Ves al contingut principal

Formes de dir adéu a la Caixa (#novullpagar)












Ara que hi ha qui s'ho planteja, he de dir que, per ser exactes, al llarg de la meva vida he dit adéu dues vegades a la Caixa. La primera, quan vaig plegar de treballar com a temporer els dissabtes. Ho vaig fer amb recança. En honor a la veritat, aquella feina em facilità alguns recursos per sobreviure mentre estudiava la carrera, però sobretot m'ensenyà a parar atenció als petits detalls: una simple errada significava no quadrar els comptes al final del dia, sortir tard i dinar no se sap quan. Sí, he de reconèixer que hi vaig treballar una temporadeta i en un ambient agradable. De fet, per orígens comuns amb algú que hi tenia bona mà a l'empresa, vaig tenir l'oportunitat de reenganxar-me i entrar en plantilla, però ho vaig deixar córrer. La història m'atreia i del seu estudi en volia fer la meva professió. No sabria dir si el temps m'ha donat la raó. Bé, potser sí. Segur que sí. Ara em miraria la vida, la societat i el país de forma molt diferent. Tot i que en fer la Renda potser em tocaria pagar i no cobrar, com ara.

La segona vegada que vaig deixar la Caixa va ser uns quants anys més tard, amb molta més alegria i cap dubte. En comprar el nostre primer i diminut habitatge (abans que els bessons ens en féssin fora) havíem hagut d'entomar una hipoteca subscrita en el seu dia pel constructor amb l'entitat. En uns quants anys de feina i contenció (perquè no tothom ha viscut per sobre de les seves possibilitats, encara que els que sí que ho feien ens ho repeteixin ara cada dia) varem aconseguir retornar tots els diners del préstec. El dia que va arribar l'últim càrrec em vaig donar el gust d'anar a tancar la llibreta. Era un dia assoleiat, si més no, en el meu record. L'ardit Juan Antonio Samaranch presidia la Caixa i l'elefanta Cristina hi treballava feia temps a l'espectacular seu de la Diagonal de Barcelona. Quan vaig demanar que em tornessin els pocs diners que hi tenia i em cancel·lessin el compte, el director de l'oficina no acabava d'entendre el perquè: encara recordo els seus rinxols d'estupor quan li vaig explicar que preferia no barrejar els meus (pocs) diners amb un falangista i una Borbó.

Comentaris

  1. Encara que no vingui ben bé a tomb amb el tema del dia voldria fer-te sabedor d´un altre gran
    problema que tenim. És informació del diari Ara



    L´EMPRESARIAT DEIXA SOLA LA GENERALITAT




    És trist dir-ho, però encara més constatar-ho en un acte públic: els empresaris no es creuen ni el President de la Generalitat ni el conseller d´Economia.

    Fa uns quants dies, alguns dels principals empresaris catalans van ser a la presentació del llibre”¿Qué hago con mi dinero?” De Martí Saballs, subdirector “d´Expansión”. L´estrella de l´acte va ser el ministre d´economia , Luis de Guindos que venia a Catalunya per primer cop des de la presentació dels pressupostos de l´Estat. Els comptes han estat criticats globalmente per poc realistes i injustos. Però a Catalunya han fet un mal especial: la inversió de l´Estat caurà un 45% (la retallada més important de totes les comunitats) i no es pagaran diverses partides incloses en l´Estatut i que sumen
    uns 1.800 milions, segons els càlculs de Mas-Collell. Tot això malgrat que Catalunya fou la primera comunitat a retallar despesa i fer els deures d´austeritat a què ens obliga Brussel.les. Algú podria suposar que els empresaris aprofitarien la visita de De Guindos
    per protestar davant d´uns pressupostos que deixen els comptes de la Generalitat en una situación encara més precària. Massa ingenuïtat. Tot van ser somriures.

    El president de la Cambra de Comerç Miquel Valls va ser dels pocs que va fer esment dels pressupostos (es va limitar a dir que calia trobar “fòrmules de col.laboració”) i això l´honora. Però no era el que es podia esperar d´algú que ha fet bandera de la queixa per la falta d´inversions de l´Estat a Catalunya. L´únic que va aixecar la veu fou Antoni Abad, president del Cecot i pròxim a CiU que en el dinar posterior va retreure a De Guindos que els pressupostos eren un “ajuste de cuentas”.

    Em demano què devia pensar Artur Mas en veure que alguns dels principals empresaris del país guardaven silenci davant del ministre i deixaven sola la Generalitat en aquesta batalla. Sort que el Govern és Business friendly. Amb amics així…..

    ResponElimina
    Respostes
    1. Doncs el que hauria d'haver fet en Mas és dir-los que dins d'Espanya s'arruïnaran amb ella. I fer-ho en públic.

      Elimina
  2. Hi ha aspectes de la vida personal que són entranyables i alliçonadors. Exemples d'on en pots treure model. La veritat és que em sento ridícul, poca cosa, davant d'aquests dos episodis que ens cites.
    Coincideixo també amb la satisfacció que comporta saber que hagis pogut aconseguir realitzar professionalment la teva vocació. Alhora, sempre lamento aquest ventall tan ampli de gent que no pot "fer el què vol", amb el sentit vocacional. Amb ironia, sovint he dit que si he pogut fer el treball que a mi m'agrada i a sobre me l'han pagat, sóc milionari en satisfacció, encara que -cal dir-ho- hagi arrossegat enveges, mentides i sabotatges contra mi.

    El rerefons de la nota d'avui, hi llegeixo que el merder dels peatges és a La Caixa. El tinglado deu ser tan gros que cal la firma d'Abertis i altres per anar digerint tot el dineral que ingressen. Jo tenia compte amb el Sabadell per fugir de La Caixa. Però, hi vaig caure per fugir-ne dels primers, sobretot per una circular molt mal educada que amenaçava el client. Els ho vaig fer constar i me'n vaig anar als segons. Ara, aquests s'acaben de destapar més i els surten, juntament amb altres, els refredats de les "Participacions preferents", etc. I, és el que diu l'anònim del dia: L'empresariat mira, contempla i abandona el seu país que el protegeix o ho intenta.
    Amb amics així, millor saber que estàs sol com un mussol...

    ResponElimina
  3. No hi ha cap banc ni caixa que pensi més enllà dels seus beneficis. I si cal fotre la gent del País, no tenen cap problema en fer-ho. Aquests no tenen més nació que el capital.

    ResponElimina
  4. El mon, es mou per la pela. Almenys, el nostre mon, el de les dones i homes que ens hem de guanyar el pa nostre de cada dia amb la suor del jornal. Parlar d'entitats com La Caixa, Abertis, Repsol, Endesa, Santander, etc, etc, etc, son figues d'un altre paner. Només saben de rendibilitats, inversions on calgui i amb qui calgui, i com ja sabem que la pela crida a la pela, aquí no hi ha cap més pàtria ni bandera que EL CAPITAL.
    Cap a on anem els catalans, és difícil de predir, però, una cosa si que veig clara, que si el poble vol, no hi han murs, ni fronteres, ni tropes, ni peatges que l'aturin.
    La nostra força és LA INSUBMISSIÓ als dèspotes, als arrogants, als polítics del calaix, i a totes les persones que no volen respectar a un poble, a una nació, a un llegat, a una llavor que, ben segur si li donem vida, creixerà. Jo, estimo la vida, vull que el meu país visqui dignament, en pau, junt amb els altres països del mon. Estic esperançat amb aquesta, ara pobre i dissortada terra que deixarem als nostres fills i nets. Per ells, siguem dignes, justos i treballadors i serem, com diu l'estimat Pep -imparables-. I la perla, ho sento molt però ho he de dir, pel nostre actual govern mesell e inoperant davant de tanta injustícia i desesperació dels joves, aturats i la nostra gent gran. A les properes eleccions a votar partits que vulguin l'INDEPENDÈNCIA.

    ResponElimina
  5. Una mica cansat d'aquest la-la-la contra el capital i contra l'empresa. A veure, la riquesa únicament es pot generar via empreses.

    Les empreses la generen i els governs la gasten. Jo estic d'acord en a aquestes empreses, de caràcter especulatiu (Abertis no produeix res) se'ls hi ha de parar els peus. No se com, però s'ha de fer.

    Ara, generalitzar no. Els bancs no son dolents per se ni el capital no és dolent per se. Aquesta forma de fer capitalisme sí, el denominat "capitalisme d'amiguets" és un autèntic càncer de la democràcia.

    Jo opto per països petits amb governs petits que son molt més fàcils de fiscalitzar que els governs grans.

    Pels que sapigueu anglès, el que diu aquest noi es pot aplicar fil per randa a una Catalunya independent dins de la UE.

    ResponElimina
  6. Això si que els hi faria mal....

    #jonovulluncomptealSantander

    #jonovulluncomptealBBVA

    #jonovulluncomptealPopular

    #jonovulluncompteaBankia

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…