Ves al contingut principal

Aquell país de Caixes (#arobarcateras)

Passeig de Gràcia (Barcelona)











En la discussió recent dels primers pressupostos del govern Rajoy hem sentit la mateixa cantarella. No hi ha diners. No hi ha diners per pagar els deutes als catalans. Per reflotar les restes putrefactes del buc insígnia del sistema financer madrileny sí que n'hi ha, però. Cal salvar Bankia sigui com sigui. I naturalment, com sempre, els catalans serem els primers a pagar. Res a veure amb l'eliminació de deu de les nostres onze caixes d'estalvi emblemàtiques. S'acaba una època i ningú ha aixecat ni un sol dit. Ni mu. Algun dia, espero, ens ho explicaran bé. La vida de molts catalans no es pot entendre sense les caixes. Els meus pares, immigrants a la Barcelona dels seixanta, al poc de tenir-me, van accedir a un pis construït per una caixa. I encara que no hi vaig anar a estudiar, el meu record d'infantesa té un brogit, una remor de fons permanent, el de l'escola de la Caixa de Pensions de sota de casa, que tan sovint m'arribava sempre que obria la porta de la terrassa. La meva dona té per sempre les primeres lletres associades a la històrica biblioteca de la Caixa de Sabadell.

Promoció d'habitatges assequible, ensenyament, cultura, què serà de la immensa aportació social de les caixes al nostre país. Tot, absolutament tot, a mitjà termini (crec que no vaig errat) se n'anirà en orris: impossible competir amb el delit de beneficis dels accionistes bancaris. Un model secular a fer punyetes sense exigir responsabilitats a ningú. Així començava Francesc Cabana la seva obra clàssica Caixes i Bancs de Catalunya (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1996-2000): "Les caixes d'estalvis han estat i són fonamentals per a l'economia catalana. La seva importància queda subratllada per la manca d'un sistema bancari propocional, però és també evident que les caixes a Catalunya han aconseguit crear un estil propi, molt a prop del poble, que sintonitza amb els seus interessos i els dóna un servei. Com a conseqüència -pocs bancs i estil propi-, les caixes tenen un pes majoritari dintre del sistema financer català, i estableixen així un nou fet diferencial amb relació a la resta de l'estat, on els uns i les altres van frec a frec." Poc més de deu anys més tard, descansin en pau.

Comentaris

  1. El meu misteri del tema és per què Bankia segueix cotitzant a la banca. És evident que la seva cottització cau a la borsa i seguirà caient. Què pretenen?
    L'única caixa que queda intacta és... La Kutxa basca! Perquè s'hi van negar a modificar-la. Per a que després ens diguin que no ens convé un Pacte Fiscal... Jo, millor, fujo...!
    La cita d'en F. Cabanes és vital per entendre el per què se les han carregat, i amb el silenci de tothom. Com i per què també han desaparegut les cooperatives?! Eren una altra font de progrés molt interessant. Es clar, hi van entrar els putrefactors dels lladres del diner i han justificat les seves desaparicions... Ara, ja estem igualats econòmicament amb tot Europa. Tots a la merda!!
    Cal el Pacte Fiscal, ressuscitar Caixes i Cooperatives, amb professionals de debò. Quan això estigui fet, el nostre país tornarà a respirar. Però no ho permetran...

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.