Ves al contingut principal

La primera indissoluble unitat que es van fer



Aquestes darreres setmanes s'ha parlat molt d'indissolubilitat en matèria política. Si alguna cosa els manca als espanyols és una revisió dels seus conceptes més metafísics. Aquesta tendència a situar alguns elements identitaris més enllà de qualsevol contingència històrica. Encara que el passat els rebenti l'argumentació sense contemplacions. Un dels més evidents és, sense dubte, el de la indissolubilitat de la nació espanyola. Només cal analitzar la capacitat històrica de desintegració de l'Imperi espanyol (vegeu vídeo) per observar que n'ha quedat de la unió dels espanyols d'ambdós hemisferis consagrada a la recentment commemorada Constitució de Cadis de 1812. Però ells no aprenen mai: només cal sentir el ministre García-Margallo quan se li esmenta la possibilitat d'una propera separació d'Escòcia. Unitat indissoluble. Unitat indissoluble. Que durarà, com totes, el que duri. Que la realitat de l'evolució política de les coses és la que és i els conceptes situats fora de la física no hi tenen cabuda.

No és balder, potser, recordar que, de fet, aquest de la indissolubilitat és un valor que el nacionalisme espanyol només recorda unidireccionalment. Perque, de fet, les primeres indissolubilitats que es van desfer a la península van ser les que ens afectaven més directament als catalans. Tots els monarques de la Casa d'Àustria (Felip V en el seu primer govern sobre el Principat) van jurar el respecte a les nostres Constitucions. I aquelles consagraven la indissoluble unitat confederal dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó. Tot i així, no van dubtar a lliurar al rei de França els territoris situats al nord dels Pirineus el 1659 (que contenien la segona població més important del país) o a separar-hi el Regne de Sardenya, que passà a mans savoianes el 1720, tot trencant la seva vinculació de quatre segles als països ibèrics de la Corona d'Aragó. Tot és contingent, doncs. I, com en el cas dels entrenadors a la corda fluixa, la necessitat de reiterar obsessivament una afirmació no és sinó l'indici més revelador de la seva situació de feblesa.

Comentaris

  1. L'última frase és per a picar-la en marbre.

    ResponElimina
  2. Relacionat amb el vídeo de capçalera, un clàssic del trolling antiespanyol: Imperium Fail

    http://www.tenimpressa.com/wp-content/uploads/2011/10/imperiumfail.gif

    ResponElimina
  3. Com que ja us heu anticipat al comentari de l'última frase, doncs no la repetiré i, en canvi, sí que hi faig pes amb això de la indissolubilitat. Tal com dius que tot és qüestió de les circumstàncies de cada país i de qui mana, sovint quan encara em sortia algú amb amb aquest argument, la meva rèplica era de si els sues fills (que no en som pas!) també els té tancats a casa, no fos que fugissin de casa...

    (5-0) Salut!!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.