Ves al contingut principal

I si ens fan uns pressupostos de guerra?

Foto: www.gencat.cat











Serà que ens comencen a prendre seriosament? A mi, en tot moment m'ha semblat que, francament, principalment gràcies a l'alçada de les nostres classes dirigents, no. Però, se suposa que el CNI deu fer la seva feina. I que manifestacions com les del 10 de juliol de 2010 deuen fer el seu efecte. I que les Consultes. I que les enquestes. I que els articles a Libération. I que el clima general al país durant els dos darrers anys ha girat com un mitjó. I que ells en deuen ser conscients i en deuen fer plans a mitjà termini. A la vista de tot això, a tothom se li pot anar un dia la bola. La del títol és una expressió darrerament habitual per referir-se al caràcter radicalment restrictiu de la despesa de les administracions públiques, en temps com els nostres de carestia brutal. Pressupostos de guerra. En aquest apunt potser, avui, veureu algun excés etílic al darrera o una recaiguda en la paranoia. Però començo a pensar que d'aquestes pressupostos de guerra se'n pot fer una lectura més literal de l'habitual. L'altre dia vaig veure la llum en escoltar a l'Oracle de Catalunya Ràdio una part de la intervenció del diputat independent i independentista a Madrid Alfred Bosch.

Era el moment de comentar, a l'engròs, com havien evolucionat les diferents partides ministerials i de fer notar com havien ascendit en termes relatius fins a situar-se en la segona i tercera posició les corresponents a Defensa i Interior. L'exèrcit i la policia. El bo d'en Bosch va reblar el comentari amb un innocent, es què potser anem a una guerra? I a mi se'm va encendre una bombeta. Per què pertanyem a l'únic gran estat europeu que no només no rebaixa la despesa militar d'una manera radical, sinó que fins i tot, en termes relatius, l'apuja? Algun gran conflicte intern a la vista? I el mateix pel que fa a les grans infraestructures de transport: en una situació com la que ens trobem, en la qual cal tirar dels actius propis al màxim, desesperadament, i alhora donar una imatge de realisme seriós en els objectius: aquest tancament en banda a l'execució del Corredor mediterrani i la paral·lela insistència en el propòsit del Central, a què respon? Es tracta de preveure la possibilitat que un gran eix de comunicacions dins la Unió pugui quedar finalment fora del seu control? I a sobre, vertebrant uns Països Catalans en procés d'unificació? Això, paranoies meves.

Comentaris

  1. Benvolgut patrici,

    no vas tant errat com et pugui semblar. Només cal fixar-se en com han anat les accions dels 'incontrolats' a les darreres manifestacions a BCN i fixar-se en les imatges dels susdits per adonar-se'n que no són els típics 'anarco-alternatius', fet que em fa malpensar que ja hi ha elements de CNI assajant les tàctiques de guerrilla urbana per espatllar-nos la imatge internacional i enrarir l'ambient de cara als pròxims esdeveniments... i si no temps al temps!

    ResponElimina
  2. Doncs apa, una altra també de paranoies:
    De fa molts anys, tinc la sensació de que Espanya va endarrerida com un segle o més. Se senten indecisos davant del progrés. És com un país musulmà, on tot és encara està sotmès a un consell d'avis. -D'aquí els ve ara la seva revolta dels joves-. Espanya segueix enyorant el segle d'or on feien el què volien amb l'or robat d'Amèrica. I, ni així se'n van sortir. Els fa por arriscar avançar cap el proper esglaó, no fos perillós. Renuncien a fer investigació per allò tan bèstia que va dir un militar del Franco: -"Que inventen ellos...!" Feia referència a que els vaixells de ferro no podien anar millor que els de fusta pel senzill motiu que la fusta flota i el ferro s'enfonsa.
    Mentrestant, com que van trobar un bon filó de diners empresonant-nos, doncs, apa, a purgar nosaltres pels pecats dels anglesos quan ens van deixar a l'estacada!

    Só pesadets aquests romans....

    ResponElimina
  3. Un tal Adrià Alsina ha escrit això a l'e-notícies:

    Avui la cosa va de números, intentarem fer-ho àgil i clar. Per començar, tres xifres:
    U. 27.000 milions d’euros són els diners que l’Estat teòricament gastarà de menys aquest any 2012. Aquesta mal anomenada “retallada” no arriba ni a cobrir el que l’Estat haurà de pagar en interessos del deute aquest 2012: 29.000 milions.

    Dos. 8.700 milions són els diners que l’Estat diu que recaptarà de més. 6.200 milions provenen de la pujada de l’IRPF i de part dels impostos a l’estalvi, i 2.500 són els que l’Estat confia recaptar gràcies a l’amnistia fiscal.

    Tres. 2,71% és el que va caure la borsa espanyola el 3 d’abril, quan es van presentar els pressupostos detallats. L’índex Íbex-35 es troba ara molt a prop del mínim històric de setembre passat, quan mig món donava per fet el trencament de l’euro.

    I ara fem una anàlisi molt ràpida. L’evolució de la borsa ens avisa que el capital internacional torna a marxar d’Espanya, després d’una curta lluna de mel amb Rajoy. Els grans inversors, el que anomenem “mercats”, no es creuen el pressupost del govern espanyol. I tenen raó.

    Les xifres de l’apartat u pengen d’un fil: Sala-i-Martín ja ha advertit que el govern espanyol fa el triler amb la reducció del dèficit. El diferencial amb el deute alemany, o sigui els interessos que paga Espanya pel seu deute, ja està en 356 punts, per sobre del que preveu el pressupost. Això vol dir que els 29.000 milions previstos es podrien convertir en bastant més, cosa que desquadraria els comptes.

    Les xifres de l’apartat dos ja són pura fantasia. L'economista Nouriel Roubini acaba d’aconsellar Espanya que surti de l’euro en un article al Financial Times. Vosaltres agafaríeu els estalvis de la vostra vida, ben segurs en països estables com Andorra o Suïssa, i els portaríeu a Espanya precisament ara? A sobre, ara que el govern espanyol ha enviat el missatge que els defraudadors tenen amnistia, el frau en la declaració d’IRPF d’aquest any pot ser històric. Resumint, l’amnistia fiscal serà un fracàs i la recaptació de l’IRPF es quedarà lluny de les previsions del govern.

    D’altra banda, és molt possible que amb les autonomies passi com amb les caixes d’estalvi: durant aquest any començaran a aflorar dèficits i deutes ocults per tot arreu. En realitat, ningú no es creu que el governs “regionals” només tinguin un dèficit de l’1,5%. I de moment el Partit Popular ni tan sols ha obert la carpeta de la reestructuració administrativa.

    L’edifici financer de sud d’Europa s’ha aguantat aquest hivern gràcies al bilió d'euros que el Banc Central Europeu ha injectat al mercat. A Frankfurt li han donat a la màquina de fer diners, però el PP no ho ha aprofitat per preparar reformes de fons. Tant la reforma fiscal com la reforma laboral continuen amb la tradició de complexitat incomprensible de l’administració peninsular, tot el contrari d’allò que s’esperava d’un partit que s’autoanomena liberal.

    Els analistes de Citi i Merril Lynch ja estan avisant els seus clients d’un possible rescat d’Espanya aquesta tardor. Prepareu-vos, perquè el vaixell s’enfonsa. Espanya podria fer fallida en menys de 12 mesos i no seria estrany que es plantegés la sortida de l’euro.

    Tocaria que Artur Mas, que tant en sap de metàfores marineres, decidís si els catalans preparem el bot salvavides o ens quedem a coberta tocant el violí. Al final, a Ítaca s’hi arriba remant.

    Ni idea de qui és aquest home, però l'escrit és interessant i podria donar explicacions a aquests pressupostos de guerra.

    ResponElimina
  4. Com que soc e-ducat, poso un link a la font:

    http://opinio.e-noticies.cat/la-punteta/la-fallida-despanya-63318.html

    ResponElimina
  5. Muntaner ha dit...
    Que segueixi la paranoia.
    contradicció 1
    Són uns rucs, però .. ens segueixen colonitzant.
    contradicció 2
    Els PGE demostren que no tenen por a l'independentisme català.
    contradicció 3
    Els disturbis no hi ha dubte que són provocats per infiltrats.
    contradicció 4
    Mentre seguim distrets en post diversos no passarà res. Molts pensadors per a tan pocs soldats.

    DEVOLUCIÓ de Les Constitucions Catalanes

    ResponElimina
  6. Seguint la lectura de l'anònim e-ducat, em ve al cap l'afirmació de la Maria que està en "Los llanos de la Luna" i, es clar, no toca de peus a terra... No solament afirma que no ens podríem defensar solets i sense Espanya....!!! sinó afirma a sobre que la bandera catalana és com una banda de música de poble, que no té valor de res perquè no és oficial!!! M'encanta aquesta "dama estropajosa" de la "Banderita de la Cruz Roja". Va nàixer un segle massa tard i no sap que llavores no hauria pogut passar d'això, de "Dama Estropajosa".

    ResponElimina
    Respostes
    1. Crec que es refereix a l'estelada. Tot i així és com per penjar-la del pal més alt del Castell de Montjuic.

      http://www.naciodigital.cat/noticia/41595/estelada/bandera/banda/musica/poble

      Ha dit que "no és ni tan sols il·legal". Suposo que llavors no en confiscaran cap a l'entrada del l'estadi per veure la copa del rei, oi?

      Que nerviosos estan.

      Elimina
  7. Un text ferroviari/econòmic que corre per la xarxa que us pot donar una idea de per què els espanyols estan diguem-ne... preocupats per la possibilitat de que "se rompa España":

    http://shorttext.com/xEzN9py

    Està una mica fora de context, però a la tercera línia és molt senzill agafar-se i val molt la pena de llegir.

    I com a propina entendreu la negativa espanyola a fer el Corredor Mediterrani i voler fer el corredor central.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.