Ves al contingut principal

Cavalcar (amb teletac) damunt el menyspreu de la majoria (#novullpagar)












De tot el que sentit i llegit aquests dies sobre la revolta dels peatges m'ha cridat especialment l'atenció (una altra vegada!) la capacitat d'amagar el cap sota l'ala d'una part important de l'esquerra política i sindical catalana, molt en particular, de la sucursalista. Si bé és cert que ICV ha acabat donant un tímid (molt tímid) suport a la campanya, amplis sectors d'opinió en parlen, simplement, com si el tema no anés amb ells: això, quan no provoquen arcades amb l'escapisme i la impostura més descarada, com l'exconseller i coautor de l'espoli Joaquim Nadal. Tot i que, precisament, podria tractar-se d'un terreny adobat per al seu posicionament ideològic. Es mostren del tot decidits a ignorar que, entre altres coses, la campanya popular pretén denunciar l'abús que comet una part del teixit empresarial que fa negoci monopolístic de la nostra dependència d'Espanya i que manté uns lligams indecents (amb perdó de Joan B. Culla) amb les elits polítiques (sobretot amb un partit) que li donen total cobertura. Doncs, no. Per comptes de prendre aquesta perspectiva, l'esquerra sucursalista es limita a assenyalar les contradiccions (evidents) del Govern, des del sofà de casa. Cap novetat, ja estem acostumats a la seva llunyania dels interessos de la gent que tant invoquen. Exactament el que els ha conduït a la irrellevància on ara són.

Però, si hi ha alguna cosa que em treu de polleguera, és l'actitud, que veig expressada per tots els mitjans i a les xarxes socials per líders del partit i opinadors afins, de menyspreu social de la gent que protagonitza la campanya. Sense reparar en el mal econòmic que la presència d'uns peatges abusius, repeteixo, peatges immorals (amb els quals es repaga fins a l'infinit una infraestructura amortitzada i cinc o sis vegades el seu cost real de manteniment), provoca en l'encariment dels productes, dels costos operatius, de producció, salarials i de tota mena, han decidit observar el #novullpagar com un moviment burgès. Una mena de manifestació de pijos que volen pujar a passar el cap de setmana a la casa de la Cerdanya. Els més afectats per la crisi no paguen peatges, em deia a twitter l'altre dia, amb contundència total, la Montserrat Tura. Menystenen així, olímpicament, una immensa majoria de catalans que els pateixen directament i indirectament sense una opció alternativa, perquè el seu nefast impacte econòmic s'estén a tothom, encara que els de sempre, com sempre, vulguin posar-se la bena als ulls.

Comentaris

  1. et recomano aquest dos articles l'un argumentatiu i l'altre de gran interes que ens il·lustra del robatori d'una empresa privada consentit pels polítics d'aqui i d'alla

    una empresa privada la qual per molt que ens diguin que l'objectiu de la campanya no vullpagar és equivocat, perque ells l'únic que fan és garantir el benefici com qualsevol altre empresa privada, doncs com ja molts intuiem l'objectiu és de lo mes encertat doncs avui dia encara posiblement els seus beneficis siguin ilegals

    lllegiu sino això:
    http://www.novullpagar.cat/2012/05/las-autopistas-catalanas-en-manos-de.html

    i això:
    http://www.novullpagar.cat/2012/05/novullpagar-carta-oberta-manuel-cuyas.html

    Eliseu

    ResponElimina
  2. ICV ha estat partidària permanent dels peatges ja que, segons el seu raonament, desincentiven l'ús del vehicle privat (la seva obsessió, a manca d'enemics majors). la campanya els ha agafat a contrapèl i per això piulen poc...
    ...
    Durant vint anys he treballat per tot el Principat desplaçant-me constantment en cotxe, especialment pel quadrant nordest (Barcelona-Girona), més de 50.000 km l'any (que no és poc). Durant aquestes dues dècades he pagat poquíssims peatges (uns 3/6 € mensuals): m'encaminava sempre per les vies lliuresde peatge, encara que això suposés llevar-me uns 20 minuts abans. He estalviat milers d'€ i, a més, he contribuït -amb poc èxit- a deixar morir d'inanició les concessionàries. Si tothom fes com jo les concessions ja haurien revertit a l'estat per manca de facturació -el que passa a Madrid.
    Més que la campanya "no vull pagar", que acabarà amb multes i que només pot durar un breu lapse de temps, caldria endegar una campanya permanent d'ús massiu de les vies sense peatge. Un cop acostumats els conductors -jo m'hi vaig acostumar- i sense cap possible represàlia, el problema per a les sangoneres seria enorme. Caldria acompanyar-ho de publicitat, per a no passar desapercebuts.
    No fou així la vaga de tramvies de 1951?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.