Ves al contingut principal

Arguments contra l'apriorisme unionista (#guanyarem)











No diré cap novetat si afirmo que Espanya mai no s'ha distingit per fomentar el pensament. Aquests dies ha estat comentat aquí també pels lectors: es nota que l'unionisme no està acostumat a la reflexió. S'imposa i punt. Quan, avançat decisivament el nostre procés cap a la sobirania i ja convençuda una majoria social, l'espanyolisme català s'ha posat a caminar, el resultat ha estat francament pobre, basat en amenaces i en llocs comuns que es donen per suposats sense aportar un sol raonament fonamentat, una punyetara dada. L'Oriol Junqueras i en Pere Navarro, cruelment asseguts l'un al costat de l'altre durant la infumable cerimònia del Català de l'Any (només es va salvar, amb nota, el magnífic discurs d'en Joaquim M. Puyal), representen potser aquesta dicotomia entre l'esforç argumental dels uns i la mesquinesa teòrica dels altres. Si m'heu fet cas i heu llegit el famós discurs d'en Pere Navarro, només heu de confrontar-lo amb la intervenció d'aquesta setmana del líder republicà al programa radiofònic l'Oracle de Catalunya Ràdio: senzillament apostoflant.

L'un, parteix d'apriorismes que s'estavellen de front amb la realitat que vivim (país petit, país pobre, país expulsat d'Europa: més que amb la continuïtat de l'autonomisme?). Apriorismes d'algú que posa la identitat per davant de tot i que és incapaç d'explicar els avantatges de la seva opció de dependència. Sobre els quals no ens ofereix ni una sola constatació empírica i recorre als tòpics del catrastrofisme. L'altre, bombardeja amb un devessall de dades i una estructura lògica de pensament lliure. Són sentències de tertúlia de cafè contra estudis acadèmics i reflexions científiques. La diferència entre l'actitud dels uns i els altres també es pot copsar en un excel·lent apunt del diputat Pere Aragonès al seu bloc, on aplega referències a diferents estudis internacionals que avalen la viabilitat del nostre procés de secessió. De fet, n'hi hauria prou sabent que setze dels vint països amb els màxims índexs de benestar són del nostre tamany i població o menors. I, per cert, parlant d'intervencions felices, no deixeu de banda tampoc la recent d'Alfons López Tena als Matins de TV3, més ponderat i efectiu, referent al pacte fiscal i el Pla B que haurem d'encarar quan fracassi.

Comentaris

  1. L'Oriol Junqueras es un crac i parla magníficament be. Tot el que diu ell jo ho resumeixo bastament (perquè no es mereixen altre cosa): La casta castellana que conforma els governs espanyols es una màfia. Uns delinqüents com el Lute però amb vestit, corbata i estudis (alguns). Els catalans estem segrestats per una secta mafiosa nacionalista i els seus seguidors amb l'encefalograma pla.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.