. Justament en tot això vaig pensar durant els primers segons posteriors a recuperar la plena consciència. L'impacte havia estat tan brutal que havíem perdut els sentits fins i tot abans que s'aturés el lliscament de l'aparell per damunt dels arbres fins a la gran roca del penya-segat. Quan l'avió s'havia finalment aturat érem emplaçats en un lloc absolutament inaccessible: ni podíem sortir en el nostre estat, ni ningú semblava a l'abast per ajudar-nos. Massegats i amb uns quants ossos trencats, era prou difícil moure's, així que vaig improvisar unes primeres cures enmig de la meva gairebé total immobilitat, mentre el meu amic romania ben sec, amb una respiració escassament perceptible i un pols sota mínims.

Com ens en sortirem, pensava a cada estona, quan el cansament em deixava tan baldat que m'obligava a tornar a l'estat de repòs absolut. Amb els pas de les hores, vaig poder contrastar que les nostres provisions d'aigua eren força limitades i que el menjar aviat escassejaria. De moment, el copilot no havia recuperat plenament la consciència enmig de la febrada que li provocaven les ferides, així que em limitava a proporcionar-li líquids. Però, poc a poc, va anar refent-se. Sí, amb enormes sacrificis, enmig d'un dolor intensíssim i de les pròpies privacions alimentàries, havia aconseguit que el meu col·lega s'anés restablint. Encara que no ens podíem moure amb llibertat, reclosos en l'equilibri inestable de l'aparell destrossat contra la gran roca. M'haurà d'estar eternament agraït, pensava. Realment, l'he salvat d'una mort pràcticament segura. No vaig ser conscient del meu error fins a aquella nit en la qual vaig sentir a l'esquena un dolor estrany. Quan la sang va regalimar prou vaig entendre que m'havia clavat fondament el matxet amb les primeres forces que jo mateix li havia regalat. En els darrers encenalls de consciència vaig entendre que se m'acomidava sarcàstic amb un fred: ho sento noi, aquí no n'hi ha teca pels dos.

2 comentaris:

  1. Espero que no sigui una premonició del nostre vol cap la llibertat!!

    Tots els vols tenen el seu perill i, qui no vulgui arriscar-se que es faci del PSOE o del PP.....

    ResponElimina
  2. No és una premonició, és la descripció del que ens estan fent...

    ResponElimina