Ves al contingut principal

Els tres reptes de CiU (II): mantenir la línia de flotació de la credibilitat

Platja de la Mar Bella (Barcelona)










El segon gran repte en la navegació del Gran Timoner durant els propers mesos el constituirà la seva capacitat per mantenir la credibilitat d'una majoria del país en el seu projecte. Agradi o no (a mi, no, com a independentista exprés que sóc), fins ara, la proposta convergent de transició nacional, dibuixada des de la indefinició, sense terminis ni itinerari conegut, ha rebut l'assentiment majoritari del sobiranisme. En aquests temps de mar agitat i destí encara emboirat, la tripulació, de moment, confia en les qualitats marineres del capità. Els projectes polítics suren mentre es manté aquesta confiança. Ara bé, és precís mantenir una mínima concordança entre els objectius finals, encara que siguin poc definits, i els passos donats a cada moment. Quan comença a reiterar-se la contradicció, una i altra vegada, la credibilitat acaba entrant en crisi. Exemples com el de l'enfonsament recent d'Esquerra així ho posen de manifest, encara que l'exigència nacional de l'electorat d'uns, no sigui exactament la mateixa que la dels altres.

En tot cas, sembla clar que, com va dir l'Oriol Junqueras no fa gaire, per posar la proa cap a Ítaca no es pot navegar constantment a ponent. Fa mesos des de diverses instàncies i ara mateix des de la mateixa Convergència, hi ha qui pronostica un canvi d'aliances per a la segona meitat de la legislatura, una vegada trencada la negociació sobre l'anomenat Pacte fiscal, amb una aproximació molt més decidida cap a ERC. És molt possible. En tot cas, el Gran Timoner farà bé de rebaixar quan abans, en la mesura del possible, la imatge recurrent de rendició, fins i tot de genuflexió, envers el Partit Popular: l'aprovació dels pressupostos espanyols amb un zero "patatero" per a Catalunya ha contribuït molt i molt a exacerbar el perill d'una fixació en l'opinió pública d'una excessiva associació entre CiU i PP. En expressió de Salvador Cardús, un intercanvi de calés per càrrecs que al final és a canvi de res pot tenir uns efectes devastadors per a la credibilitat de la Gestoria, deixant al descobert la línia de flotació del vaixell governamental.

Comentaris

  1. L'escenari ja no és de pactes fiscals, partits catalans i amanides autonòmiques.

    Espanya s'enfonsa. L'hauran de rescatar. I és possible que després de que ho faci Grècia, surti de l'Euro. Ens hem de plantejar, com a país, que fem quan això passi.

    ResponElimina
  2. Be, la resposta es clara, em de marxar costi el que costi.
    De totes maneres començo a creure que el millor que ens pot passar hores d'ara, es que ens intervingui Europa. Ens podriem estalviar algunes animalades o be el Europeus podrien veure directament en números com ens tracten. Noticia d'aquest matí a l'Ara sobre els nous pressupostos: "Rodalies, on el ministeri de Foment redueix un 95% la seva aportació a Barcelona mentre puja un 24% la de Madrid. Foment destina 1,5 milions a la xarxa catalana i 7,7 a la de Madrid"

    ResponElimina
  3. De moment, si aquest es un dels reptes de CIU, ho te magre. Vull dir que per qualsevol amb dos dits de front aquest seria un objectiu clar i irrenunciable. Però estem parlant de política catalana, on impera sense aturador la síndrome d'Estocolm. Ciu segueix dintre dels seu patró, del seu motllo i no ha canviat. Diu una cosa i en fa un altre. (Sempre des del punt de vista sobiranista) perquè CIU fa coses que van directament en contra del sobiranisme que proclama. Però les paraules, encara que siguin buides, tenen molt de poder. No diuen a la Bíblia que el Verb va crear el mon?. Doncs les paraules porten a la gent cap a l'abisme i Ciu les empra per que la gent els mantingui al poder a canvi de res. Fins que tot caigui i no es pugui aixecar.

    ResponElimina
  4. Uriel Bertran sobre el costa concòrdia i Espanya. Absolutament èpic. Discurs llegendari. No és el millor orador del mon, però s'ha de reconèixer que el d'avui és excel·lent:

    http://www.youtube.com/watch?feature=player_embedded&v=t6ASDE6c1gM

    ResponElimina
  5. Avui hi pensava: i si estem parats esperant, precisament, el rescat?

    I si ens convé una posició de màxima debilitat d'Espanya per fer l'empenteta final?

    I si és millor pels nostres interessos que al comandament del Costa Concòrdia hi hagi un europeu amb menys testosterona legionària, per si de cas?

    I si, com en qualsevol procés d'independència, ens és més convenient negociar certes coses amb un estat pràcticament desballestat? Al cap i a la fi, és una negociació que només es fa un cop a la vida, millor fer-la bé.

    A mi em faria molta il·lusió, nacionalitzar la xarxa de fibra òptica que Telefónica esta instal·lant a tota Catalunya, per posar un exemple. Segurament a vosaltres us fan il·lusió altres coses igual d'interessants.

    Molta gent creu que el pacte fiscal és una estratègia abocada expressament al fracàs per tal d'acabar de convèncer els indecisos. Avui crec que és una estratègia per a fer temps fins que Espanya peti.

    En Mascu i en XSiM segurament ja fa temps i li van dir que van trucar al Timoner per dir-li que Espanya és un estat fallit del tot i que caurà com una tifa d'albatros a terra.

    Per tant, l'estratègia és clara: retallar com cabrons, fer-nos els simpàtics amb els països importants d'Europa, fer-nos els solvents per, arribat el moment, tenir la seva simpatia.

    Si aquest és el punt exacte de la partida, col·laborar amb Espanya "desinteressadament" és bo. M'explico:

    Dona una imatge de responsabilitat per a la gent que encara tingui la síndrome d'Estocolm i que mesuri la "responsabilitat" d'una partit polític en la mesura de que "ajudi a estabilitzar Espanya". Aquests veuran bé que CiU faci la Ramoneta al Congreso.

    I els recolzaran quan CiU els hi digui que ells ja ho han intentat ja, d'ajudar a salvar Espanya fins a l'últim alè, però que no ha estat possible.

    I encara millor: molts dirigents polítics catalano-covards se sentiran alleujats íntimament si poden presentar el projecte independentista com a parcialment dictat o inspirat per Europa.

    I la part "no nacionalista" del poble català ho creurà, ja que no actuaran amb "curtesa de mires nacionalista" sinó que ho faran pel "bé comú". El que passa és que aquest "bé comú" per primera vegada a la història serà el bé europeu i no pas l'espanyol.

    I si tot falla i es caguen a les calces per variar, sempre serà més fàcil negociar un concert econòmic amb la Troika que amb un partit africà, vull dir espanyol.

    Que en penseu? Estic molt paranoic agut avui o em doneu alguna credibilitat?

    ResponElimina
    Respostes
    1. La fallida i intervenció d'Espanya pot provocar aviat una situació que, suposo, a hores d'ara, ningú sap de quina manera confluirà amb l'acció política de l'actual majoria social sobiranista. Ens esperen uns mesos apassionats!

      Elimina
  6. Dieu, hem d'estar preparats per marxar si Espanya cau, i jo dic, i com hem de marxar si hi ha una majoria que passi el que passi es volen quedar ?

    ResponElimina
  7. La meva gran il·lusió és viure en un Estat Català el més aviat possible. Tal i com van les coses, i com aniran a pitjor, espero i desitjo que els catalans tinguem el collons de saber esperar el moment on conflueixin totes les coordenades per fer un gran viratge i marxar definitivament d'aquesta Espanya que no ens vol, ni ens ha volgut mai. Granollacs, tens raó ens esperen moments apassionants, però hem d'estar preparats!.

    ResponElimina
  8. Si Espanya cau, ens caurà a sobra. Com sempre... Hem de sortir abans perquè quan caigui no li parem el cop. Que es foti la pinya d'una vegada, que és el que es mereixen des fa massa temps.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…