Ves al contingut principal

Militars a Talarn tres-cents anys després del corregiment borbònic

Fou el mateix Decret de Nova Planta el que va establir la divisió corregimental a Catalunya, creant dotze demarcacions i eliminant les nostres vegueries (malaguanyades vegueries!) històriques, la divisió territorial pròpia de l'administració reial des del segle XIV, que havia servit de patró també per a les diputacions locals en les quals s'organitzava la vella Diputació del General o Generalitat. Ens ho explica amb tota riquesa de detalls l'obra clàssica, sempre un punt de referència, de Joan Mercader i Riba, Felip V i Catalunya (Barcelona: Edicions 62, 1968, 451 p.). El juny de 1718, Felip V nomenà finalment el primer corregidor de Talarn, el brigadier de l'Exèrcit d'Aragó José Ibáñez Cuevas, qui ocuparia el càrrec durant dècades i de forma vitalícia. El de Talarn i la resta de corregidors borbònics foren sobretot caps militars encarregats de controlar per la força el seu territori, prenent mà d'una presència militar repressiva que triplicà al llarg de tot el segle XVIII la de qualsevol altre territori peninsular.

Calia exercir aquesta mena de violència en particular si, com era el cas, es tractava d'un espai fortament rebel: el fet (deia famós el Decret) "quebrado y montuoso del terreno pide [...] se forme un corregimiento en Talarn", una de les poques poblacions pallareses de jurisdicció reial, abans de l'inici de la Guerra de Successió. Aquelles terres foren escenari aleshores, ens explica Joan Mercader, de confiscacions jurisdiccionals de caràcter massiu "suspecte potser com cap altre de rebel·lia antiborbònica, ja que el Pallars fou principalment l'àrea d'acció de l'ardit guerriller Josep Moragues". Fins a tal punt ho havia estat, de rebel, que les noves autoritats borbòniques tingueren veritables problemes per trobar candidats lliures de sospita per dirigir les noves institucions locals pallareses. Curioses giragonses del destí, tres-cents anys més tard, llegeixo, que no només aquelles institucions, sinó fins i tot les agrupacions locals de formacions independentistes, defensen amb ungles i dents la continuïtat dels destacaments militars espanyols al Pallars.

Comentaris

  1. Havia escrit un comentari, però veig que el Google se'l deu haver menjat.

    Només volia dir que servir el carceller és propi de traïdors. Aquesta gent sí que s'ha venut al diable! I se senten tan feliços que encara els demanen que s'hi quedin...!!!

    ResponElimina
  2. http://1.bp.blogspot.com/-38Or80_CcWg/T2GKmR2YIBI/AAAAAAAAJwE/K2jN2vtuex8/s1600/618px-JeanLucPicardFacepalm.jpg

    ResponElimina
  3. Cal posar-se en el lloc de la gent que pot veure com poden perdre font d'ingressos. Som els catalans els que hauríem de fer alguna cosa per poder lliurar-nos dels invasors i que la gent pugui viure.

    ResponElimina
  4. Mira, no cal posar-se enlloc de ningú. Per dir "no volem que marxi l'exèrcit espanyol perquè si no perdem ingressos" que sigui una cabra l'alcalde. Això ho se fer jo i ho saps fer tu. No cal un talent polític especial.

    El que un polític ha de fer és oferir alternatives. L'exèrcit espanyol acabarà marxant del poble. I estic segur de que ho saben de fa temps. M'hi jugo el fetge que ningú del consistori ha pensat cap alternativa per sortir-se'n. Ni que sigui plantar maria. Res.

    Tal i com esta muntada la política a Catalunya s'afavoreix les actituds conservadores. No he dit de dretes, he dit conservadores, ho poden ser tant la dreta com l'esquerra.

    No he entrat en qüestions patriòtiques. Si com a català hagués de donar la meva opinió, hi sortirien les paraules "enderroc, napalm i bomba".

    ResponElimina
  5. Jo hi vaig fer la mili allà, ja fa 48 anys, eu n'hi do...
    Aleshores de independentisme ni se'n parlava ni sabíem el que era, al menys el jovent que no havíem tingut la sort de veure mai cap manifestació perquè treballàvem 15 hores al dia incloent dissabtes i diumenges al matí... i a la feina teníem d'escoltar Radio Nacional i la Helena Francis.
    Els joves no us imagineu que era allò i jo voldria que no ho veiéssiu una altre vegada.

    Hi tornat a engegar el www.4barres.cat, alguns de vosaltres, com el mateix Granollacs hi éreu per allà, ara fa un any, quant per problemes de programació la vaig tenir de tancar. Ara es en forma de fòrum que anirem polint a mida que els usuaris ho vulguin.
    Hi esteu tots convidats.

    Abans comentava aquí amb el nom de L'avi Joa'Quim... però el nom sortia malament, els apòstrofs no l'hi agraden a aquest intèrpret.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…