Ves al contingut principal

Moderats que acceleren i altra gent fins els pebrots



Som enmig d'un ambient depressiu. Envoltats per les circumstàncies d'un setge despietat. Encerclats per la manifestació permanent d'impotència dels nostres governants de l'autonomisèria, agafats pels diners que no sonen, davant cada nova urpada de la recentralització. Després de la descomunal escombrada pressupostària, la darrera, la terrible del ministre Wert sobre el nostre sistema educatiu. Aquests darrers dies, al carrer i a la premsa, m'ha semblant percebre que alguna cosa està canviant. Als mitjans, tres articles m'han fet veure que els moderats premen l'accelerador. Francesc-Marc Álvaro, per exemple, clou un dels darrers al diari comtal amb la següent afirmació: "En un futuro no muy lejano, la gran decisión de Mas será hacer o no de CiU una opción de ruptura (seria y tranquila pero valiente) contra lo que amenaza tan claramente la supervivencia del país." Hores abans, Manuel Cuyàs avisava des d'El Punt Avui de la campanya de dossiers i guerra bruta que ens espera i concloïa: "o sigui que o fem aviat el que hem de fer, per difícil que sigui, o quedarem empresonats en un cercle viciós que més que un cercle és un setge."

I encara, en Xavier Bru de Sala no s'està des dels rengles d'El Periódico d'animar l'establishment a fer el pas cap a la plena sobirania del país, repassat tot el ventall de possibilitats de poder que els oferirà, als de sempre, el nou Estat català. Per si les paraules eloqüents de l'escriptor no són prou clares, potser que haurem d'animar, d'empényer amb tota la força possible els de dalt, els qui ens manen socialment, econòmicament i políticament. La campanya de rebel·lió contra els peatges que ha començat la setmana passada al Principat i al País Valencià (afegida a la d'insubmissió fiscal de Diem prou) certifiquen que amplis estrats socials i mediàtics comencen a moure's en direcció al camp de batalla definitiu. Que gent molt més tranquil·la, assenyada i reflexiva que l'autor d'aquest bloc comença a constatar que ens trobem assetjats i que si continuem dins la ratera, fent-nos els distrets, ignorant el nostre aïllament, l'únic que aconseguirem serà morir d'inanició. Bones notícies, doncs, dins la nostra dramàtica situació.

Comentaris

  1. M'imagino aquesta actitud fatxenda espanyolera traslladada a l'Argentina. A més de les lesions històriques de l'invasió després del descobriment d'Amèrica -per més que Colom pogués ser català-, aquests argentins com han de reaccionar? Com reaccionaríem nosaltres si poguéssim ser lliures?! Realment, és allò de sembrar discòrdies i recollir guerres.
    Ara mateix, acabo d'escoltar el merder que s'ha muntat tota soleta la Sra. que està a la Lluna. No sap qui és en Rafael! Ha begut oli enfrontant-se amb el Síndic de Greuges.
    Doncs, això:
    - IRPF a l'Agència Tributària Catalana
    - Insubmissió dels Ajuntaments
    - Bloqueig dels peatges
    - ....seguiu afegint el que tingueu al cap....

    ResponElimina
  2. Al final s'apuntaran, però si us plau, el dia que siguem independents tinguem una mica de memòria.

    Que se n'aprofitin si volen econòmicament però com a mínim tota aquesta gent que l'ha bloquejada tant de temps que no passin a la història com els grans artífex i lluitadors per la independència.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…