Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: abril, 2012

Un govern intervingut al servei dels de sempre (Generabertis de Caixalunya)

Probablement sortirà als llibres d'història. Es tracta d'un dels despropòsits més radicals de Convergència i Unió en els darrers trenta anys. Així que, quan abans el rectifiqui, millor per a tots (sobretot per a ells). No us ho creureu, però precisament l'apunt que havia preparat per a avui es titulava: A les seves ordres, Gran Timoner (si és per trencar costures). El desaré al calaix per una bona temporada. El meu convenciment (encara que la meva dona em digués ingenu) que calia concedir un cert marge de confiança a l'estratègia del Gran Timoner es basava en l'aval rebut a les urnes a les darreres eleccions al Parlament de Catalunya. Però, dissabte a la nit, per arrodonir una setmana tràgica, va esclatar la notícia que el govern de la Gestoria recorria a la legislació franquista per multar els bons patricis que practiquen el #novullpagar. Digueu-me radical, però la decisió que ens han fet saber via comunicat de premsa (ningú va tenir la dignitat en tot el dia d&#…

Fragments escollits (XV). L'espoli fiscal explicat als infants (1896)

Figura important en les arrels de la renovació pedagògica a Catalunya, el pedagog Francesc Flos i Calcat (Arenys de Mar, 1856-Barcelona, 1929), amb la seva Geografia de Catalunya, publicada el 1896, fou autor de la primera obra d'aquesta temàtica específicament dedicada al públic escolar del país. Aquests dies m'han fet parar atenció a les paraules (pàgines 90 i 91) que hi dedica a la qüestió de l'espoli fiscal català. A risc de poca originalitat, us les extracto tot seguit en el català prenormatiu de l'original:

"¿Podria donarse una idea de la tributació de Catalunya al Estat espanyol? - Sí, y per cert que resulta quelcom desproporcionada en relació al resto de Espanya. Végis, sinó, la següent mostra:
De la Estadística Administrativa de la Contribución Industrial y de Comercio de l'any 1888 al 1890, resulta que ve a pagar cada espanyol no català 2,08 Ptas. y cada catalá 4,78 Ptas., aixó es, més del doble. [...]
Are, de la Estadística general del Comercio ext…

També hi ha l'opció de plantar cara

En un primer comunicat eren una dotzena d'eixalabrats. Dies després, quaranta pocapenes. Dimarts passat, només dos-cents radicals. En un plantejament de crida a la revolta poc mesurat per provocatiu, Abertis quantificava aleshores l'efecte del #novullpagar en un 0,001% del total diari de viatges a través de les autopistes de peatge que controla. Pocs, encara, però en claríssima progressió. Fins al punt que el portaveu del Govern va haver de parlar-ne (per mostrar la seva simpatia) i alguns mitjans (no així el diari del comte, fidel al seu paper de guardià de l'establishment) han hagut de plegar veles en el bloqueig informatiu inicial. L'empresa és poderosa, però comencen a obrir-se escletxes. Més enllà de la denúncia d'una part de l'espoli que clama al cel i del negoci immoral que suposen aquestes lucrativíssimes concessions en un país d'infraestructures tan castigades, la campanya ha demostrat una vegada més la força de la gent corrent. La seva capacitat …

Però, què els hem fet?

Aquesta és la pregunta que llançava a l'aire l'altre dia, en Ramon Rovira, a la tertúlia del programa radiofònic matinal d'en Jordi Basté, mentre es presentava com una víctima de les forces obscures de TV3. L'auto-pregunta no era sinó el resultat de l'exhaustiva i esfereïdora comparativa, llegida poc abans, relativa als preus i serveis públics que diferencia Catalunya i la capital del Regne. El conductor del programa i el tertulià eren d'acord a denunciar la total manca de lògica econòmica de l'actual (i no pas nou) saqueig de Catalunya, territori que ells, ancorats en el paisatge anterior a la devastació dels darrers anys, continuen considerant locomotora econòmica d'Espanya. A mi, francament, no em van sorprendre les dades, sinó l'existència encara en 2012 d'una massa tan important de compatriotes radicalment incapaços d'entendre el procés històric en el qual ens movem des de fa cinc-cents anys en aquesta banda de la Mediterrània. Ras i c…

Lliçons de lògica política només per a iniciats

El rumb polític del nostre país comença a semblar-se al conte clàssic del vestit de l'emperador. Que com, suposadament, només el podien veure en tota la seva esplendor tèxtil els més intel·ligents, ningú no s'atrevia a dir que era una estafa d'uns sastres pocavergonyes i que el manaire anava en pilotes. Suposo que els bons coneixedors (que no manquen, ni al seu partit ni als mitjans) de l'estratègia del nostre Gran Timoner ho deuen veure claríssim. De fet, una majoria del país, que enquesta rere enquesta dóna el seu suport a la federació (i a algunes institucions, tripartit) que ens governa. Un servidor, però, no entén gaire res. Perquè les poques vegades que el nostre president apunta una resposta que vagi més enllà de retallar i retallar, la concreció resulta ben poc comprensible. Està a punt de caure un bon xàfec; vaig a fregir-me una hamburguesa. Perdoneu però, per als que no tenim tantes llums, la lògica de la frase anterior és semblant a la del nostre Gran Timon…

La fabricació de Felip VI

Peter Burke (Londres, 1937) és un dels estudiosos més reconeguts de la cultura europea d'època moderna. En la seva extensa obra (escrita amb l'habitual prosa brillant dels historiadors anglosaxons) destaca especialment un clàssic que va marcar estil, The Fabrication Of Louis XIV (Yale University Press, 1992, 256 p.), un estudi dedicat a mostrar la potentíssima interacció entre la política i la representació del monarca absolut. L'art amb tota la seva capacitat evocadora, des de les formes clàssiques a la nova òpera-ballet, al servei de la comunicació pública del poder dels reis de França en el moment del seu màxim apogeu a la política europea del segle XVII. Hi he pensat aquests dies en els quals comencem a assistir a la fabricació mediàtica de Felip VI. La successió d'escàndols de la família reial espanyola ha portat com a conseqüència la fi de la farsa joancarlista dels darrers trenta anys. No, jo no sóc monàrquic, sóc joancarlista és una de les frases que més ràbia …

Neix l'ANU (Asamblea Nacional Unionista)

Bona notícia la de dissabte passat. Em refereixo a l'aplec de sis-centes persones al Teatre Goya de Barcelona, en l'acte en favor del bilingüisme organitzat per una vintena d'entitats que defensen el manteniment de l'auto-segregació dels espanyols a Catalunya. L'unionisme més desacomplexat comença a organitzar-se i coordinar-se (encapçalat novament per bona part dels fundadors de Ciutadans, però amb el suport d'extenses capes del Partit Popular de Catalunya i de figures insignes de l'extrema dreta espanyolista com la de don Alejo), a l'espera que els elements més moderats del nacionalisme hispànic se'ls afegeixin en el moment definitiu. Són els colons i/o fills de colons que es neguen a integrar-se en el seu país d'acollida, tal i com sempre i a tot arreu (com ara, sense anar més lluny, un servidor) han fet els emigrants. L'element en comú, el ciment que els relliga de veritat (la llengua és el camp de batalla temporal on combaten) és la re…

Memòria històrica i recomanacions per Sant Jordi

Després de gairebé vuit-cents apunts ja no sé si n'he parlat aquí. En tot cas, resulta imprescindible en un dia com el d'avui. Donar el màxim relleu històric i polític a una diada tan destacada, també (encara diria, sobretot) en els temps de la Catalunya constitucional. Perquè entre les moltíssimes coses perdudes el 1714 (la principal, l'estat propi que encara maldem a recuperar) s'hi compta una celebració institucional de Sant Jordi del màxim nivell polític i estètic, sentida com un dels actes més rellevants del curs. El vespre de la festa, tots els edificis de la institució i particularment l'actual Palau de la Generalitat es guarnien amb milers de llanternes de paper i teieres. Des del carrer fins a la Capella de Sant Jordi, un camí de llums. Una enorme vela de tela o "lonàs", amb la creu vermella, cobria el Pati dels Tarongers. Els oficials de la institució es guarnien especialment per a l'ocasió. La missa del dia era el punt culminant de la cele…

Fragments escollits (XIV). El món gira: una crisi de fa 150 anys

"A Madrid, els indicis d'un enrariment significatiu de l'entorn financer van fer-se també presents ja el 1864. La tardor d'aquest any va fer suspensió de pagaments la Compañía General de Crédito, una de les grans societats de crèdit de capital francès creades en 1856. Poques setmanes després entrava en crisi el Banco de Valladolid, afectat per la fallida d'una societat de crèdit amb la qual mantenia estretes relacions. El desencadenant directe de les dificultats d'aquestes entitats -a banda d'una gestió dolenta i en algun cas delictiva- va ser la constatació del poc rendiment que aconseguien les noves línies ferroviàries. Quan els principals trams de les línies més importants van entrar en funcionament va quedar clar que ni el tràfic ni els ingressos que se'n derivaven assolirien els nivells que s'havien previst i que les companyies de cap manera no podrien oferir la remuneració del capital que havien promès. En molts casos els ingressos ni tan so…

La primera indissoluble unitat que es van fer

Aquestes darreres setmanes s'ha parlat molt d'indissolubilitat en matèria política. Si alguna cosa els manca als espanyols és una revisió dels seus conceptes més metafísics. Aquesta tendència a situar alguns elements identitaris més enllà de qualsevol contingència històrica. Encara que el passat els rebenti l'argumentació sense contemplacions. Un dels més evidents és, sense dubte, el de la indissolubilitat de la nació espanyola. Només cal analitzar la capacitat històrica de desintegració de l'Imperi espanyol (vegeu vídeo) per observar que n'ha quedat de la unió dels espanyols d'ambdós hemisferis consagrada a la recentment commemorada Constitució de Cadis de 1812. Però ells no aprenen mai: només cal sentir el ministre García-Margallo quan se li esmenta la possibilitat d'una propera separació d'Escòcia. Unitat indissoluble. Unitat indissoluble. Que durarà, com totes, el que duri. Que la realitat de l'evolució política de les coses és la que és i els …

Entre tots podem fer que Abertis tingui un veritable problema

El 1667 esclatava al Vallespir i s'estenia més tard al Conflent i el Rosselló la Revolta dels Angelets de la terra, una revolta popular en resposta a la imposició per les noves autoritats franceses (només dos anys després del Tractat dels Pirineus del 1659) de l'anomenada gabella de la sal, un impost clarament contrari a les Constitucions catalanes vigents secularment als Comtats o Catalunya Nord. De fet, el recurs a la revolta contra l'impost abusiu fou una constant de l'Antic Règim. A l'actual Catalunya de l'autonomisèria, torna. Això, després que la notícia que haurem de fer-nos càrrec del dèficit de les autopistes madrilenyes hagi superat la imaginació dels més mal pensats. De moment, però, segons sembla, Abertis opta per menystenir-la. Només ha detectat una vintena de casos d'impagament dels peatges en els darrers dies. Poca cosa. En un indici de quina és la força real de les nostres actuals institucions pròpies, és possible, però, que aquest moviment…

Perquè perdrà en Vila d'Abadal (així no anem enlloc)

L'altre dia vaig veure la llum. Un bany de realisme. Potser perquè de democristians va la cosa. Aquest home no és un autèntic polític. No pot dirigir un partit autonomista amb la mínima mestria necessària per surar. Escoltava una entrevista radiofònica en la qual li discutien, com toca gairebé de forma obligatòria darrerament, l'existència d'una majoria social independentista al nostre país. En Josep Mara Vila d'Abadal, l'esperança blanca aviat frustrada d'Unió, es va revoltar amb un raonament que em va donar la clau: a mi em sembla que a Catalunya li convé un Estat propi, crec en aquest projecte. I si em recolza un tres per cent, doncs un tres per cent. I si és un quaranta, doncs, millor. On vas, vigatà. Això no és política. Lluitar per un projecte, sigui o no majoritari. Tibant per fer-lo més gran. Mare meva. Voleu dir que sap ben bé el terreny que trepitja. Però si això és el que defensem quatre idealistes i el de la guitarra, anomenats exprés.

La realitat …

Moderats que acceleren i altra gent fins els pebrots

Som enmig d'un ambient depressiu. Envoltats per les circumstàncies d'un setge despietat. Encerclats per la manifestació permanent d'impotència dels nostres governants de l'autonomisèria, agafats pels diners que no sonen, davant cada nova urpada de la recentralització. Després de la descomunal escombrada pressupostària, la darrera, la terrible del ministre Wert sobre el nostre sistema educatiu. Aquests darrers dies, al carrer i a la premsa, m'ha semblant percebre que alguna cosa està canviant. Als mitjans, tres articles m'han fet veure que els moderats premen l'accelerador. Francesc-Marc Álvaro, per exemple, clou un dels darrers al diari comtal amb la següent afirmació: "En un futuro no muy lejano, la gran decisión de Mas será hacer o no de CiU una opción de ruptura (seria y tranquila pero valiente) contra lo que amenaza tan claramente la supervivencia del país." Hores abans, Manuel Cuyàs avisava des d'El Punt Avui de la campanya de dossiers i…

De com treballen el punt feble de l'independentisme

En aquest bloc ja s'ha parlat més d'una vegada de l'obstaculisme, aquella tendència de pensament pessimista que habilita la consciència de molts independentistes a quedar-se tranquils en la inacció. És que hi ha massa dificultats per tirar endavant i és preferible consolidar posicions, diuen, fent-ne fins i tot virtut de la submissió. En paral·lel, entre els opinadors contraris al nostre camí de llibertat destaca darrerament la passió per burxar en la impossibilitat. No es tracta de discutir l'objectiu final, perquè la inviabilitat i la misèria de les suposades vies alternatives és tan evident que fins i tot ja els fa vergonya defensar-les. Simplement, afirmen cofois, no es possible la independència. És un posicionament hàbil, que ataca exactament el punt feble del capteniment d'importants capes del sobiranisme. És el que, amb aquell posat de superioritat, exposava l'altre dia a l'Oracle de Catalunya Ràdio un Lluís Bassets. Com dient, que en sou d'inge…

Una de grans elefants posats en qüestió

Si no ho tinc mal entès, l'ínclit Duran i Lleida ha caigut fins a la vuitena posició en la valoració dels líders polítics a la darrera enquesta del CIS. Fins i tot, per darrera del pèrfid diputat independentista Alfred Bosch. Naturalment, tot i els bons oficis del seu rival vigatà, això no comportarà cap conseqüència al si del partit històric que dirigeix des de fa trenta anys i que ha convertit, a traïció de l'ideari fundacional, en un dels principals referents de l'unionisme ben entès a Catalunya. Estranya la seva sobtada caiguda en valoració, perquè es tracta d'un home molt ben connectat amb l'establishment del país: només cal recordar les entrevistes massatge que li dedica el diari comtal amb una periodicitat matemàtica, a fi de cuidar al màxim la seva imatge. La crisi, però, probablement, erosiona especialment aquells polítics que fan de l'ostentació el seu leit motiv. No són només els vestits, les cases i els complements de colors, és la seva actitud de …

Els tres reptes de CiU (III): netejar la coberta de tota corrupció

El tercer repte clau en la navegació del Gran Timoner durant els propers mesos vindrà marcat per la seva habilitat per deslliurar la Gestoria d'una imatge pública de corrupció. Les bodegues de totes les embarcacions de partit, ja se sap, puden: és inherent al nostre deficient sistema de partits vigent. Ara, però, com a conseqüència de l'impacte brutal de la crisi, l'opinió pública serà molt més contundent en la condemna radical de les pràctiques poc netes, siguin o no de caràcter delictiu. Per aquest motiu, la coberta del vaixell haurà de lluir com una patena. Convé posar tota, absolutament tota la tripulació a fregar el terra. Ingressos paral·lels descontrolats, pluriocupacions, noves creacions d'alts càrrecs, totes les variadíssimes tipologies del tràfic d'influències, la col·locació sistemàtica d'amics i familiars en temps de nivells d'atur que provoquen calfreds: totes aquestes pràctiques, siguin o no punibles del punt de vista penal i encara que hagin…

Més a prop del segon 14 d'abril

Si alguna cosa reflecteixen la major part dels testimonis d'aquell dia de primavera de 1931, encara que fos només un sentiment efímer en els menys convençuts, és l'alegria desfermada del moment, l'il·lusionat esclat d'esperança en un futur gloriós. Esperança en el començament d'una nova època de llibertats. Encara que acabés frustrada per la revolució i el feixisme. Esperança. Precisament allò que el nostre país necessita en aquests moments desesperadament i que, com tothom sap a hores d'ara, únicament l'estat propi, la independència, la plena sobirania, ens pot oferir ara. La crisi continua aprofundint el patiment d'una societat assetjada com les altres pel context econòmic i com cap pel sobre esforç que ens provoca un espoli que els espanyols han volgut portar a un nou nivell, desconegut fins ara, amb l'aprovació dels nous pressupostos del saqueig (amb menció especial per al contrast entre la despesa a les Rodalies de Barcelona i la que, sense pa…

Falten 880 dies: reconstruir el Tribunal de Contrafaccions

Entre les iniciatives historiogràfiques que es preparen per a l'any 2014 he conegut, amb satisfacció, la que treballa en l'edició de tots els materials que encara es conserven en relació al denominat Tribunal de Contrafaccions. Segons els clàssics en l'estudi de les institucions catalanes de l'època constitucional (abans del seu assassinat a mans dels Borbons), aquest tribunal constituí la culminació del nostre sistema propi de dret públic. Del nostre Estat. Reclamat amb insistència des del segle XVI, el Tribunal de Contrafaccions fou finalment creat per les Corts de Felip d'Anjou (1701-1702) amb la finalitat d'actuar com a màxima instància d'apel·lació en cas de conflicte entre la terra i el rei. Com una mena de Tribunal Constitucional. Per primer vegada al llarg de la història del nostre estat propi, decidiria aquests casos una instància formada per representants dels dos poders en litigi, atès que fins aleshores els havia substanciat (sempre a major glò…

Els tres reptes de CiU (II): mantenir la línia de flotació de la credibilitat

El segon gran repte en la navegació del Gran Timoner durant els propers mesos el constituirà la seva capacitat per mantenir la credibilitat d'una majoria del país en el seu projecte. Agradi o no (a mi, no, com a independentista exprés que sóc), fins ara, la proposta convergent de transició nacional, dibuixada des de la indefinició, sense terminis ni itinerari conegut, ha rebut l'assentiment majoritari del sobiranisme. En aquests temps de mar agitat i destí encara emboirat, la tripulació, de moment, confia en les qualitats marineres del capità. Els projectes polítics suren mentre es manté aquesta confiança. Ara bé, és precís mantenir una mínima concordança entre els objectius finals, encara que siguin poc definits, i els passos donats a cada moment. Quan comença a reiterar-se la contradicció, una i altra vegada, la credibilitat acaba entrant en crisi. Exemples com el de l'enfonsament recent d'Esquerra així ho posen de manifest, encara que l'exigència nacional de l&…

Correus o els serveis públics mandingues

Sens dubte, un mandinga corrent per la selva (i tampoc cal que sigui massa jove) va molt més ràpid que el servei de correus públic que paguem els de la tribu dels catalans. Potser només és un problema del Vallès. Fins i tot, de Sabadell. No ho sé. En tot cas, l'abandonament al que ha arribat el servei públic en aquest racó del país on visc és espectacular. No em refereixo només al fet que l'oficina on has d'anar a recollir els efectes postals es trobi a més d'un quilòmetre de distància de casa en una ciutat de més de dos-cents mil habitants. Sinó al fet que la manca de personal (suposo) fa que els terminis de lliurament siguin propis de l'època de la diligència. La darrera experiència espectacular l'hem patit a casa amb motiu de la recepció des de Saragossa d'un paquet amb regals per a l'aniversari dels meus fills: només va arribar deu dies després de l'esdeveniment. El van portar a correus el dia 16 i el 18 va arribar a Sabadell. Des del dia 18 fi…

Els tres reptes de CiU (I): navegar amb l'autonomisme en fallida

Superat el congrés de Convergència, encarem per abans d'estiu el d'Unió, del qual, per desgràcia, no sembla que puguem esperar els mateixos canvis en el bon sentit, tot i l'empenta de l'alcalde de Vic. Ens aproximem amb pas ferm a l'equador de la legislatura i l'arriscadíssima navegació que dirigeix el Gran Timoner s'enfronta a tres reptes bàsics. Tres tempestes formidables que l'amenacen greument. En parlaré en una sèrie de tres apunts durant els propers dies. La primera és, directament, la tempesta perfecta. En cent dies el canvi de govern a Espanya ha estat descomptat pels mercats internacionals i l'atac contra el seu deute públic ha recuperat els nivells dels temps de l'odiat (justament) Zapatero. La sorollosa i esclatant bufetada rebuda pels interessos catalans, amb motiu de l'aprovació dels Pressupostos Generals del (seu) Estat (amb la negativa a pagar el deute i a complir la mateixa legislació espanyola de rang constitucional), ha de…

De com les institucions del país lluitaven contra el frau fiscal

Les nostres institucions constitucionals històriques van tenir en la fiscalitat un dels seus punts forts. L'antiga Diputació del General o Generalitat justament va néixer el 1359 amb aquesta finalitat: la d'organitzar la recaptació dels impostos directes sobre els anomenats focs o famílies (i d'aquí el terme fogatges, d'aquestes campanyes de recaptació). Més tard, s'hi afegiren el control de les duanes exteriors (els drets dits d'entrades i eixides) i de la producció i circulació de productes, principalment tèxtils. Al llarg de la baixa edat mitjana, doncs, varem ser capaços de construir un dels eraris públics més antics d'Europa. Quina diferència amb la nostra incapacitat actual per disposar ni de les engrunes dels nostre propis impostos. Curiosament (i això agradarà als nostres lliberals d'avui), una part important de la recaptació s'encomanava a companyies de caràcter privat, que triennalment i per territoris (les col·lectes) es comprometien a p…

Memòria de gent perduda en la boira de l'oblit

Els inicis de la legislatura han vingut marcats pel debat a l'entorn de la supervivència del Memorial Democràtic. L'etern debat que ens acompanya sobre la memòria històrica. Tinc la fortuna de poder incidir-hi d'alguna manera, encara que sigui modestament, en la seva perpetuació. És possible retrobar encara els arxius personals d'alguns protagonistes anònims d'històries extraordinàries del segle passat. Homes que van viure circumstàncies absolutament excepcionals. Aquests dies, per exemple, he tingut la plaent sensació de poder estirar en el darrer moment del braç d'algú que era a punt de passar definitivament a la banda fosca de l'oblit. He pogut deixar testimoni per a la posteritat de la història tràgica i apassionant de Josep Domingo i Casanovas (Terrassa, 1909 - Londres, 1982). Fa un temps, quan vaig començar a investigar molt superficialment la seva trajectòria vital, em va resultar impossible trobar-hi ni una sola referència. Ara, finalment, he conta…

I si ens fan uns pressupostos de guerra?

Serà que ens comencen a prendre seriosament? A mi, en tot moment m'ha semblat que, francament, principalment gràcies a l'alçada de les nostres classes dirigents, no. Però, se suposa que el CNI deu fer la seva feina. I que manifestacions com les del 10 de juliol de 2010 deuen fer el seu efecte. I que les Consultes. I que les enquestes. I que els articles a Libération. I que el clima general al país durant els dos darrers anys ha girat com un mitjó. I que ells en deuen ser conscients i en deuen fer plans a mitjà termini. A la vista de tot això, a tothom se li pot anar un dia la bola. La del títol és una expressió darrerament habitual per referir-se al caràcter radicalment restrictiu de la despesa de les administracions públiques, en temps com els nostres de carestia brutal. Pressupostos de guerra. En aquest apunt potser, avui, veureu algun excés etílic al darrera o una recaiguda en la paranoia. Però començo a pensar que d'aquestes pressupostos de guerra se'n pot fer una…

Preservar el carrer per a la majoria

Em feia mandra escriure una altra vegada sobre els fets del passat 29 de març. No tant de la vaga general, com dels aldarulls provocats per aquesta colla de zombis que circulen en determinades circumstàncies especials pels carrers de la capital catalana. Però crec que hi ha una reflexió que crec necessària, més enllà de tot el que s'ha dit (autèntics rius de tinta), des de la condemna de la violència a la demanda d'un estudi en profunditat dels problemes de la democràcia i el mercat que s'hi han palesat (com en el gran article de Xavier Antich). Tot plegat, amb menció especial (de vergonya) per a l'espectaculització dels fets per part dels mitjans del Grup Godó. Al dia següent, una companya de feina em comentava l'angoixa i la por que havia passat aquella tarda al centre de Barcelona, en trobar-se al mig del foc creuat, sense saber cap a on fugir. Entre els encaputxats i les bales de goma. Una situació de pànic que no recordava des dels temps dels grisos i que l&#…

Militars a Talarn tres-cents anys després del corregiment borbònic

Fou el mateix Decret de Nova Planta el que va establir la divisió corregimental a Catalunya, creant dotze demarcacions i eliminant les nostres vegueries (malaguanyades vegueries!) històriques, la divisió territorial pròpia de l'administració reial des del segle XIV, que havia servit de patró també per a les diputacions locals en les quals s'organitzava la vella Diputació del General o Generalitat. Ens ho explica amb tota riquesa de detalls l'obra clàssica, sempre un punt de referència, de Joan Mercader i Riba, Felip V i Catalunya (Barcelona: Edicions 62, 1968, 451 p.). El juny de 1718, Felip V nomenà finalment el primer corregidor de Talarn, el brigadier de l'Exèrcit d'Aragó José Ibáñez Cuevas, qui ocuparia el càrrec durant dècades i de forma vitalícia. El de Talarn i la resta de corregidors borbònics foren sobretot caps militars encarregats de controlar per la força el seu territori, prenent mà d'una presència militar repressiva que triplicà al llarg de tot e…

Quan Vicent Sanchís li diu arxivista a Armand Querol

M'arriscaré. Potser pensareu que agafo el rave per les fulles, però avui toca una d'orgull professional ferit. A veure si aconseguim prestigiar-nos una mica. Situa't, benvolgut lector, en l'actual context (per a mi, radicalment incomprensible) de cessió per part de Convergència i Unió a l'ultraespanyolisme català d'importants quotes de poder dins els mitjans de comunicació públics del país. Cosetes menors, sense importància, segons els hooligans. Resulta que el flamant futur vicepresident de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el senyor Armand Querol (autodeclarat azanarista i vidalquadrista) tria "La Razón" per realitzar les seves primeres declaracions valoratives, manifesta el compromís rebut que el seu serà un càrrec de caràcter exectiu (quina por!) i, entre altres concepcions cartogràfico-metereològiques que ja han estat prou glossades, diu que quan algun reportatge produït o encarregat per la televisió pública catalana no li agradi e…

UDC: proposar un impossible per fer-se el realista

Diu el concepte clàssic que la política és l'art de fer allò que és possible. I quin polític més valorat al món mundial que l'etern, l'incombustible, l'insustituïble (em temo) Josep Antoni Duran i Lleida. Hi ha coses possibles: per exemple, fer-se construir una casa d'estiueig a Begur a tot drap, amb el millor del millor. Sense escatimar ni un cèntim en els materials i en el luxe mentre el país s'enfonsa. Desafiant la crisi en el portes endins de la residència familiar d'un triomfador social. Això és tan possible que és real. Altres coses no ho són. Llegeixo la crònica periodistica sobre el contingut de la ponència política del Congrés d'Unió Democràtica del proper mes de maig. No em sorprenen les apel·lacions habituals a la centralitat, en un país on la realitat de trenta-cinc anys continuats d'estafa a les il·lusions de la majoria han acabat per deixar una bona part de la classe dirigent tradicional (a dreta i esquerra) en posició de clar fora de…

Terrorisme competencial: com aprofitar el vandalisme des de la metròpoli

Sembla que se li gira (més) feina al Gran Timoner. Atenció amb la cartera! Hi ha coincidències molt i molt casuals. Massa. Fa setmanes, gairebé alhora que esclatava la polèmica sobre la imposició de l'estanquera a tots els balcons municipals del país, la virreina Llanos de Luna ja ens anunciava, pinxa com sempre, que treballaria per una major presència pública de la Policía Nacional espanyola i de la Guardia de verd que ells anomenen Civil. Digueu-me malpensant (que ja sabeu que ho sóc) però les reaccions de l'espanyolisme governant als lamentables fets de dijous passat, el dia de la vaga general, em semblen força sospitosos al respecte. Existeix un consens pràcticament unànime a l'hora de rebutjar la violència aplicada als carrers de Barcelona per milers d'encaputxats antisistema. D'autèntica vergonya. Fins i tot, possiblement, hi trobaríem al nostre país un recolzament força ampli a la possibilitat d'introduir canvis en la normativa vigent en un sentit que p…

Relats de diumenge (XXX). L'hereu mandrós

Se sabia l'escollit. De fet, hi havia un comentari comú a tota la família. Un en qual gairebé tothom era d'acord. Sense ell, no fariem res. Sí, està bé, n'hi havia algú que no estava d'acord. Però en franca minoria. Els de casa i els qui treballaven el mas sabien que era la peça clau. L'home clau del futur d'aquella nissaga. L'hereu. Feia no gaires anys havia trobat a les seves terres, com qui no vol la cosa, una llavor plantada. D'altres generacions. De gent que havia passat abans per aquell camí. L'arbre havia anat creixent. Gairebé salvatge. L'hereu sabia que la seva ombra seria la bona. Que acabaria assecant els altres fins a fer-se cada vegada més lloc. I tot i així, mandrós, no s'hi posava. Tenia altres feines més urgents. Lloava l'arbre, sí. De tant en tant se'l mirava amb atenció i el mesurava amb les mans, a pams. Quantificava els seus importants progressos. Fins i tot deixava clar a la família que aquell arbre seria import…