Ves al contingut principal

Perquè perdrà en Vila d'Abadal (així no anem enlloc)

L'altre dia vaig veure la llum. Un bany de realisme. Potser perquè de democristians va la cosa. Aquest home no és un autèntic polític. No pot dirigir un partit autonomista amb la mínima mestria necessària per surar. Escoltava una entrevista radiofònica en la qual li discutien, com toca gairebé de forma obligatòria darrerament, l'existència d'una majoria social independentista al nostre país. En Josep Mara Vila d'Abadal, l'esperança blanca aviat frustrada d'Unió, es va revoltar amb un raonament que em va donar la clau: a mi em sembla que a Catalunya li convé un Estat propi, crec en aquest projecte. I si em recolza un tres per cent, doncs un tres per cent. I si és un quaranta, doncs, millor. On vas, vigatà. Això no és política. Lluitar per un projecte, sigui o no majoritari. Tibant per fer-lo més gran. Mare meva. Voleu dir que sap ben bé el terreny que trepitja. Però si això és el que defensem quatre idealistes i el de la guitarra, anomenats exprés.

La realitat és exactament la contrària: primer es sondeja demoscòpicament el país. Què vol, que li ve de gust. Ordre, doncs ordre. Caos, doncs, caos. Es palpa amb paciència fins a trobar la centralitat. Allò que vol la majoria. Una vegada detectat amb precisió es basteix el projecte. Perquè no ens enganyem: es tracta d'assolir aquesta engruna de poder de l'autonomisme (poc transformador però amb moltes cadires) i de repartir-lo entre els teus, que prou t'ha costat guanyar-lo. I després, una vegada ocupat, naturalment, la màxima prioritat és conservar-lo. L'acció política no busca fer realitat un projecte concret: ben al contrari, el projecte es redefineix constantment per assolir el veritable objectiu, que no és altre que el de romandre en el poder. Per això, al nostre país, només quan la descarada renuncia a l'Estat propi suposi perdre la cadira, alguns es posaran a caminar. Defensar el projecte que un creu millor per al país, encara suposant que no tingués prou suport social o pogués posar en risc la seva hegemonia: on s'és vist. Aquesta no és manera de col·locar i perpetuar-se. Perdona que t'ho digui ben clar però així, alcalde Vila d'Abadal, no anirem enlloc.

Comentaris

  1. Benvolgut Granollacs,

    sento haver-te de contradir. No combrego pas amb tu en aquesta visió de la política, car el que fas és una reivindicació de l'estat actual del món polític català, ben penós per cert, i te'n oblides d'un fet fonamental, en política també calen 'visions' i 'projectes' que empenyin la societat cap a objectius ambiciosos i de futur que els doni esperances i forces per fer-se'l seu. Sense cap d'aquestes coses un poble és només un ramat de bens esperant l'hora que se'ls mengin, el que som hores d'ara, i els escons i càrrecs governamentals en 'menjadores' per amics, coneguts i saludats.

    Que en Vila d'Abadal no té possibilitats? potser sí, potser no, però no el retreguis tenir una visió de País, tenir un projecte de futur per Catalunya.

    Amb tot el respecte.

    ResponElimina
  2. Si el Chelsea va guanyar ahir, també ho pot fer l'Abadal!

    ResponElimina
  3. Benvolgut Pepsabater, de vegades potser no m'explico prou bé. Justament volia dir en un to irònic, més o menys, el mateix que tu. La política hauria de ser precisament el que defensa en Vila d'Adabal.

    ResponElimina
  4. En això sí que et dono la raó,

    l'he llegit 'literalment', cert, i no he estat prou afinat per veure'n la ironia... vist així si que hi coincidim de totes totes, oi?

    Salutacions.

    ResponElimina
  5. Muntaner ha dit...
    Tinc la percepció de que Vila d'Abadal és una persona honrada.
    La seva resposta en aquest programa de ràdio és poc afortunada.
    Els líders no neixen es fan.
    Espero deixi d'anar amb el lliri a la mà.

    DEVOLUCIÓ de les Constitucions Catalans.

    ResponElimina
  6. Deixem la clau de la caixa dels diners a ERC o a CiU i veurem con fan els diners ciu ciu ciu…ciao.
    Ells en saben molt.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…