Ves al contingut principal

Més a prop del segon 14 d'abril











Si alguna cosa reflecteixen la major part dels testimonis d'aquell dia de primavera de 1931, encara que fos només un sentiment efímer en els menys convençuts, és l'alegria desfermada del moment, l'il·lusionat esclat d'esperança en un futur gloriós. Esperança en el començament d'una nova època de llibertats. Encara que acabés frustrada per la revolució i el feixisme. Esperança. Precisament allò que el nostre país necessita en aquests moments desesperadament i que, com tothom sap a hores d'ara, únicament l'estat propi, la independència, la plena sobirania, ens pot oferir ara. La crisi continua aprofundint el patiment d'una societat assetjada com les altres pel context econòmic i com cap pel sobre esforç que ens provoca un espoli que els espanyols han volgut portar a un nou nivell, desconegut fins ara, amb l'aprovació dels nous pressupostos del saqueig (amb menció especial per al contrast entre la despesa a les Rodalies de Barcelona i la que, sense parlar dels AVE, suposa la construcció del túnel interurbà madrileny que connectarà les estacions d'Atocha i Chamartín).

Està arribant a bon ritme el moment en el qual la majoria sobiranista que detecten totes les enquestes, de manera creixent, des de fa dos anys, haurà de cercar la manera de vehicular d'una vegada per totes els seus afanys. Abans d'acabar l'any, si tenim en compte l'actitud de rapinya del govern espanyol, l'aspiració d'un nou pacte fiscal en la línia del concert econòmic haurà passat definitivament a la història. Serà, aleshores, el moment de la unitat dels independentistes, no pas per donar suport a un govern de gestió autonomista, sinó per fixar el calendari d'un nou 14 d'abril: unes eleccions anticipades on les forces que portin en el seu programa la declaració d'independència al Parlament de Catalunya aconsegueixin la majoria absoluta. Presa la decisió, caldrà decidir què és més operatiu, si la conformació d'un únic bloc electoral per assolir-la, o la presentació fraccionada de les diverses opcions electorals del sobiranisme. S'albiren temps decisius. Ara ens cal esperar només una mica per saber si trobarem en el moment decisiu un lideratge com el de Francesc Macià.

Comentaris

  1. Un article dels millors, clar i molt estructurat. Felicitats també pel tema, tan adient en el dia d'avui. Coincideixo tan plenament que no hi puc fer res més que adherir-m'hi plenament.
    Sobretot, quan el Pallasso Major del Regne de Castella ens ha ofert aquest espectacle tan lamentable de polir-se els nostres diners anant a matar elefants i gastant-se els nostres escassos diners. Està que no pot caminar i, a sobre, ensopega en un esglaó a l'hotel de Batswana on s'allotjava... Potser és que va intentar el salt del tigre...
    A veure si serem responsables amb la nostra situació i farem un salt cap una unitat de governabilitat catalana i ens independitzem d'una punyetera vegada, encara que només hagi de ser per no haver de patir la vergonya d'alimentar aquest irresponsable. A casa meva l'atur ja truca la porta de manera frenètica. Fills i parents summament preparats que estan depenent dels ineptes polítics, especuladors, banquers, etc.

    Pregunta: No teniu la sensació que quan Alemanya ens hagi matat del tot, llavores ells seran els qui manaran en tota la UE? Qui genera el problema i a qui beneficia... al marge de que gairebé tothom s'hagi polit els diners que no tenia?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…