Neix l'ANU (Asamblea Nacional Unionista)










Bona notícia la de dissabte passat. Em refereixo a l'aplec de sis-centes persones al Teatre Goya de Barcelona, en l'acte en favor del bilingüisme organitzat per una vintena d'entitats que defensen el manteniment de l'auto-segregació dels espanyols a Catalunya. L'unionisme més desacomplexat comença a organitzar-se i coordinar-se (encapçalat novament per bona part dels fundadors de Ciutadans, però amb el suport d'extenses capes del Partit Popular de Catalunya i de figures insignes de l'extrema dreta espanyolista com la de don Alejo), a l'espera que els elements més moderats del nacionalisme hispànic se'ls afegeixin en el moment definitiu. Són els colons i/o fills de colons que es neguen a integrar-se en el seu país d'acollida, tal i com sempre i a tot arreu (com ara, sense anar més lluny, un servidor) han fet els emigrants. L'element en comú, el ciment que els relliga de veritat (la llengua és el camp de batalla temporal on combaten) és la reivindicació del manteniment de la submissió a l'Espanya castellana que ells tan s'estimen.

El seu nerviosisme respon, com a mínim, a dos moviments de fons de la societat catalana. D'una banda, al fet cronològic i biològic que la gran emigració espanyola dels anys seixanta i setanta del segle passat (arribada fa quaranta o cinquanta anys en temps del ple franquisme), una bossa de votants fins ara important, comença a veure reduïts els seus efectius inexorablement, amb una evident erosió de la pedrera humana que sustenta l'espanyolitat a Catalunya, atès que la majoria dels seus fills es consideren espanyols, però d'una Espanya que ells mateixos tenen cada vegada més clar que no existeix. Però, a més, la creixent necessitat de coordinar l'acció unionista neix d'una constatació punyent (compartida també cada vegada amb més fermesa pels poders de l'Estat espanyol, començant per la seva simpàtica delegada a Catalunya) de l'eclosió d'una majoria social sobiranista i, per tant, de la proximitat del combat democràtic definitiu entre l'independentisme i l'unionisme. En resum, que els colons s'organitzen, s'apropa el dia D.

Comentaris

  1. Doncs que els donin per l'ANUs precisament.

    ResponElimina
  2. *ba-dum* *tssssssssssssssss*

    ResponElimina
  3. Magnífic.
    És el problema psicològic que presenta una criatura quan mira massa pel·lícules de ficció: Viu una pseudo ciència-ficció. El cas és que la viu com una realitat. Els savis budistes de la línia mahayana diuen que la vida material és una ficció que permet experimentar aprenent a comprendre coses que en la vida real (espiritual) no es poden comprendre si no s'experimenten. Doncs bé, dic això perquè aquests aficionats a la suprema ignorància i exaltació de l'egoisme, amb tota la seva ficció de patacada, ja va bé que s'ajuntin i s'exhibeixin com el que creuen ser dins de la seva pel·lícula. Serà més fàcil denunciar-los com uns posseïts de feixisme descarat.

    ResponElimina
  4. El fracàs més sonat d'Espanya el darrer segle és no haver constituït un nacionalisme ètnic espanyol potent a Catalunya. Els moviments demogràfics del segon terç del segle XX no han desembocat en l'enquistament d'una bossa d'espanyols uninacionals al Principat. En tot cas, aquests moviemnts demogràfics només han actuat com a retardadors del procés d'alliberament nacional.
    La biologia avança i els fills i néts d'aquest emigrants espanyols vinguts al Principat d'una forma o altra s'han anat convertint en catalans que, com més avancen els anys, més tèbia és la seva adhesió sentimental a Espanya.
    Espanya no ha sabut oferir un projecte nacional engrescador que hagi retingut tots aquests descendents d'espanyols; quina diferència amb França!
    Si algú en dubta, podem anar més endarrere: els independentistes de Sudamèrica no foren pas els indígenes ni els immigrats africans, foren els descendents d'espanyols!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas