Ves al contingut principal

Relats de diumenge (XXX). L'hereu mandrós

Els Ports










Se sabia l'escollit. De fet, hi havia un comentari comú a tota la família. Un en qual gairebé tothom era d'acord. Sense ell, no fariem res. Sí, està bé, n'hi havia algú que no estava d'acord. Però en franca minoria. Els de casa i els qui treballaven el mas sabien que era la peça clau. L'home clau del futur d'aquella nissaga. L'hereu. Feia no gaires anys havia trobat a les seves terres, com qui no vol la cosa, una llavor plantada. D'altres generacions. De gent que havia passat abans per aquell camí. L'arbre havia anat creixent. Gairebé salvatge. L'hereu sabia que la seva ombra seria la bona. Que acabaria assecant els altres fins a fer-se cada vegada més lloc. I tot i així, mandrós, no s'hi posava. Tenia altres feines més urgents. Lloava l'arbre, sí. De tant en tant se'l mirava amb atenció i el mesurava amb les mans, a pams. Quantificava els seus importants progressos. Fins i tot deixava clar a la família que aquell arbre seria important. Però res més.

I tot anava bastant tranquil. Però, sempre hi ha un però. El germà petit, el que havia arribat molt més tard que els altres, gairebé per accident, tenia el costum de buidar el pap quan calia. I després de veure l'hereu, l'escollit, apamant tan sovint i amb tant d'interès el progrés d'aquell arbre, un dia, no s'estigué de preguntar, entre ingenu i sorneguer: germà poderós, hereu d'aquestes terres, si saps que aquest és l'arbre bo, perquè, a més de controlar-ne el creixement, no hi fas portar els millors adobs que produeix el teu bestiar i el regues com cal amb l'aigua de la sèquia; perquè no el cuides com si fos una planta d'hivernacle, abocant tots els teus coneixements i les teves capacitats? I l'hereu va dir que no, que sol ja anava fent. Que no calia que s'hi posés. I l'arbre va continuar fent, creixent gràcies a la generositat dels qui havien llançat la llavor mentre l'hereu descansava inconscient de la seva responsabilitat en l'acceleració del seu enfortiment.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…