La primera indissoluble unitat que es van fer



Aquestes darreres setmanes s'ha parlat molt d'indissolubilitat en matèria política. Si alguna cosa els manca als espanyols és una revisió dels seus conceptes més metafísics. Aquesta tendència a situar alguns elements identitaris més enllà de qualsevol contingència històrica. Encara que el passat els rebenti l'argumentació sense contemplacions. Un dels més evidents és, sense dubte, el de la indissolubilitat de la nació espanyola. Només cal analitzar la capacitat històrica de desintegració de l'Imperi espanyol (vegeu vídeo) per observar que n'ha quedat de la unió dels espanyols d'ambdós hemisferis consagrada a la recentment commemorada Constitució de Cadis de 1812. Però ells no aprenen mai: només cal sentir el ministre García-Margallo quan se li esmenta la possibilitat d'una propera separació d'Escòcia. Unitat indissoluble. Unitat indissoluble. Que durarà, com totes, el que duri. Que la realitat de l'evolució política de les coses és la que és i els conceptes situats fora de la física no hi tenen cabuda.

No és balder, potser, recordar que, de fet, aquest de la indissolubilitat és un valor que el nacionalisme espanyol només recorda unidireccionalment. Perque, de fet, les primeres indissolubilitats que es van desfer a la península van ser les que ens afectaven més directament als catalans. Tots els monarques de la Casa d'Àustria (Felip V en el seu primer govern sobre el Principat) van jurar el respecte a les nostres Constitucions. I aquelles consagraven la indissoluble unitat confederal dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Tot i així, no van dubtar a lliurar al rei de França els territoris situats al nord dels Pirineus el 1659 (que contenien la segona població més important del país) o a separar-hi el Regne de Sardenya, que passà a mans savoianes el 1720, tot trencant la seva vinculació de quatre segles als països ibèrics de la Corona d'Aragó. Tot és contingent, doncs. I, com en el cas dels entrenadors a la corda fluixa, la necessitat de reiterar obsessivament una afirmació no és sinó l'indici més revelador de la seva situació de feblesa.

Comentaris

  1. L'última frase és per a picar-la en marbre.

    ResponElimina
  2. Relacionat amb el vídeo de capçalera, un clàssic del trolling antiespanyol: Imperium Fail

    http://www.tenimpressa.com/wp-content/uploads/2011/10/imperiumfail.gif

    ResponElimina
  3. Com que ja us heu anticipat al comentari de l'última frase, doncs no la repetiré i, en canvi, sí que hi faig pes amb això de la indissolubilitat. Tal com dius que tot és qüestió de les circumstàncies de cada país i de qui mana, sovint quan encara em sortia algú amb amb aquest argument, la meva rèplica era de si els sues fills (que no en som pas!) també els té tancats a casa, no fos que fugissin de casa...

    (5-0) Salut!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)