Ves al contingut principal

Entrades

S'estan mostrant les entrades d'aquesta data: maig, 2012

Una immensa enveja escocesa (#tenimpressa)

Definitivament, Escòcia i Catalunya no se semblen en res. Absolutament, en res. La setmana passada, amb més d'un any de marge, l'independentisme escocès, encapçalat pel seu gran líder, l'Alex Salmond, ha llançat The Campaign for an Independent Scotland, la campanya que des del suport de la societat civil pretén abocar tots els esforços possibles per convèncer un milió més d'escocesos de la necessitat de constituir-se en Estat propi. La darrera enquesta, d'altra banda elaborada pels seus adversaris, enregistra encara un marge de més de vint punts a favor del no en un hipotètic referèndum. Fixeu-vos en l'aposta. El partit del govern autònom, després d'haver anat a les urnes amb una proposta independentista i d'haver marcat un calendari per fer-la realitat, es determina a convèncer els reticents a la seva proposta, que representen encara una majoria social. El que està fent l'Alex Salmond a Escòcia és per aixecar-li una estàtua a cada vilatge escocès.…

Col·locats els regiments cal identificar la cinquena columna (#prouespoli)

Tenim pressa. Molta pressa. L'enfonsament de la nau es produeix a tota velocitat. Quan Espanya s'ensorri definitivament convindria que nosaltres ja no hi fóssim, com fins ara, a sota, fent de base, d'ase dels cops. Avui es reuniran els representants dels Grups Parlamentaris a la recerca d'una impossible posició comuna en el denominat pacte fiscal. Sembla previsible que no es produiran acords ni canvis d'opinió significatius. En el substrat de la gran batalla, gairebé tot sembla a hores d'ara prou clar. Les setmanes que han precedit aquesta trobada, però, és cert que han servit per acabar de decantar les posicions de tothom. Les forces dels dos exèrcits són les que són. Caretes fora. Sabem quins són els regiments que els integren. Que el nou PSc encara coincideix més que abans amb el Partit Popular (fora d'Euskadi i Navarra). Hem vist com l'entorn convergent (des de la Pilar Rahola a l'Agustí Colomines) crida finalment a la insurrecció. Constatem am…

Com si poguéssim triar (#marxemja)

Dels falsos arguments emprats en el debat polític i mediàtic sobre la darrera final de la Copa del Rei de divendres passat (la del racisme desbocat de la xarxa i de la seva policia contra els catalans) ja us en vaig parlar. En concret, d'aquell, rigorosament absurd, que diu que no hem de barrejar política i esport, tot i que és obvi que, en aquest món, tot és política, fins i tot Eurovisió. Encara no me n'estic de fer un darrer apunt sobre el tema. Crec que s'ho val. Perquè en el rànquing de raonaments tòpics hi ha un altre que també em posa a cent. Hi he pensat arran d'una anècdota que m'explica una amiga. Aquest curs, la seva filla petita s'ha aficionat a l'esgrima. S'hi ha introduït amb tanta energia i encert que des del seu club la van seleccionar per participar en els Campionats de Catalunya. Ai, quins nervis, el dia D. Mai havia competit de veritat. I tot i perdre els dos primers combats, va acabar per endur-se una medalla de bronze en la seva ca…

La impossible insubordinació limitada (#tenimpressa)

Encara que en Navarro i en Duran hi estiguin posant el punt de comèdia necessari, amb l'objectiu d'arronsar la proposta del Gran Timoner, tothom sap que els nostres veïns no cediran ni un milímetre en el finançament de Catalunya. I que si avui cedissin, perquè els semblés que estem enfadats, recuperarien el terreny prestat exactament quan volguessin. Perquè qui mana, mana. Aquesta és l'Espanya que han construït els autonomistes catalans durant trenta-cinc anys. La de la lleialtat unidireccional. La de la pressa de pèl constant. La del saqueig. La dels peatges i la del pillatge. Parlar de pactar amb el teu assassí és, com a mínim, de beneïts. No insistiré. En tot cas, a Catalunya, tothom té clar que aquesta representació que ha començat ara acabarà malament. Les insinuacions de resposta al fracàs del pacte fiscal per la via d'un trencament de la legalitat amb la creació d'una hisenda pròpia, que ha anat reiterant darrerament el Gran Timoner i sabotejat la seva vice…

Peces-Barba, Catalunya i Portugal

Després de veure les glorioses intervencions del socialista Gregorio Peces-Barba fa algunes setmanes, al Salvados de la Sexta, sobre la corrupció reial i al documental Monarquia o República, on quedava immillorablement retratada la indigència moral i política d'un dels pares de la seva sacrosanta Constitució, he topat amb el darrer llibre del professor Antoni Simon Tarrés (Del 1640 al 1705. L'autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea, València: Universitat de València-Institut d'Estudis Catalans, 2011, p. 32-33), on es sintetitzen les raons fonamentals per les quals el govern del comte-duc d'Olivares va avantposar la lluita al front català i no al portuguès. Us en faig cinc cèntims, a fi que tingueu a l'abast els criteris més científics que fan al cas:

1. Els ministres de la monarquia coincidien a assenyalar els perills que provocaria una intervenció francesa dins el territori peninsular. Ocupada Catalunya…

Arguments contra l'apriorisme unionista (#guanyarem)

No diré cap novetat si afirmo que Espanya mai no s'ha distingit per fomentar el pensament. Aquests dies ha estat comentat aquí també pels lectors: es nota que l'unionisme no està acostumat a la reflexió. S'imposa i punt. Quan, avançat decisivament el nostre procés cap a la sobirania i ja convençuda una majoria social, l'espanyolisme català s'ha posat a caminar, el resultat ha estat francament pobre, basat en amenaces i en llocs comuns que es donen per suposats sense aportar un sol raonament fonamentat, una punyetara dada. L'Oriol Junqueras i en Pere Navarro, cruelment asseguts l'un al costat de l'altre durant la infumable cerimònia del Català de l'Any (només es va salvar, amb nota, el magnífic discurs d'en Joaquim M. Puyal), representen potser aquesta dicotomia entre l'esforç argumental dels uns i la mesquinesa teòrica dels altres. Si m'heu fet cas i heu llegit el famós discurs d'en Pere Navarro, només heu de confrontar-lo amb la in…

Medalla d'or al tòpic dels tòpics (#nonacionalisme)

Diu que en la final d'un Mundial de futbol no surten criatures sostenint pels quatre extrems la bandera d'un estat. Diu que els vint-i-dos jugadors no escolten l'himne d'un estat abans de donar-se la mà. Diu que en la tribuna no hi ha convidades les màximes autoritats dels estats que s'hi enfronten pel títol. Diu que, als Jocs Olímpics, darrera el podi dels atletes premiats, no s'alcen cerimonialment tres banderes de tres estats. Diu que aleshores no se senten els compassos de la música abrandada que un Parlament ha decretat com a himne oficial d'un estat. Diu que la preparació d'aquells atletes no ha estat finançada, en bona part, amb els recursos públics de llurs estats. Diu que no hi ha lleis que els obliguen a participar als campionats representant el seu estat sota amenaça de sanció. Diu que un feixista espanyol no va modificar la Carta Olímpica per tal que només hi poguessin participar delegacions d'estats reconeguts a les Nacions Unides i no…

Després de llegir-me en Pere Navarro (#PSc)

El text no és gaire llarg. I val la pena llegir sencera la intervenció del primer secretari del PSc a Tribuna Barcelona. Pronunciada aquesta setmana, justament el dia en el qual un dels seus rivals al darrer congrés, Joan Ignasi Elena, anunciava la creació d'un corrent més obert a les tesis del catalanisme majoritari, que ara és indubtablement sobiranista. La conclusió és que el missatge del nou líder socialista és molt decebedor. El que és pitjor: altament irresponsable. Que d'una banda sap abordar el quid de la qüestió i que de l'altra, simultàniament i incomprensiblement l'amaga amb quatre tòpics que denoten un nivell de reflexió de parvulari. Hi ha en el text realisme a l'hora de delimitar els grans reptes socials que tenim al davant: situacions de pobresa que porten fins a la fam infantil, una dramàtica desocupació juvenil i la necessitat d'impuls econòmic a través de l'accés al crèdit, l'ajut a la innovació i a la internacionalització. També, en …

S'avança la temporada de rebaixes (#unionisme)

Allunyats dels plantejaments barroers que, a Catalunya, se situen ja en els límits d'una minoria francament reduïda, els principals referents de l'unionisme (amb la seva disfressa d'homes assenyats), alarmats per les circumstàncies dramàtiques del país i l'empenta de l'independentisme, han iniciat les seves maniobres de distracció. La primera gran embranzida contra el pacte fiscal que el Gran Timoner haurà de gestionar no serà la dels partits espanyols, sinó la de l'unionisme català. L'amor entre el primer secretari dels anomenats socialistes catalans, Pere Navarro, i el renovat president del Comitè de Govern d'Unió, Duran i Lleida, es manifesta aquests dies públicament. Es tracta de torpedinar de la manera més efectiva possible l'aposta del sobiranisme majoritari per portar a Madrid una proposta d'acord fiscal en la línia del concert econòmic. Els uns i els altres saben que existeixen zero, repeteixo, zero possibilitats que Espanya accepti atu…

Els amics espanyols de la nostra llengua (#necessitemunestat)

En rellegir el gran patriota prematurament desaparegut Francesc Ferrer i Gironès (Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història, Edicions 62, 2000, p. 304-305) he topat amb una anècdota coneguda que vull compartir. Josep Manyé, republicà de bona família enviat/exiliat durant la Guerra Civil a Anglaterra, on actuà en representació del Departament d'Economia de la Generalitat, s'hi instal·là definitivament com a periodista en acabar el conflicte. Les seves qualitats i els seus contactes amb altres exiliats li obriren de bat a bat les portes de la BBC, on desenvoluparia tota la resta de la seva vida professional. Fou l'home fort del Spanish Service durant la Segona Guerra Mundial i en els temps més durs del franquisme, amb les seves emissions sota el pseudònim de Jorge Marín. A partir d'una al·locució puntual en català de Josep Trueta, Manyé instaurà l'abril de 1947 un espai radiofònic quinzenal en la nostra llengua de deu minuts de durada. La reacci…

Una bona guerra és la solució (#nonacionalisme)

Cal parlar de les coses que realment preocupen a la gent, ens diuen ben sovint els nostres veïns no nacionalistes. I naturalment, el que interessa a la gent d'aquesta riba de la mediterrània no és parlar de la crisi que ens fan i de l'espoli que ens priva del benestar, sinó de les glòries de l'imperi. Algú de vosaltres, de manera superficial, deu haver pensat, (també) aquests dies, que són bojos aquests espanyols. Ara, els ha donat per treure del bagul dels records, tal i com ens tenen acostumats de tant en tant, el "problema" de Gibraltar. Potser volen posar en pràctica aquella vella màxima que una bona guerra acostuma a solucionar les més greus crisis econòmiques. Com ara la Gran Depressió dels anys trenta del segle passat, encara que fos a costa de treure del mig uns quants milions d'éssers humans sobrers, en el curs de la Segona Guerra Mundial. Però, compte, perquè podria tractar-se, també, d'una recaragolada tàctica espanyola per cridar l'ajut e…

Relats de diumenge (XXXI). Davant el meu assassí en sèrie

Feia por. La casa on vivia, vella, atrotinada, començava a caure a troços, semblava la mansió dels fantasmes. A la cambra dominava una llum tènue, de quart minvant. Les cortines del gran finestral, lleugeres de gasa, voleiaven amb la brisa de la nit mediterrània. Quan me'l vaig topar de cara, amb el rostre tapat i completament vestit de negre (volia confondre's amb la nit), el primer que vaig pensar és que era una mica sapastre. A la història criminal europea n'hi havia hagut molts, d'assassins en sèrie. Als bons professionals, però, ni se'ls veia venir. Executaven la seva víctima indefensa amb enorme solvència tècnica i punt. Fins i tot semblaria que alguns dels morts, en cas d'haver sobreviscut, dirien sentir-se orgullosos de la immensa agilitat del seu caçador. El meu assassí particular no era d'aquests. La discreció no era el seu fort. El seu itinerari de mort no havia estat precisament quirúrgic. Es desplaçava, matusser, amb una evident falta de gràci…

El drama de les primeres lletres d'un catalanoparlant

Els nostres fills bessons estan en ple procés d'aprenentatge de la lectoescriptura. No és pas un moment fugaç. La brega s'allarga ben bé durant els dos darrers cursos de l'educació infantil. És un moment que considerem absolutament clau en la seva formació, així que cada dia procurem també aplicar-nos i llegim junts una estoneta. Perquè no s'interfereixin l'un amb l'altre hem d'anar amb cadascú a un extrem de la casa per fer-ho en veu alta però sense ser escoltats. Darrerament i a poc a poc, els progressos, en contrast amb les acaballes del curs anterior, comencen a ser prou evidents. Ara comença a ser més motiu de gaudi, de descoberta, que no de patiment. Com a resultat d'aquest nou esperit, des de no fa gaire, els passejos pel carrer es van convertint en un petit exercici constant de lectura de cartells, rètols i aparadors. Anem bé. És com un festival de primers impactes lingüístics.

Per al petit parlant de català (la nostra llengua mancada d'un …

Inassequibles a l'ensarronada (#tenimpressa)

Alfonso Carlos Comín, va ser un enginyer industrial, sociòleg i polític d'origen aragonès d'enorme influència teòrica als anys setanta. Implicat amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya des del cristianisme revolucionari, fou capdavanter del corrent actiu dels anomenats Cristians pel Socialisme. Bona gent. Desgraciadament, va morir massa aviat, als quaranta-set anys. El seu fill, Toni Comín, professor de Ciències Socials a ESADE, vuit anys diputat independent a les files del PSc (com ell mateix es titulava), fins a la darrera legislatura, va tenir poc temps per conèixer-lo. I en deu estar (o a mi m'ho sembla) fortament unit a bona part del seu ideari. Això sí, amb un esperit revolucionari una mica més apaivagat. Escoltant les seves intervencions matinals a les tertúlies de ràdio, hom té la sensació que atresora una bondat pràcticament infinita. Una voluntat de pacte, d'entesa, insadollable.

Fa uns dies es parlava, arran de la tercera retallada del Gran Timoner, d…

Aquell país de Caixes (#arobarcateras)

En la discussió recent dels primers pressupostos del govern Rajoy hem sentit la mateixa cantarella. No hi ha diners. No hi ha diners per pagar els deutes als catalans. Per reflotar les restes putrefactes del buc insígnia del sistema financer madrileny sí que n'hi ha, però. Cal salvar Bankia sigui com sigui. I naturalment, com sempre, els catalans serem els primers a pagar. Res a veure amb l'eliminació de deu de les nostres onze caixes d'estalvi emblemàtiques. S'acaba una època i ningú ha aixecat ni un sol dit. Ni mu. Algun dia, espero, ens ho explicaran bé. La vida de molts catalans no es pot entendre sense les caixes. Els meus pares, immigrants a la Barcelona dels seixanta, al poc de tenir-me, van accedir a un pis construït per una caixa. I encara que no hi vaig anar a estudiar, el meu record d'infantesa té un brogit, una remor de fons permanent, el de l'escola de la Caixa de Pensions de sota de casa, que tan sovint m'arribava sempre que obria la porta de…

Aprofitar la tisorada per fer calaix (#novullpagar)

Disculpeu que em faci pesat amb el tema, però és que hi ha coses que, per molt bona voluntat que hom vulgui tenir amb el Gran Timoner, no colen. Que destrueixen, més ben dit, que fan miques el seu discurs de líder responsable que mira pels interessos col·lectius i la disciplina dels valors del treball i la contenció. L'èpica del Gran Timoner. Com ara, que les grans fortunes segueixin exemptes de la reintroducció de l'Impost de Successions, tot i la situació d'excepció en la qual som immersos. I encara més, és un autèntic escàndol que, amb la que cau, el principal assessor econòmic del govern de la Gestoria, Salvador Alemany i Mas, sigui el president d'Abertis. Aquest senyor ha de plegar immediatament. El seu és un cas d'incompatibilitat d'interessos moralment evident. Absolutament flagrant. Legal, potser, però que fa venir basques. No es poden posar els interessos de la gent, especialment en el context de retallades constants com el que vivim, al servei del ne…

I Unió va triar unionisme (ells sí que són una ficció)

No ha estat cap sorpresa. Josep Antoni Duran i Lleida ha construït durant trenta anys un partit de fidels. Amb gent de vàlua prou dubtosa (tots teniu els noms al cap), promocionada a base de portar cafès al líder. Un partit obsessionat de forma malaltissa per evitar ser fagocitat pel germà gran. Una dèria de conseqüències funestes per al país. Perquè arribat el moment més decisiu de la història de Catalunya, serà ell qui conduirà UDc a alinear-se definitivament amb l'unionisme. Ha estat la tria del miler de compromissaris aplegats aquest cap de setmana a Sitges. A la pràctica (encara que hi hagi verborrea catalanista pel mig sense cap impacte en la política real) Unió s'ubicarà amb el PSc, el PPc i Ciutadans en la defensa de l'statu quo vigent després de trenta anys d'autonomisme, aquell que condueix el nostre país al col·lapse i a la desaparició. Però, a més, abans, per tal d'evitar la divisió del país (argument fal·laç, manllevat dels tan odiats socialistes), Du…

Decantament sobiranista (sobre la darrera enquesta d'El Periódico)

Tothom sap que, més enllà dels grans principis, els partits modelen els seus comportaments del dia a dia, en bona mesura, en funció de les enquestes que es van publicant continuament. Pot semblar lleig, però els resultats finals encara ho són més quan s'actua sistemàticament en contra del que pensa la immensa majoria dels propis electors. I no cal posar-hi exemples. És el gran problema de com mantenir la credibilitat en el propi missatge. Diumenge El Periódico publicava una enquesta interessant, atès que ens atansem al mig de la legislatura (si és que no acaba abans d'hora, que tot sembla indicar que sí). S'hi reflecteix, per primera vegada (encara que les darreres enquestes del CEO i el CIS ja començaven a apuntar en la mateixa direcció) un cert desgast de la coalició governant a Catalunya, que passaria dels 62 escons actuals a 56/57. Els mesos posteriors a les darreres eleccions autonòmiques van marcar segurament el punt més alt de l'actual onada convergent. Com a a…

Papers de repressió reconvertits en memòria del nostre estat

Falten menys de nou-cents dies per a la celebració de l'efemèride. Seran tres-cents anys de l'Onze de Setembre de 1714, la jornada en la qual va acabar funestament la lluita sostinguda i tenaç de la immensa majoria dels catalans d'aleshores en defensa del seu propi estat constitucional. L'últim que sabíem és que, al compàs de la crisi, pel setembre de 2011, un acord de govern de la Gestoria havia fusionat en una de sola les tres comissions prèviament existents de caràcter commemoratiu. La seva funció serà, teòricament, la de "recuperar i divulgar la memòria de la Guerra de Successió i de les seves conseqüències per a l’organització política i institucional de Catalunya; recuperar i divulgar la tradició de la cultura i el pensament polític; projectar internacionalment les aportacions de l’experiència catalana de persistència històrica d’una nació; fer un balanç del procés de construcció nacional impulsat per la societat i, finalment, establir, impulsar i coordinar…

Com vaig conèixer en Pere Navarro

Ho reconec, el títol d'aquest apunt té una mica de trampa. De fet no ens varem conèixer, només ens varem veure. Ja em perdonareu, però (amb carinyo per tots ells) com que no sóc ni periodista, ni terrassenc, ni socialista, no acostumo a coincidir amb en Pere Navarro. De fet, només l'he vist al natural aquella vegada. I, francament, un servidor anava massa calent; va ser millor no iniciar cap conversa. Però puc dir que aquell dia el vaig conèixer, vaig tastar quins eren els seus valors. El vaig veure, de conversa, a la porta del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Terrassa. Un servidor havia anat a participar en un taller. L'escena va ser tan desagradable que suposo que per això no m'hi han tornat a convidar. En aquella petita sala hi havia experts portuguesos, italians, espanyols i catalans. Es tractava de valorar quins esforços calia desplegar per conservar amb més eficiència el patrimoni llegat per la desapareguda indústria tèxtil a Catalunya. Però, els …

D'amenaces i d'un odi inconcebible (espanyolisme al congelador)

Aquesta setmana Alicia Sánchez-Camacho responia la voluntat del Gran Timoner, expressada novament davant del ple del Parlament, d'aprovar una hisenda pròpia per a Catalunya, tant si es vol com si no es vol, amb una amenaça. Resulta que ens avisa que si tirem pel dret Espanya prendrà com a hostatges els pensionistes catalans i no els pagarà, tot i els drets consolidats durant els seus anys de cotització. Sí senyora, tota una amenaça. L'especialitat d'una nacionalisme extrem que no pretén mai seduir, sinó que s'imposa sempre per la força. I és que l'espanyolisme, pel que fa a les mentalitats d'una àmplia majoria, continua ancorat en ple franquisme. Abans fins i tot de 1971, quan el Consejo Nacional del Movimiento, posava per escrit que "hay que deshechar la idea, por estéril, de que la unidad se puede imponer por la sola enérgica autoridad. Hay que buscar nuevos y más eficaces caminos. Hay que llegar a conocer, descubrir cómo y por qué se forma la mentalida…

Gran Timoner, ja heu fet testament? (#tenimpressa)

Durant segles havia estat costum en tots aquells que emprenien un llarg viatge. Els notaris tingueren aquelles setmanes més feina de l'habitual. La primavera de 1592, poc abans del moment decisiu, del xoc de trens, l'autèntic home fort de la Generalitat, el diputat militar Joan Granollacs anà al notari a fer testament. Sabia que s'apropava el moment del tot o res. Que la seva resistència política als designis de Felip II de Castella podia portar-lo a la mort o a l'exili. Assenyadament, volia fer paleses, sense equívocs, les darreres voluntats. Molts altres dels seus seguidors, dels membres principals de les institucions catalanes, seguiren el seu exemple. L'exèrcit reial que la tardor anterior havia ocupat l'Aragó i aplicat una repressió brutal sobre el país veí era acantonat, esperant esdeveniments, a la frontera. Granollacs havia convocat representants de les principals ciutats i viles del país per convèncer-los de la necessitat d'aixecar entre tots una …

Cavalcar (amb teletac) damunt el menyspreu de la majoria (#novullpagar)

De tot el que sentit i llegit aquests dies sobre la revolta dels peatges m'ha cridat especialment l'atenció (una altra vegada!) la capacitat d'amagar el cap sota l'ala d'una part important de l'esquerra política i sindical catalana, molt en particular, de la sucursalista. Si bé és cert que ICV ha acabat donant un tímid (molt tímid) suport a la campanya, amplis sectors d'opinió en parlen, simplement, com si el tema no anés amb ells: això, quan no provoquen arcades amb l'escapisme i la impostura més descarada, com l'exconseller i coautor de l'espoli Joaquim Nadal. Tot i que, precisament, podria tractar-se d'un terreny adobat per al seu posicionament ideològic. Es mostren del tot decidits a ignorar que, entre altres coses, la campanya popular pretén denunciar l'abús que comet una part del teixit empresarial que fa negoci monopolístic de la nostra dependència d'Espanya i que manté uns lligams indecents (amb perdó de Joan B. Culla) amb l…

Sobtats miracles d'Abertis (#novullpagar)

Fins aquest dissabte i no per manca de ganes, no havia trobat l'ocasió de fer un #novullpagar. Com anàvem sis al cotxe ha estat francament festiu: amb crits infantils de rebel·lia als quals ens hem acabat afegint tots els adults del vehicle. Poc abans d'arribar al peatge un dels meus nens preguntava perquè havíem de pagar. Entre tots li hem contestat que, simplement, perquè som catalans i tenim aquesta maledicció. Amb tota lògica, ens ha contestat que potser en passar-hi podíem parlar en espanyol, a veure si no ens cobraven. Ha estat fàcil i ràpid. Tant al peatge de l'Aldea-Tortosa al matí, com a Martorell a la tarda. Dit i fet. Han pres nota de la matrícula (en un paperot i una graella, respectivament) i endavant. En un lloc ens han dit si volíem lliurar el tiquet i en l'altre no. No els hem lliurat. I tant que no, els guardarem amb les armilles de les Consultes sobre la Independència. Seran objectes i documents d'alt valor històric, d'aqui uns anys. Quan hag…

Partit Popular "Català"*: perduts en l'espai

Salvades totes les distàncies (que són molt profundes, no cal dir-ho), aquests dies he pensat en aquells temps daurats de l'Esquerra eufòrica, camí del milió de vots. De fet, no fa tant. Només sis anys. En un error estratègic que pagaria caríssim, el vell partit republicà va decidir aleshores ocupar l'espai de l'esquerra nacional fent prevaldre l'eix ideològic per sobre de l'independentista (que era el que l'havia portat fins on era). En bona mesura, el pacte amb els socialistes, especialment, el segon, amb José Montilla, es va fonamentar en aquesta idea que calia conquerir nous espais, fins aleshores refractaris al missatge d'ERC. A la pràctica, com tothom sap, l'operació es va saldar amb guanys molt magres (que tot i així Joan Ridao encara continuava proposant no fa gaire) i amb la pèrdua d'una part importantíssima de la base electoral que havia permès el gran creixement del partit fins als 23 escons al Parlament de Catalunya. Com quin no aprèn l…

Un moment "Sálvame" per a historiadors

Pel febrer de 2009 la revista Sàpiens es feia ressò d'una notícia que abans havien difòs també altres mitjans: la troballa de documentació molt rellevant per a l'estudi de la Guerra de Successió, fins aleshores desconeguda, a l'Archivio di Stato di Napoli, procedent del Consell d'Espanya a Viena. Justament tres anys més tard, començava a llegir l'obra de Lluís Guia Marín, Sardenya, una història pròxima (Editorial Afers: Catarroja-Barcelona, 2012, 398 p.). Tot va discórrer pels canals habituals, en el relat inicial de l'itinerari de la seva recerca, fins a l'inici de la pàgina 34: "Mai no he he considerat que descobrís res pel fet de consultar [en 2003] una documentació de l'administració de Carles d'Àustria que possiblement ningú o pocs havien treballat i que romania a la disposició de qualsevol a l'arxiu napolità. No cal més que acudir als inventaris publicats en suport paper o per la xarxa d'internet per constatar que l'existènci…

A les seves ordres, Gran Timoner! (si és per trencar les costures)

Sempre he apel·lat a la generositat. Així que, tot i emprenyat per les multes anunciades, endavant. Som-hi. Arriba sense remei la mare de totes les batalles i convindria que no acabéssim com Saddam Hussein. Aprofitant la crisi, Espanya és a punt d'intervenir-nos, d'acabar una feina de desgast del nostre minso poder que està fent la Gestoria més Gestoria i l'autonomisèria més autonomisèria que mai. Arriba el dia de prendre una decisió. D'alçar-se. De dir prou. No sé si és el pla B, el pla de l'estrebada o la transició nacional, però és a punt de començar alguna cosa molt grossa. Mentre al carrer continuarem lluitant amb la insubmissió a l'espoli i la rebel·lió dels peatges, a les institucions caldrà que els qui diu que ens representen (encara que semblen més lligats a determinats poders) arrisquin d'una vegada per totes i cridin el poble a expressar-se sobre la nova situació. Potser acabaran a la presó (sóc il·lús, oi?). Però com al president Companys, això…

Filmar els cobradors: que fan alguna cosa malament? (#novullpagar)

La campanya contra l'espoli via peatges ha generat múltiples debats de tipus jurídic. És d'aquelles polèmiques divertides, amb suc. Personalment, desconeixent en bona mesura si existeix una jurisprudència suficient aplicable al cas, m'ha cridat l'atenció la unanimitat amb la qual tothom, partidaris i crítics de la iniciativa, han assumit que no es pot gravar els treballadors d'Abertis que exerceixen de cobradors als peatges. Naturalment, això no ha impedit que pengin de la xarxa centenars de vídeos d'impagaments. Però, sempre, mirant de no enfocar o pixelant la imatge dels agents al servei de l'empresa. En alguns casos, com en el de l'energumen en nòmina de la concessionària a la sortida d'Amposta, els treballadors han utilitzat insults i amenaces per evitar ser enregistrats. Potser estic molt equivocat, però no acabo d'entendre perquè s'assumeix generalment que no es pot gravar l'activitat d'algú que es troba en un lloc públic i ex…

Formes de dir adéu a la Caixa (#novullpagar)

Ara que hi ha qui s'ho planteja, he de dir que, per ser exactes, al llarg de la meva vida he dit adéu dues vegades a la Caixa. La primera, quan vaig plegar de treballar com a temporer els dissabtes. Ho vaig fer amb recança. En honor a la veritat, aquella feina em facilità alguns recursos per sobreviure mentre estudiava la carrera, però sobretot m'ensenyà a parar atenció als petits detalls: una simple errada significava no quadrar els comptes al final del dia, sortir tard i dinar no se sap quan. Sí, he de reconèixer que hi vaig treballar una temporadeta i en un ambient agradable. De fet, per orígens comuns amb algú que hi tenia bona mà a l'empresa, vaig tenir l'oportunitat de reenganxar-me i entrar en plantilla, però ho vaig deixar córrer. La història m'atreia i del seu estudi en volia fer la meva professió. No sabria dir si el temps m'ha donat la raó. Bé, potser sí. Segur que sí. Ara em miraria la vida, la societat i el país de forma molt diferent. Tot i que e…

Inversions nacionalment responsables (#novullpagar)

Èxit impressionant de la convocatòria popular del primer #novullpagar massiu i simultani. Els mitjans digitals del país han fet una cobertura fantàstica, fidels a la lluita del poble. Els tradicionals, han provocat en alguns moments autèntica hilaritat: com ara quan TV3 (mentre fins i tot Abertis reconeixia que a les 14 hores ja hi havia hagut 2.500 impagaments de peatges) posava entre els titulars del Telenotícies Migdia, literalmemt, el següent: "Problemes puntuals en l'operació tornada". Si voleu salivar amb la potència del fenomen, us recomano, amb un repàs exhaustiu a gairebé tots els elements implicats en el debat, una ullada a l'excel·lent apunt que hi ha dedicat en Xavier Rull al seu bloc. A mi, tot plegat, m'ha servit (encara que només sigui per una estoneta) per reconciliar-me amb la gent guerrera d'aquest país. Encara hi ha poble valent. Que s'atreveix d'una vegada a desafiar els de sempre. Que no només s'arrisca a una multa de cent eu…

Indicis de desconnexió, fuites de credibilitat (#novullpagar)

Els polítics que ocupen el poder pateixen una tendència prou coneguda a l'encastellament, a un allunyament progressiu i irreversible de la realitat, del carrer, a mesura que les seves mesures són contestades i que les seves contradiccions en l'acció (o la omissió) van posant en qüestió la seva credibillitat. El cas de la reacció governamental a la campanya #novullpagar (amb l'amenaça de multes forçant la legalitat) és una demostració d'aquest escapisme. Per entendre un posicionament tant allunyat del cor, dels sentiments i de la cartera dels seus propis votants considero imprescindible, absolutament obligatòria, la lectura de l'editorial d'ahir de la Fundació CatDem, el laboratori d'idees de Convergència. El nivell de suficiència, de supèrbia, d'aparteu-vos idiotes que es destil·la, paraula per paraula, no coneix contenció. Es titlla de radical i extremista tothom qui no comparteix l'estratègia immobilista de la Gestoria i s'afirma la impossibi…