Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XXX). L'hereu mandrós

Els Ports










Se sabia l'escollit. De fet, hi havia un comentari comú a tota la família. Un en qual gairebé tothom era d'acord. Sense ell, no fariem res. Sí, està bé, n'hi havia algú que no estava d'acord. Però en franca minoria. Els de casa i els qui treballaven el mas sabien que era la peça clau. L'home clau del futur d'aquella nissaga. L'hereu. Feia no gaires anys havia trobat a les seves terres, com qui no vol la cosa, una llavor plantada. D'altres generacions. De gent que havia passat abans per aquell camí. L'arbre havia anat creixent. Gairebé salvatge. L'hereu sabia que la seva ombra seria la bona. Que acabaria assecant els altres fins a fer-se cada vegada més lloc. I tot i així, mandrós, no s'hi posava. Tenia altres feines més urgents. Lloava l'arbre, sí. De tant en tant se'l mirava amb atenció i el mesurava amb les mans, a pams. Quantificava els seus importants progressos. Fins i tot deixava clar a la família que aquell arbre seria important. Però res més.

I tot anava bastant tranquil. Però, sempre hi ha un però. El germà petit, el que havia arribat molt més tard que els altres, gairebé per accident, tenia el costum de buidar el pap quan calia. I després de veure l'hereu, l'escollit, apamant tan sovint i amb tant d'interès el progrés d'aquell arbre, un dia, no s'estigué de preguntar, entre ingenu i sorneguer: germà poderós, hereu d'aquestes terres, si saps que aquest és l'arbre bo, perquè, a més de controlar-ne el creixement, no hi fas portar els millors adobs que produeix el teu bestiar i el regues com cal amb l'aigua de la sèquia; perquè no el cuides com si fos una planta d'hivernacle, abocant tots els teus coneixements i les teves capacitats? I l'hereu va dir que no, que sol ja anava fent. Que no calia que s'hi posés. I l'arbre va continuar fent, creixent gràcies a la generositat dels qui havien llançat la llavor mentre l'hereu descansava inconscient de la seva responsabilitat en l'acceleració del seu enfortiment.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.