Ves al contingut principal

Una deliciosa batalla a la ràdio entre unionistes i patriotes










Què gran companya, la ràdio. Deliciosa tertúlia a Can Basté dilluns passat de matí. Duel de titans entre les parelles Antich-Rovira versus Calvet-Graupera. Impressionant desplegament de capacitat dialèctica i de tinta de calamar. En el bàndol unionista, José Antich al servei comtal i un Ramon Rovira desfermat en la deformació de la majoria que ja som. En el camp patriòtic, una Calvet encaixadora però, sobretot, un Graupera sublim: el meu regne per un Graupera! La capacitat dels primers per falsejar la realitat, absolutament impressionant. Ramon Rovira afirmant que no existeix encara cap enquesta en la qual guanyi el sí a la independència! És absolutament impressionant: els importa una autèntica merda (amb perdó) la realitat. Els és absolutament igual que totes i cadascuna de les enquestes que s'han publicat des de l'estiu del 2010 fins ara diguin exactament el contrari. És igual. Però, no només és igual: és que presenten la mentida com una evidència. És e-vi-dent que no hi ha massa crítica per guanyar un referèndum. Abans no volien fer enquestes. Ara que les tenen els resultats els importen un rave. Ells a la seva.

En José Antich, fidel escuder, cuitant a negar que la independència estigui al peu del carrer. És que no ho demana ningúuu, crida amb la mateixa potència desfermada amb la qual esparracava enquestes no fa gaire a la tertúlia dels Matins de TV3. Fabulosa estampa unionista del darrer guanyador del Premi Brigada de Narcòtics. L'establishment nerviós, explicant batalletes siderals de no sé quin conill que és a punt de sortir del barret del Partit Popular per enganyar-nos una altra vegada, l'enèssima. Al director del diari del comte només li falta dir "a la mierda" com Fernando Fernán Gómez. Entretant, la Calvet intenta com sempre posar serenor tècnica (massa per al meu gust bataller) i en Jordi Graupera llança la seva melena metafòrica al vent declarant amb aquell saníssim descarament que tan poc s'estila als mitjans del país que ell això de ser espanyol s'ho ha de menjar amb patates cada dia. I bé que ho accepta democràticament. Oooh, moments estel·lars. I els unionistes diuen que no farem un referèndum per perdre'l. I els independentistes que l'important és fer-lo. I el debat al bell mig, per disgust dels uns i alegria dels altres.

Comentaris

  1. Fa temps que vaig deixar d'escoltar les tertúlies de la ràdio, em semblaven massa narco. Però confio en el bon gust d'aquest blog i avui faré una excepció ;)

    Una pregunta, Patricis: creieu que les tertúlies de la ràdio s'han tornat més sensates últimament? Per més sensates vull dir més independentistes, clar. Han canviat tal i com ho esta fent la societat catalana?

    En altres paraules: puc tornar-les a sintonitzar sense haver d'emprenyar-me amb tots els tertulians?

    __________________________________________________

    PD post-vaga: si voleu escoltar gent que esta canviant de veritat el mon, ajudant a pujar aquest país i crear llocs de treball, us recomano el podcast de l'internauta a www.linternauta.cat jo aprenc molt a cada programa.

    La majoria dels sindicats, de la patronal i dels polítics ja no son agents de canvi, son agents reaccionaris. Escoltar programes com aquest fan respirar aire nou i obrir força la ment.

    __________________________________________________

    Salut i independència!

    ResponElimina
  2. jo ho escoltava i en sentir les mentides i la demagògia que en feien, vaig canviar de freqüència, em fica molt nerviós que quan en un mitjà d'informació es menteix descaradament i NO HI HA NINGÚ que sigui capaç de dir "AIXÒ QUE DIU VOSTÉ ÉS FALS". Em refereixo al tema enquestes. Nosaltres sabem perfectament el que diuen les últimes perque ens interessa el tema. Però hi ha molta gent que no en té ni puta idea, i al final es creuen el que li diuen "per què ho han dit a la ràdio..." M'explico? Crec que en Basté podia haber dit algo sobre el tema enquestes, saben les dades correctament i tenen la informació. Però no, callat com una puta al ser raconet...

    CARRASCLET (L'Hospitalet de l'Infant)

    ResponElimina
  3. Ok, l'acabo d'escoltar. La primera intervenció després del tall publicitari d'en Graupera és antològica.

    És impecable: usa dades, deixa entendre que ha parlat amb funcionaris de l'estat, anècdota personal emotiva i reveladora i tot explicat amb tranquil·litat i molta fermesa.

    Jo em pregunto que com pot ser que un jove tan intel·ligent i tan brillant com en Graupera no passi de "tenir una secció" i l'Antich sigui el director del diari més llegit de Barcelona.

    Hi ha un tap generacional molt dur de rosegar a les institucions importants de Catalunya. Gent que s'ha criat sota Franco, que son predigitals i que no entenen ni un borrall del mon en el que viuen. Per tant, soc optimista: la independència arribarà segur, encara que sigui només per mera biologia.

    Menció especial a la Calvet, és molt tècnica, molt racional i pot semblar freda, però les va deixant anar amb precisió quirúrgica. M'ha agradat molt el comentari que fa sobre els guanyadors de les eleccions andaluses.

    Un combat molt desigual, la batalla de les idees l'hem guanyat de carrer. I amés, els millors estan del nostre costat.

    Una última pregunta: aquest Rovira el dec tenir vist per algun lloc, la seva veu em sona molt. Pot ser que fos corresponsal a TV3?

    ResponElimina
  4. Certament, a les tertúlies dels mitjans principals, dominades per homes de l'establishment, la presència de l'independentisme és encara molt lluny de l'espai que ocupa socialment.

    Ramon Rovira és, en efecte, un veterà periodista de Televisió de Catalunya... la nostra (se suposa).

    ResponElimina
  5. Escoltava sovint la tertulia d'en Basté però de quan vaig sentir el Bolaño parlant de les consultes independentistes (amb un menyspreu i unes mentides que feien feredat)...vaig deixar de sentir la tertúlia...i, per casualitat, l'altra dia vaig sentir quan en Rovira parlava....vaig apagar la ràdio...és que tinc molt poc estomac.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.