Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XXVIII). Accidentat amb segons qui

Monestir de Sant Cugat del Vallès











A mi, francament, feia temps que em semblava que arriscàvem massa, però ell era feliç transitant pels núvols, dibuixant tirabuixons amb les nostres evolucions, com qui flota a l'aire i desafia totes les lleis dels pesos i de l'estabilitat. Es considerava, naturalment, el millor pilot de l'esquadra. Potser en sabia una mica, de pilotar, però això no compensava el fet que el nostre avió feia anys que no m'oferia gaire seguretat. De fet, m'hi pujava cada vegada més obligat. Justament en tot això vaig pensar durant els primers segons posteriors a recuperar la plena consciència. L'impacte havia estat tan brutal que havíem perdut els sentits fins i tot abans que s'aturés el lliscament de l'aparell per damunt dels arbres fins a la gran roca del penya-segat. Quan l'avió s'havia finalment aturat érem emplaçats en un lloc absolutament inaccessible: ni podíem sortir en el nostre estat, ni ningú semblava a l'abast per ajudar-nos. Massegats i amb uns quants ossos trencats, era prou difícil moure's, així que vaig improvisar unes primeres cures enmig de la meva gairebé total immobilitat, mentre el meu amic romania ben sec, amb una respiració escassament perceptible i un pols sota mínims.

Com ens en sortirem, pensava a cada estona, quan el cansament em deixava tan baldat que m'obligava a tornar a l'estat de repòs absolut. Amb els pas de les hores, vaig poder contrastar que les nostres provisions d'aigua eren força limitades i que el menjar aviat escassejaria. De moment, el copilot no havia recuperat plenament la consciència enmig de la febrada que li provocaven les ferides, així que em limitava a proporcionar-li líquids. Però, poc a poc, va anar refent-se. Sí, amb enormes sacrificis, enmig d'un dolor intensíssim i de les pròpies privacions alimentàries, havia aconseguit que el meu col·lega s'anés restablint. Encara que no ens podíem moure amb llibertat, reclosos en l'equilibri inestable de l'aparell destrossat contra la gran roca. M'haurà d'estar eternament agraït, pensava. Realment, l'he salvat d'una mort pràcticament segura. No vaig ser conscient del meu error fins a aquella nit en la qual vaig sentir a l'esquena un dolor estrany. Quan la sang va regalimar prou vaig entendre que m'havia clavat fondament el matxet amb les primeres forces que jo mateix li havia regalat. En els darrers encenalls de consciència vaig entendre que se m'acomidava sarcàstic amb un fred: ho sento noi, aquí no n'hi ha teca pels dos.

Comentaris

  1. Espero que no sigui una premonició del nostre vol cap la llibertat!!

    Tots els vols tenen el seu perill i, qui no vulgui arriscar-se que es faci del PSOE o del PP.....

    ResponElimina
  2. No és una premonició, és la descripció del que ens estan fent...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…