La fabricació de Felip VI

Peter Burke (Londres, 1937) és un dels estudiosos més reconeguts de la cultura europea d'època moderna. En la seva extensa obra (escrita amb l'habitual prosa brillant dels historiadors anglosaxons) destaca especialment un clàssic que va marcar estil, The Fabrication Of Louis XIV (Yale University Press, 1992, 256 p.), un estudi dedicat a mostrar la potentíssima interacció entre la política i la representació del monarca absolut. L'art amb tota la seva capacitat evocadora, des de les formes clàssiques a la nova òpera-ballet, al servei de la comunicació pública del poder dels reis de França en el moment del seu màxim apogeu a la política europea del segle XVII. Hi he pensat aquests dies en els quals comencem a assistir a la fabricació mediàtica de Felip VI. La successió d'escàndols de la família reial espanyola ha portat com a conseqüència la fi de la farsa joancarlista dels darrers trenta anys. No, jo no sóc monàrquic, sóc joancarlista és una de les frases que més ràbia m'ha fet des de sempre. Bona part del catalanisme i de l'esquerra espanyola, l'han fet seva amb una facilitat paorosa.

Es tractava de combatre amb l'autoengany els evidents problemes de consciència que a qualsevol català i/o mentalitat progressista provocava l'atorgament de la més alta dignitat de l'Estat a una persona hereva de la dinastia borbònica (amb milers i milers de compatriotes assassinats a les esquenes), triada i designada pel dictador com a hereu i mai avalada democràticament en un procés net i obert. Els amants de la farsa joancarlista han vist aquests dies com el mite Joan Carles s'esmicolava en mil bocins. Per això, ara, a correcuita, cal començar la fabricació de Felip VI. I, certament, per a l'esquerra espanyola serà més fàcil acceptar l'etiqueta de filipista que per als catalanistes. Perquè, en realitat, els uns i els altres, simplement, són monàrquics, però els fa mal reconèixer la seva incoherència ideològica. Ah, i una cosa (un altre mite), el nou monarca no s'ha de guanyar en cap cas el seu lloc: la renovació, blindada per la Constitució espanyola, a diferència de la resta dels mortals (i més en aquests temps de crisi) és absolutament, completament i radicalment automàtica i inevitable.

Comentaris

  1. Sí, i jo n'era un dels babaus que hi queia. Potser, per una sèrie de coincidències de la vida que va fer que fins i tot hi xoqués amb ell. El bon tracte, entre irònic i perdona-vides, d'ell mateix; la col·lisió d'un amic meu esquiant i, després d'insultar-lo de poca-traça, aquest el va convidar a prendre un cafè; i algun etc. més, tot plegat va fer que quan va heretar la finca d'Espanya m'ho cregués que li faria el salt al dictador. Però, no. Diuen que ell està al mig d'entre nosaltres i els més ultres franquistes. Tant-se-val, per a mi el seu fracàs més important és el de no haver-se referendat mai la seva validesa com a rei legítim. Ho és pel Franco i això no és legal. Aquell referèndum que ens van col·locar no era, ni podia ser legal, per ser d'on emanava, no legal.
    Per tant, una vegada desmantellada la disfressa publicitària d'aquest pallasso, cal que consultin si volen el Sr. Felipe VI o no. Sempre havia mantingut, ja fa temps que no, que un cert juancarlisme es podia suportar havent caigut en aquell engany de ser el salvador de la democràcia. Però, seguir pagant ara la vida regalada del seu fill, NO!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas