Ves al contingut principal

Una de grans elefants posats en qüestió

Lleida










Si no ho tinc mal entès, l'ínclit Duran i Lleida ha caigut fins a la vuitena posició en la valoració dels líders polítics a la darrera enquesta del CIS. Fins i tot, per darrera del pèrfid diputat independentista Alfred Bosch. Naturalment, tot i els bons oficis del seu rival vigatà, això no comportarà cap conseqüència al si del partit històric que dirigeix des de fa trenta anys i que ha convertit, a traïció de l'ideari fundacional, en un dels principals referents de l'unionisme ben entès a Catalunya. Estranya la seva sobtada caiguda en valoració, perquè es tracta d'un home molt ben connectat amb l'establishment del país: només cal recordar les entrevistes massatge que li dedica el diari comtal amb una periodicitat matemàtica, a fi de cuidar al màxim la seva imatge. La crisi, però, probablement, erosiona especialment aquells polítics que fan de l'ostentació el seu leit motiv. No són només els vestits, les cases i els complements de colors, és la seva actitud de xuleria social innaceptable en temps de privacions per a tants.

Dissabte, com a primera reacció, Duran i Lleuda va dir que només criticaria el reial viatge de cacera a Botswana si havia estat pagat amb fons públics. És com quan justifica el fet de viure bona part de la setmana en un luxós hotel de Madrid. En aquests temps, la gent no només demana als que ocupen els nivells més alts de la jerarquia social i política que no robin els diners públics. Això, que falla també tan sovint, és simplement matèria penal que cal substanciar als tribunals. Però hi ha també actituds que podrien catalogar de matèria moral. Aquests personatges privilegiats han de desenvolupar la seva vida personal també dins d'uns certs límits d'exemplaritat i contenció: això també forma part de la seva responsabilitat social com a líders. Per això, consideracions de respecte als animals a banda i encara que s'ho pagués ell (que no sembla), és absolutament evident per a qualsevol ciutadà que no sigui en Duran o treballi a La Vanguardia que el rei no pot anar de cacera amb multimilionaris mentre el seu país és a punt d'entrar definitivament en fallida. Tot té contrapartides. I ara, especialment, cal donar exemple de solidaritat amb els que pateixen.

P.S. Després d'escriure aquest apunt he llegit les assenyades paraules de valoració de la reial cacera per part de Josep Rull, en nom de Convergència: en això també, la distància amb el soci no pot ser més abismal...

Comentaris

  1. Amics patricis, aquí encara falta informació fresca del matí, com el peix de les peixateries!!
    Resulta que el molt paio, va de cacera i "juergas" amb Alberto Alcocer, delinqüent que havia d'anar a la presó amb sentència ferma i que el rei el va amnistiar!! Va amb una tal Corina, la seva amant, i que va ser presentada als fills, sense la mare -es clar!-, en un restaurant. Que els fills ni es parlen, etc... (Tot això ho he sabut des de la RAC1 aquest matí, on el director de la Razón resulta que s'ha destapat i s'ha decidit a xerrar coses "secretes".

    Aquest pallasso de barri ja era de la "juerga" durant la seva joventut. A Barcelona, a les nits se'l trobava a les discos, etc.. Quan el Franco el va posar sabia que era un titella i que tot quedaria "ben lligat". I tant!!!

    El destí és fred i cruel: Li peta tot el dia de la República....

    ResponElimina
  2. Ah, una altra! (a l'estil Monegal): Resulta que el Gobierno de España menteix respecte del viatge del reietó dient que no en sabia res de res. Ho sabia, confirmat per aquest de Madrid de La Razón o el Mundo, no sé ni m'interessen.

    Vergonya aliena de tot plegat d'estar inclosos dins d'aquesta presó que és España.

    ResponElimina
  3. Veritablement som a una presó.

    ResponElimina
  4. Presó? No arriba ni a empallissada. Que cutre tot.

    ResponElimina
  5. Benvolguts,

    anem amb compte amb el cap que demanem... Volem un titella Reial com a cap de l'Estat què, ens agradi o no, regeix les nostres vides? o un President de república com l'Aznar?, perquè d'això es tracta. Els ultradretans espanyols volen tombar la monarquia per ficar-hi al capdamunt els seus 'generalisimos'.

    Jo personalment prefereixo aquest 'calaveres' a un 'sonat'...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.