Ves al contingut principal

Com si poguéssim triar (#marxemja)

Barcelona











Dels falsos arguments emprats en el debat polític i mediàtic sobre la darrera final de la Copa del Rei de divendres passat (la del racisme desbocat de la xarxa i de la seva policia contra els catalans) ja us en vaig parlar. En concret, d'aquell, rigorosament absurd, que diu que no hem de barrejar política i esport, tot i que és obvi que, en aquest món, tot és política, fins i tot Eurovisió. Encara no me n'estic de fer un darrer apunt sobre el tema. Crec que s'ho val. Perquè en el rànquing de raonaments tòpics hi ha un altre que també em posa a cent. Hi he pensat arran d'una anècdota que m'explica una amiga. Aquest curs, la seva filla petita s'ha aficionat a l'esgrima. S'hi ha introduït amb tanta energia i encert que des del seu club la van seleccionar per participar en els Campionats de Catalunya. Ai, quins nervis, el dia D. Mai havia competit de veritat. I tot i perdre els dos primers combats, va acabar per endur-se una medalla de bronze en la seva categoria i especialitat. Això, tot i que portava l'equipació de novella que li corresponia, més encara, en una etapa de ple creixement físic.

Entre competidors, familiars i amics, va quedar sorpresa per l'equipació dels grans, dels bons, dels avançats. Alguns, els millors, anaven de professionals, amb els colors i la marca España a la cuixa. Naturalment, això, a ella, com a molta gent del nostre país que no es deixa assimilar, la va disgustar profundament. I és que et/ens marquen el futur: si progresses, au, a representar-los a ells. Xuclats, Abduïts. I si no vols, plega. Deixa-ho. Desapareix del mapa. És exactament així també quan ens parlaven aquests dies de la final de la Copa del Rei: si no volen Espanya ni els seus símbols (estanquera i Borbó), que no juguin. És a dir, que o passes per l'adreçador polític i simbòlic que et planto al davant o no jugues. Com si tinguéssim alguna alternativa, que ells mateixos s'esforcen per atacar per terra, mar i aire, legislativament, políticament i internacionalment, cada vegada que tenen l'ocasió. És així, en això com en tota la resta, o ens deixem assimilar o ens esfumem: són les dues alternatives entre les quals ens deixen triar: que en realitat, ben mirat és una de sola: desparèiexer, que els molestem.

Comentaris

  1. Puc entendre molts esportistes catalans i bascos qud passen per l'adreçador simbòlic de les seleccions espanyoles, tot i que trobo a faltar algun Oleguer que planti cara i faci difusió internacional de la nostra causa. Avui per avui, com ja he sentit alguna vegada, el Barça és l'única institució catalana que es comporta com si fossim independents

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb aquestes declaracions (links adjunts) anem bé, com va fer en el seu dia el nostre¿? Pau Gasol, joventud, fama i diners, són una mala barreja per abanderar la causa.

      http://www.youtube.com/watch?v=D_yXIgn7Y4Q

      http://www.cronica.cat/noticia/Cambra_de_gas_i_afusellaments_la_solucio_dels_espanyols_neandertals_per_a_acabar_amb_els_catalans

      http://www.youtube.com/watch?v=BqB-oMjLlqA&feature=related

      L'Oleguer és un patriota, de la resta millor no em parlem i el que més ni carn ni peix.

      Elimina
    2. Perdoneu el segond link correspond a un altre tema, també penós però que ajuda i molt a la causa, ens fan la feina.

      aquest és el correcte:

      http://www.youtube.com/watch?feature=endscreen&v=BqB-oMjLlqA&NR=1

      Elimina
  2. Això jo ho pateixo cada dia al club on entrena piragüísme el meu fill.
    Hi ha dos nois seleccionats amb la puta roja i quan tornen d'un campionat internacional es dediquen a regalar roba als altres nois, i els altres babaus catalanets assimilats els hi fan el joc, òbviament llevat del meu fill.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…