Ves al contingut principal

Neix l'ANU (Asamblea Nacional Unionista)










Bona notícia la de dissabte passat. Em refereixo a l'aplec de sis-centes persones al Teatre Goya de Barcelona, en l'acte en favor del bilingüisme organitzat per una vintena d'entitats que defensen el manteniment de l'auto-segregació dels espanyols a Catalunya. L'unionisme més desacomplexat comença a organitzar-se i coordinar-se (encapçalat novament per bona part dels fundadors de Ciutadans, però amb el suport d'extenses capes del Partit Popular de Catalunya i de figures insignes de l'extrema dreta espanyolista com la de don Alejo), a l'espera que els elements més moderats del nacionalisme hispànic se'ls afegeixin en el moment definitiu. Són els colons i/o fills de colons que es neguen a integrar-se en el seu país d'acollida, tal i com sempre i a tot arreu (com ara, sense anar més lluny, un servidor) han fet els emigrants. L'element en comú, el ciment que els relliga de veritat (la llengua és el camp de batalla temporal on combaten) és la reivindicació del manteniment de la submissió a l'Espanya castellana que ells tan s'estimen.

El seu nerviosisme respon, com a mínim, a dos moviments de fons de la societat catalana. D'una banda, al fet cronològic i biològic que la gran emigració espanyola dels anys seixanta i setanta del segle passat (arribada fa quaranta o cinquanta anys en temps del ple franquisme), una bossa de votants fins ara important, comença a veure reduïts els seus efectius inexorablement, amb una evident erosió de la pedrera humana que sustenta l'espanyolitat a Catalunya, atès que la majoria dels seus fills es consideren espanyols, però d'una Espanya que ells mateixos tenen cada vegada més clar que no existeix. Però, a més, la creixent necessitat de coordinar l'acció unionista neix d'una constatació punyent (compartida també cada vegada amb més fermesa pels poders de l'Estat espanyol, començant per la seva simpàtica delegada a Catalunya) de l'eclosió d'una majoria social sobiranista i, per tant, de la proximitat del combat democràtic definitiu entre l'independentisme i l'unionisme. En resum, que els colons s'organitzen, s'apropa el dia D.

Comentaris

  1. Doncs que els donin per l'ANUs precisament.

    ResponElimina
  2. *ba-dum* *tssssssssssssssss*

    ResponElimina
  3. Magnífic.
    És el problema psicològic que presenta una criatura quan mira massa pel·lícules de ficció: Viu una pseudo ciència-ficció. El cas és que la viu com una realitat. Els savis budistes de la línia mahayana diuen que la vida material és una ficció que permet experimentar aprenent a comprendre coses que en la vida real (espiritual) no es poden comprendre si no s'experimenten. Doncs bé, dic això perquè aquests aficionats a la suprema ignorància i exaltació de l'egoisme, amb tota la seva ficció de patacada, ja va bé que s'ajuntin i s'exhibeixin com el que creuen ser dins de la seva pel·lícula. Serà més fàcil denunciar-los com uns posseïts de feixisme descarat.

    ResponElimina
  4. El fracàs més sonat d'Espanya el darrer segle és no haver constituït un nacionalisme ètnic espanyol potent a Catalunya. Els moviments demogràfics del segon terç del segle XX no han desembocat en l'enquistament d'una bossa d'espanyols uninacionals al Principat. En tot cas, aquests moviemnts demogràfics només han actuat com a retardadors del procés d'alliberament nacional.
    La biologia avança i els fills i néts d'aquest emigrants espanyols vinguts al Principat d'una forma o altra s'han anat convertint en catalans que, com més avancen els anys, més tèbia és la seva adhesió sentimental a Espanya.
    Espanya no ha sabut oferir un projecte nacional engrescador que hagi retingut tots aquests descendents d'espanyols; quina diferència amb França!
    Si algú en dubta, podem anar més endarrere: els independentistes de Sudamèrica no foren pas els indígenes ni els immigrats africans, foren els descendents d'espanyols!

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…