Ves al contingut principal

Però, què els hem fet?

Convent de Sant Francesc (Montblanc)










Aquesta és la pregunta que llançava a l'aire l'altre dia, en Ramon Rovira, a la tertúlia del programa radiofònic matinal d'en Jordi Basté, mentre es presentava com una víctima de les forces obscures de TV3. L'auto-pregunta no era sinó el resultat de l'exhaustiva i esfereïdora comparativa, llegida poc abans, relativa als preus i serveis públics que diferencia Catalunya i la capital del Regne. El conductor del programa i el tertulià eren d'acord a denunciar la total manca de lògica econòmica de l'actual (i no pas nou) saqueig de Catalunya, territori que ells, ancorats en el paisatge anterior a la devastació dels darrers anys, continuen considerant locomotora econòmica d'Espanya. A mi, francament, no em van sorprendre les dades, sinó l'existència encara en 2012 d'una massa tan important de compatriotes radicalment incapaços d'entendre el procés històric en el qual ens movem des de fa cinc-cents anys en aquesta banda de la Mediterrània. Ras i curt, el projecte d'assimilació castellana de la resta de pobles peninsulars que ha representat des de sempre la construcció de l'Estat espanyol.

Quina feina tan brillant la de la brigada de narcòtics! Germà Bel porta anys intentant contrarestar-la i explicar-ho amb brillantor en el àmbit de les infraestructures. De fet, però, l'essència del que ens diu es pot aplicar a totes les polítiques públiques que executen els nostres veïns. Simplement, el primer objectiu polític del Govern espanyol és la construcció nacional d'Espanya. És cert que amb la seva proverbial incapacitat en matèria organitzativa, han trigat molt a construir uns mecanismes d'Estat realment eficients per assolir-ho, matèria en la qual altres països com França han fet molta més feina. Però, quan finalment han bastit una administració poderosa en termes de recursos, no han amagat precisament quin és l'objectiu medul·lar del seu pensament i acció: fer de l'Espanya castellana demogràficament dominant, l'única que ho es de veritat per a ells, el centre no només polític, sinó també econòmic peninsular. Què els hem fet? És molt senzill, existir. Negar-nos a desaparèixer del mapa. Evitar la integració en el seu paradigma. I ara, aprofitant la crisi, simplement, premen l'accelerador. Agafeu-vos fort que aquesta sí que serà una estrebada.

Comentaris

  1. Encara hi ha molt papanates que creu que a la Meseta hi tenim amics. Deu ser la síndrome d'Estocolm. No hem d'oblidar que la majoria de la població de Catalunya es va educar a l'escola franquista.

    Tot i així, ens en sortirem.

    ResponElimina
  2. Hem de sortir al carrer amb la clara voluntat de dir prou a Espanya. Hem de desobeir la legislació espanyola per injusta, encara que estigui recolzada per trenta milions d'espanyols. Perquè la majoria no te raó si es fa greuge a la minoria. Si el govern feixista espanyol ens vol arrabassar les nostres institucions, hem de sortir i parar-ho. Ja no es el Govern de la Generalitat, ni els partits polítics. Ara hem de ser nosaltres els que plantem cara i obliguem als polítics a canviar els seus projectes autonomistes per els de la sobirania plena i fora de la merda d'Estat espanyol.

    ResponElimina
  3. A vegades les armes es disparen cap enrrere

    ResponElimina
  4. El pitjors de tots son els burros con el Rovira aquest que despres de 300 anys de genocidi encra no ho entenen i es fan preguntes estupides. Tan em fot si els espanyols tenen problemes mentals o si van ser maltractats a la infancia son uns sicopates i tenen un ganivet a la ma, el que cal ara es fotre el camp com mes aviat millor. El Rovira es el negret al que l'amo li fot fuetades i tot i aixo es mor de ganes de plaure'l. Nomes que entre pallissa i pallissa li digui cuatre paraules boniques tots els Rovira d'aquest pais correren a llepar les botes de l'amo.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.