Ves al contingut principal

Col·locats els regiments cal identificar la cinquena columna (#prouespoli)

Sant Llorenç del Munt










Tenim pressa. Molta pressa. L'enfonsament de la nau es produeix a tota velocitat. Quan Espanya s'ensorri definitivament convindria que nosaltres ja no hi fóssim, com fins ara, a sota, fent de base, d'ase dels cops. Avui es reuniran els representants dels Grups Parlamentaris a la recerca d'una impossible posició comuna en el denominat pacte fiscal. Sembla previsible que no es produiran acords ni canvis d'opinió significatius. En el substrat de la gran batalla, gairebé tot sembla a hores d'ara prou clar. Les setmanes que han precedit aquesta trobada, però, és cert que han servit per acabar de decantar les posicions de tothom. Les forces dels dos exèrcits són les que són. Caretes fora. Sabem quins són els regiments que els integren. Que el nou PSc encara coincideix més que abans amb el Partit Popular (fora d'Euskadi i Navarra). Hem vist com l'entorn convergent (des de la Pilar Rahola a l'Agustí Colomines) crida finalment a la insurrecció. Constatem amb satisfacció com Solidaritat es posiciona amb solidesa i com l'Esquerra Republicana encapçalada per l'Oriol Junqueras té la voluntat d'evitar els mateixos errors imperdonables de la tramitació de l'Estatut.

En la prèvia del combat pel pacte fiscal tot comença a quedar prou clar. Tot, a excepció de la fidelitat en batalla del regiment unionista. A hores d'ara, fa tota la pinta que canviarà de bàndol en el fragor més intens de la lluita, deixant el Gran Timoner en entredit a mitja partida. Les entrevistes d'un Duran i Lleida  vedette més al servei de l'establishment que mai confirmen la voluntat de protagonisme i (encara que l'Oriol Pujol intenti negar-ho) les extremes potencialitats existents de fer el llit al president. I de fer-ho en un dels moments clau de la història del país. Convergència Democràtica ha de plantejar-se molt seriosament en l'immediat futur si vol acceptar aquest risc permanent de traïció. En els temps decisius que s'acosten, tenir una vicepresidenta com la Joana Ortega, una advocada de (l'altre) Estat de consellera de Justícia, un delegat del Govern a Madrid que insulta els independentistes (fins i tot encara que militin al seu partit) i el que queda de la política exterior de la Gestoria en mans dels actuals dirigents d'Unió, significa anar a la batalla amb peus de fang. Efectivament, el Gran Timoner, si fa el pas, tindrà tot un exèrcit poderós i majoritari al darrere: molt en compte, però, amb els agents dobles.

Comentaris

  1. El problema, en l'estat actual de les coses, no es la traïció. Qualsevol persona mitjanament intel·ligent sap qui es qui dintre de la política catalana (i espanyola). El problema es si el gran timoner es farà enrere en el cada cop mes proper xoc frontal amb l'estat espanyol cada dia mes debilitat i mes amb el cul a l'aire internacionalment parlant. En aquestes circumstancies, Europa veuria amb bons ulls la secessió de Catalunya o potser hi estaria en contra per no fer el forat d'Espanya mes profund? Què n'opineu?

    ResponElimina
  2. Jo també em vaig plantejar el mateix que diu l'Arnau. Potser a Europa li interessa que algú vagi pagant els 20.000 € anyals a la Sangonera perquè sinó al cap i a la fi l'hauran de pagar ells quan Escanya fagi fallida.
    Per això crec que s'hauria d'anar a una política de fets consumats radicalment democràtica perquè tampoc ells ens ho posaran fàcil. Realment és l'hora dels valents i dels decidits.
    Més important que el que facin els altres és el que fem nosaltres.

    El Corcó

    ResponElimina
  3. El gran timoner té feina... L'enemic el té a dins... Veurem però si és un veritable enemic o només genteta amb ganes de protagonisme...

    ResponElimina
  4. També ho he sentit dir, això de que a la UE pocs són els que els interessa l'alliberament de Catalunya. Però, també n'he sentit del contrari, que cal que la UE tingui un motor fort al Sud.
    Sigui el que sigui, Escanya (molt bona!) s'ensorra més ràpidament del que jo podia sospitar.
    Què passa al niu quan hi ha inundacions? Desbandada. Ja fa temps que l'asnarico va desaparèixer del mapa. Tot el "capital" del sector mafiós del PP està fugint a cames ajudeu-me. L'organisme governamental de tota Espanya s'està desfent, amb el reietó per davant. La Justícia no ha arribat a funcionar seriosament en tot aquest període d'insipient democràcia. Espanya es desfà com si fos una d'aquelles seqüències de les èpoques medievals. Ara faig un regnat, ara el desfaig.
    Ara, és l'hora de la veritat definitiva per Catalunya. Les passes que jo veig són aquestes:
    1r.: Fracàs de cap negociació amb Madrid de cara a cap Pacte Fiscal.
    2n.: Agrupació de tots els partits. Assemblea Nacional Catalana.
    3r.: Declaració d'Independència des del Parlament de Catalunya.
    4rt.: Creació de moneda pròpia. Exportació a dojo a baix preu.
    5è.: Ingrés a la UE al cap de més d'un any, potser a l'estil britànic.

    Ara o mai!

    ResponElimina
  5. La seqüencia és clara, Ramon. El Timoner no pot manipular el timó perquè està lligat de cap a peus. El poble haurà de remar cap a la costa per no enfonsar-se i morir hofegat. El forat que ens dona l'oportunitat de sortir de l'Escanya és únic i irrepetible com aquells alineaments plenetaris que passan cada mils anys. Ja no hi ha temps ni per a eleccions anticipades. El pas l'hem de donar ja o se'ns tancarà. Ara és l'hora catalans!.

    ResponElimina
  6. Catalunya es un país de dirigents covards...També ho son els ciudatans que els han posat. Rebel•lem-nos contra aquests representants que tant sols representen els seus interessos. El timoner no te cap rumb a seguir, ens porta directe a les pedres. Amotinem-nos!!!!!

    ResponElimina
  7. Els nostres polítics, els tertulians i tota la patuleia stablishmentera encara viuen en un mon virtual on s'ha de pactar amb l'estat, on s'ha de ser "raonable" on no hi ha dos bàndols clars.

    Mentre tot s'enfonsa.

    ResponElimina
  8. a Europa no hi trobarem simpaties en principi, per això el nostre posicionament no pot ser feble, Europa ha de percebre que tirarem endavant tant amb ells o sense. Si fos per mi l'ideal seria ser com Suïssa o com Noruega, països associats però no UE estrictament parlant.

    Per a Europa és molt pitjor una Catalunya a fora de la UE que no pas a dintre, per tant si ens donen l'esquena s'ha de saber jugar aquesta carta. A tothom li convé una Catalunya forta que tiri del carro del sud d'Europa i que serveixi per fi per a dinamitzar aquesta zona i aportar una mica de tranquil·litat als socis del nord.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…