dimarts, 29 maig de 2012

Com si poguéssim triar (#marxemja)

Barcelona











Dels falsos arguments emprats en el debat polític i mediàtic sobre la darrera final de la Copa del Rei de divendres passat (la del racisme desbocat de la xarxa i de la seva policia contra els catalans) ja us en vaig parlar. En concret, d'aquell, rigorosament absurd, que diu que no hem de barrejar política i esport, tot i que és obvi que, en aquest món, tot és política, fins i tot Eurovisió. Encara no me n'estic de fer un darrer apunt sobre el tema. Crec que s'ho val. Perquè en el rànquing de raonaments tòpics hi ha un altre que també em posa a cent. Hi he pensat arran d'una anècdota que m'explica una amiga. Aquest curs, la seva filla petita s'ha aficionat a l'esgrima. S'hi ha introduït amb tanta energia i encert que des del seu club la van seleccionar per participar en els Campionats de Catalunya. Ai, quins nervis, el dia D. Mai havia competit de veritat. I tot i perdre els dos primers combats, va acabar per endur-se una medalla de bronze en la seva categoria i especialitat. Això, tot i que portava l'equipació de novella que li corresponia, més encara, en una etapa de ple creixement físic.

Entre competidors, familiars i amics, va quedar sorpresa per l'equipació dels grans, dels bons, dels avançats. Alguns, els millors, anaven de professionals, amb els colors i la marca España a la cuixa. Naturalment, això, a ella, com a molta gent del nostre país que no es deixa assimilar, la va disgustar profundament. I és que et/ens marquen el futur: si progresses, au, a representar-los a ells. Xuclats, Abduïts. I si no vols, plega. Deixa-ho. Desapareix del mapa. És exactament així també quan ens parlaven aquests dies de la final de la Copa del Rei: si no volen Espanya ni els seus símbols (estanquera i Borbó), que no juguin. És a dir, que o passes per l'adreçador polític i simbòlic que et planto al davant o no jugues. Com si tinguéssim alguna alternativa, que ells mateixos s'esforcen per atacar per terra, mar i aire, legislativament, políticament i internacionalment, cada vegada que tenen l'ocasió. És així, en això com en tota la resta, o ens deixem assimilar o ens esfumem: són les dues alternatives entre les quals ens deixen triar: que en realitat, ben mirat és una de sola: desparèiexer, que els molestem.

4 comentaris:

  1. Puc entendre molts esportistes catalans i bascos qud passen per l'adreçador simbòlic de les seleccions espanyoles, tot i que trobo a faltar algun Oleguer que planti cara i faci difusió internacional de la nostra causa. Avui per avui, com ja he sentit alguna vegada, el Barça és l'única institució catalana que es comporta com si fossim independents

    ResponElimina
    Respostes
    1. Amb aquestes declaracions (links adjunts) anem bé, com va fer en el seu dia el nostre¿? Pau Gasol, joventud, fama i diners, són una mala barreja per abanderar la causa.

      http://www.youtube.com/watch?v=D_yXIgn7Y4Q

      http://www.cronica.cat/noticia/Cambra_de_gas_i_afusellaments_la_solucio_dels_espanyols_neandertals_per_a_acabar_amb_els_catalans

      http://www.youtube.com/watch?v=BqB-oMjLlqA&feature=related

      L'Oleguer és un patriota, de la resta millor no em parlem i el que més ni carn ni peix.

      Elimina
    2. Perdoneu el segond link correspond a un altre tema, també penós però que ajuda i molt a la causa, ens fan la feina.

      aquest és el correcte:

      http://www.youtube.com/watch?feature=endscreen&v=BqB-oMjLlqA&NR=1

      Elimina
  2. Això jo ho pateixo cada dia al club on entrena piragüísme el meu fill.
    Hi ha dos nois seleccionats amb la puta roja i quan tornen d'un campionat internacional es dediquen a regalar roba als altres nois, i els altres babaus catalanets assimilats els hi fan el joc, òbviament llevat del meu fill.

    ResponElimina