Ves al contingut principal

Memòria històrica i recomanacions per Sant Jordi

Capella de Sant Jordi
Després de gairebé vuit-cents apunts ja no sé si n'he parlat aquí. En tot cas, resulta imprescindible en un dia com el d'avui. Donar el màxim relleu històric i polític a una diada tan destacada, també (encara diria, sobretot) en els temps de la Catalunya constitucional. Perquè entre les moltíssimes coses perdudes el 1714 (la principal, l'estat propi que encara maldem a recuperar) s'hi compta una celebració institucional de Sant Jordi del màxim nivell polític i estètic, sentida com un dels actes més rellevants del curs. El vespre de la festa, tots els edificis de la institució i particularment l'actual Palau de la Generalitat es guarnien amb milers de llanternes de paper i teieres. Des del carrer fins a la Capella de Sant Jordi, un camí de llums. Una enorme vela de tela o "lonàs", amb la creu vermella, cobria el Pati dels Tarongers. Els oficials de la institució es guarnien especialment per a l'ocasió. La missa del dia era el punt culminant de la celebració i aplegava totes les autoritats polítiques del país (si no recordo malament, l'emperador Carles hi havia assistit en una de les seves estades a Barcelona). Sovint, el sermó, encarregat especialment a un orador destacat, esdevenia una rellevant simbiosi entre predicació religiosa i arenga política en la qual afloraven les tensions del moment.

Si teniu l'oportunitat, a més de visitar el Palau de la Generalitat (física o virtualment) o de contemplar les imatges que el web institucional del nostre Govern ens ofereix aquest any, podeu tastar encara (i fins al 15 de juliol) algunes mostres d'aquella lluentor en l'exposició temporal del Museu Nacional d'Art de Catalunya (MNAC) Catalunya 1400. El gòtic internacional. Entre altres peces procedents de dins i de fora del nostre país, hi trobareu el magnífic Retaule de Sant Jordi, obra de Bernat Martorell, conservat avui al Louvre i originari molt probablement de la Capella del Palau de la Generalitat. També, entre els brodats de la mateixa procedència, us recomano molt especialment la representació de Sant Jordi d'un frontal i els de les espectaculars dalmàtiques amb les quals els celebrants es vestien per a la missa del dia del sant. I més enllà de Sant Jordi, destaca especialment el Judici Final del Missal de Santa Eulàlia de Rafael Destorrents (de la Catedral de Barcelona): una autèntica meravella que val la pena contemplar i que per si sola justifica la visita.

Comentaris

  1. Catalans/Valencians/Illencs! us necessitem en aquest simulador Politico-Militar i Econòmic Gratuït!
    Ajuda a la nostra comunitat de Catalans a aconseguir la independència en aquest brillant simulador!
    Enllaç al joc:

    http://www.erepublik.com/en/referrer/Naboal

    ResponElimina
  2. Molt agraït per totes les referències que ens facilites per il·lustrar-nos una mica més, que a mi em cal. Molt bé.
    Referent a la nota d'en Narcs, penso en l'absència, crec, dels illencs i valencians de participar amb aquest bloc. Potser sigui qüestió d'oferir-los-ho de participar clarament, no fos que se sentissin exclosos. O és que catalanitzen tant la seva parla que no els detecto? Com ho veus patrici Granollacs?

    ResponElimina
  3. MOLT BONIC,MOLT ESETC,PERO.....JO CREC QUE CAL DEIXARNOS DE PUNYETES,PUJAR A LAS BARCAS I REMOR FORT.
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina
  4. I ara què?, d'Alfred Bosch. N'he comprat un (signat). No per raons polítiques (soc més aviat Siísta) però ha sortit comentat algun cop al blog i d'altres patricis n'han parlat bé. Espero haver fet una bona compra. Ja us dirè el què.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…