Ves al contingut principal

Formes de dir adéu a la Caixa (#novullpagar)












Ara que hi ha qui s'ho planteja, he de dir que, per ser exactes, al llarg de la meva vida he dit adéu dues vegades a la Caixa. La primera, quan vaig plegar de treballar com a temporer els dissabtes. Ho vaig fer amb recança. En honor a la veritat, aquella feina em facilità alguns recursos per sobreviure mentre estudiava la carrera, però sobretot m'ensenyà a parar atenció als petits detalls: una simple errada significava no quadrar els comptes al final del dia, sortir tard i dinar no se sap quan. Sí, he de reconèixer que hi vaig treballar una temporadeta i en un ambient agradable. De fet, per orígens comuns amb algú que hi tenia bona mà a l'empresa, vaig tenir l'oportunitat de reenganxar-me i entrar en plantilla, però ho vaig deixar córrer. La història m'atreia i del seu estudi en volia fer la meva professió. No sabria dir si el temps m'ha donat la raó. Bé, potser sí. Segur que sí. Ara em miraria la vida, la societat i el país de forma molt diferent. Tot i que en fer la Renda potser em tocaria pagar i no cobrar, com ara.

La segona vegada que vaig deixar la Caixa va ser uns quants anys més tard, amb molta més alegria i cap dubte. En comprar el nostre primer i diminut habitatge (abans que els bessons ens en féssin fora) havíem hagut d'entomar una hipoteca subscrita en el seu dia pel constructor amb l'entitat. En uns quants anys de feina i contenció (perquè no tothom ha viscut per sobre de les seves possibilitats, encara que els que sí que ho feien ens ho repeteixin ara cada dia) varem aconseguir retornar tots els diners del préstec. El dia que va arribar l'últim càrrec em vaig donar el gust d'anar a tancar la llibreta. Era un dia assoleiat, si més no, en el meu record. L'ardit Juan Antonio Samaranch presidia la Caixa i l'elefanta Cristina hi treballava feia temps a l'espectacular seu de la Diagonal de Barcelona. Quan vaig demanar que em tornessin els pocs diners que hi tenia i em cancel·lessin el compte, el director de l'oficina no acabava d'entendre el perquè: encara recordo els seus rinxols d'estupor quan li vaig explicar que preferia no barrejar els meus (pocs) diners amb un falangista i una Borbó.

Comentaris

  1. Encara que no vingui ben bé a tomb amb el tema del dia voldria fer-te sabedor d´un altre gran
    problema que tenim. És informació del diari Ara



    L´EMPRESARIAT DEIXA SOLA LA GENERALITAT




    És trist dir-ho, però encara més constatar-ho en un acte públic: els empresaris no es creuen ni el President de la Generalitat ni el conseller d´Economia.

    Fa uns quants dies, alguns dels principals empresaris catalans van ser a la presentació del llibre”¿Qué hago con mi dinero?” De Martí Saballs, subdirector “d´Expansión”. L´estrella de l´acte va ser el ministre d´economia , Luis de Guindos que venia a Catalunya per primer cop des de la presentació dels pressupostos de l´Estat. Els comptes han estat criticats globalmente per poc realistes i injustos. Però a Catalunya han fet un mal especial: la inversió de l´Estat caurà un 45% (la retallada més important de totes les comunitats) i no es pagaran diverses partides incloses en l´Estatut i que sumen
    uns 1.800 milions, segons els càlculs de Mas-Collell. Tot això malgrat que Catalunya fou la primera comunitat a retallar despesa i fer els deures d´austeritat a què ens obliga Brussel.les. Algú podria suposar que els empresaris aprofitarien la visita de De Guindos
    per protestar davant d´uns pressupostos que deixen els comptes de la Generalitat en una situación encara més precària. Massa ingenuïtat. Tot van ser somriures.

    El president de la Cambra de Comerç Miquel Valls va ser dels pocs que va fer esment dels pressupostos (es va limitar a dir que calia trobar “fòrmules de col.laboració”) i això l´honora. Però no era el que es podia esperar d´algú que ha fet bandera de la queixa per la falta d´inversions de l´Estat a Catalunya. L´únic que va aixecar la veu fou Antoni Abad, president del Cecot i pròxim a CiU que en el dinar posterior va retreure a De Guindos que els pressupostos eren un “ajuste de cuentas”.

    Em demano què devia pensar Artur Mas en veure que alguns dels principals empresaris del país guardaven silenci davant del ministre i deixaven sola la Generalitat en aquesta batalla. Sort que el Govern és Business friendly. Amb amics així…..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs el que hauria d'haver fet en Mas és dir-los que dins d'Espanya s'arruïnaran amb ella. I fer-ho en públic.

      Elimina
  2. Hi ha aspectes de la vida personal que són entranyables i alliçonadors. Exemples d'on en pots treure model. La veritat és que em sento ridícul, poca cosa, davant d'aquests dos episodis que ens cites.
    Coincideixo també amb la satisfacció que comporta saber que hagis pogut aconseguir realitzar professionalment la teva vocació. Alhora, sempre lamento aquest ventall tan ampli de gent que no pot "fer el què vol", amb el sentit vocacional. Amb ironia, sovint he dit que si he pogut fer el treball que a mi m'agrada i a sobre me l'han pagat, sóc milionari en satisfacció, encara que -cal dir-ho- hagi arrossegat enveges, mentides i sabotatges contra mi.

    El rerefons de la nota d'avui, hi llegeixo que el merder dels peatges és a La Caixa. El tinglado deu ser tan gros que cal la firma d'Abertis i altres per anar digerint tot el dineral que ingressen. Jo tenia compte amb el Sabadell per fugir de La Caixa. Però, hi vaig caure per fugir-ne dels primers, sobretot per una circular molt mal educada que amenaçava el client. Els ho vaig fer constar i me'n vaig anar als segons. Ara, aquests s'acaben de destapar més i els surten, juntament amb altres, els refredats de les "Participacions preferents", etc. I, és el que diu l'anònim del dia: L'empresariat mira, contempla i abandona el seu país que el protegeix o ho intenta.
    Amb amics així, millor saber que estàs sol com un mussol...

    ResponElimina
  3. No hi ha cap banc ni caixa que pensi més enllà dels seus beneficis. I si cal fotre la gent del País, no tenen cap problema en fer-ho. Aquests no tenen més nació que el capital.

    ResponElimina
  4. El mon, es mou per la pela. Almenys, el nostre mon, el de les dones i homes que ens hem de guanyar el pa nostre de cada dia amb la suor del jornal. Parlar d'entitats com La Caixa, Abertis, Repsol, Endesa, Santander, etc, etc, etc, son figues d'un altre paner. Només saben de rendibilitats, inversions on calgui i amb qui calgui, i com ja sabem que la pela crida a la pela, aquí no hi ha cap més pàtria ni bandera que EL CAPITAL.
    Cap a on anem els catalans, és difícil de predir, però, una cosa si que veig clara, que si el poble vol, no hi han murs, ni fronteres, ni tropes, ni peatges que l'aturin.
    La nostra força és LA INSUBMISSIÓ als dèspotes, als arrogants, als polítics del calaix, i a totes les persones que no volen respectar a un poble, a una nació, a un llegat, a una llavor que, ben segur si li donem vida, creixerà. Jo, estimo la vida, vull que el meu país visqui dignament, en pau, junt amb els altres països del mon. Estic esperançat amb aquesta, ara pobre i dissortada terra que deixarem als nostres fills i nets. Per ells, siguem dignes, justos i treballadors i serem, com diu l'estimat Pep -imparables-. I la perla, ho sento molt però ho he de dir, pel nostre actual govern mesell e inoperant davant de tanta injustícia i desesperació dels joves, aturats i la nostra gent gran. A les properes eleccions a votar partits que vulguin l'INDEPENDÈNCIA.

    ResponElimina
  5. Una mica cansat d'aquest la-la-la contra el capital i contra l'empresa. A veure, la riquesa únicament es pot generar via empreses.

    Les empreses la generen i els governs la gasten. Jo estic d'acord en a aquestes empreses, de caràcter especulatiu (Abertis no produeix res) se'ls hi ha de parar els peus. No se com, però s'ha de fer.

    Ara, generalitzar no. Els bancs no son dolents per se ni el capital no és dolent per se. Aquesta forma de fer capitalisme sí, el denominat "capitalisme d'amiguets" és un autèntic càncer de la democràcia.

    Jo opto per països petits amb governs petits que son molt més fàcils de fiscalitzar que els governs grans.

    Pels que sapigueu anglès, el que diu aquest noi es pot aplicar fil per randa a una Catalunya independent dins de la UE.

    ResponElimina
  6. Això si que els hi faria mal....

    #jonovulluncomptealSantander

    #jonovulluncomptealBBVA

    #jonovulluncomptealPopular

    #jonovulluncompteaBankia

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.