Ves al contingut principal

Inassequibles a l'ensarronada (#tenimpressa)

Alfonso Comín
Alfonso Carlos Comín, va ser un enginyer industrial, sociòleg i polític d'origen aragonès d'enorme influència teòrica als anys setanta. Implicat amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya des del cristianisme revolucionari, fou capdavanter del corrent actiu dels anomenats Cristians pel Socialisme. Bona gent. Desgraciadament, va morir massa aviat, als quaranta-set anys. El seu fill, Toni Comín, professor de Ciències Socials a ESADE, vuit anys diputat independent a les files del PSc (com ell mateix es titulava), fins a la darrera legislatura, va tenir poc temps per conèixer-lo. I en deu estar (o a mi m'ho sembla) fortament unit a bona part del seu ideari. Això sí, amb un esperit revolucionari una mica més apaivagat. Escoltant les seves intervencions matinals a les tertúlies de ràdio, hom té la sensació que atresora una bondat pràcticament infinita. Una voluntat de pacte, d'entesa, insadollable.

Fa uns dies es parlava, arran de la tercera retallada del Gran Timoner, del pacte fiscal. No era la primera vegada que escoltava els seus arguments al respecte. De primer, compartia amb tots els altres tertulians aquella fe tan inexplicable en la unitat. Com si la unitat servís de res davant un Partit Popular amb majoria absoluta. Com si fos operatiu de fer-la amb qui manté lligams de dependència orgànics amb els partits espanyols. I és que Comín defensava, no pas el que necessita el país, sinó allò que ell considera viable, és a dir, constitucional. Que l'important no és capficar-se en el model, sinó en el resultat. Que si podríem acordar que no se superés un dèficit fiscal del 4% del PIB. Acordar amb Espanya? No vaig poder reprimir la idea que hi ha gent admirable per la seva infinita bondat (perquè cinisme estic bastant segur que no és). Gent que viu mentalment encara a l'any 1976. En temps d'esperances i de pactes, de confraternitat ibèrica. Que no ha viscut els trenta-cinc anys posteriors d'enganys. Potser en el cas d'en Toni Comín hi hagi raons de psicologia profunda que ho expliquin. Perquè cinisme estic bastant convençut que no és.

Comentaris

  1. Fa anys que escolto aquest noi a les tertúlies i el seu menjaflorisme em treu de polleguera.
    Però començo a pensar que és cinisme, si no recordo malament aquest noi va estar a la comissió de l'estatut, no es pot ser tant babau.
    Professor a ESADE i tant ruc o ingenu ?
    No cola

    ResponElimina
  2. Certament, els ideals dels anys 70 se n'han anat al canyet. L'Alfonso C. Comín tenia tants ideals com diversos amics meus i jo mateix. Encara en tinc desats alguns pendents de realitzar-los. Una antiga amiga d'aquells anys i que va tenir l'oportunitat de poder-ne ser artífex d'algun canvi, actualment viu tan desenganyada, amargada, que s'ha refugiat en una motivació d'actuació altruista encara més boja que ella mateixa. I, és que, en contra del que provocava un jove participant dies enrere d'aquest bloc, en el sentit que els d'aquella època ja ens anava bé aquell règim, crec que el que ens ha anat passant a la gran majoria, és que hem estat absorbits per aquesta maldat universal que és el poder econòmic. A uns, ens ha deixat arraconats per inutilitzables; a d'altres aquest poder se'ls ha menjat de viu en viu.
    Altres, la gran majoria dins del PSC, crec, segueixen xerrant internament com si estiguessin dins d'un psiquiàtric. Mentrestant, al carrer de la realitat crua i dura, aquests del poder del diner s'ho han menjat tot, de moment. Jo crec (encara conservo sang idealitzant!) que aquests especuladors cauran molt ràpidament pel propi fet de l'egoisme d'ells mateixos. Com que la fam fagocitària d'ells mateixos és insaciable, cal que estiguem preparats des d'ara mateix per fugir.

    ResponElimina
  3. Estimat Granollacs gairabe sempre estic d'acord, però avui és dels dies que no hi puc estar d'acord amb tu,encara que també és posible que no hagi sigut capaç de captar la teva súbtil ironia

    dius que:hom té la sensació que atresora una bondat pràcticament infinita
    jo dic que aquest personatge que no té res ha veure amb el seu pare encara que viu del seu nom i és on és només per això
    en realitat atresora un cinisme infinit
    Eliseu

    ResponElimina
  4. Jo també el vaig escoltar i també em va cridar l'atenció. Opino igual que en Manel Rius. I diria que es un altra estratègia de l'unionisme amb argumentari happy flowers que vol amagar la crua realitat. El mateix nacionalisme espanyol li treu la raó dia a dia. I la seva suposada intel·ligencia i el fet de ser tertulià el posiciona com a agent intoxicador.

    ResponElimina
  5. Jo no descartaria tan a la lleugera que no hi hagi mala llet/cinisme darrera de la façana del "bonisme" d'aquest vailet. Hi ha gent que sap fer de camaleó amb bastanta habilitat.

    I el noi ja fa temps que s'afeita. És a dir, sap perfectament que la història del federalisme és incompatible amb la idiosincràsia prototípica castellana -- que no és estrictament jacobina, sinó que és pre-Revolució, és a dir, estrictament anti-moderna (que encara és pitjor que ser jacobí, que ja és dir).

    Fa trampes, com tots els socialistes catalans que remenen les cireres (pràcticament tots els que remenen la cua) post-congrés de Sitges 1994. Res d'innocència, saben el què es diuen i, per ells, Espanya, unida, és la gran prioritat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Arrencar / Arrossegat

ARRENCAR. Mentre la selecció nacional de Korfbal guanyava la medalla de bronze al Campionat d’Europa, enmig de la indiferència general dels mitjans públics del país, el corredor català de curses d’”ultra trail” Pau Capell era humiliat, tot i prestar-se a representar oficialment Espanya. A crits d’arrenqueu-li, enmig d’un avituallament, decidien tallar-li un cinteta de la motxilla amb els colors de la bandera catalana. La catalanofòbia continua escalant noves cotes i l’esport n’és un espai privilegiat. Si es tractés de qualsevol altre minoria racial, religiosa o social, l’escàndol seria majúscul. Aquí, els responsables federatius no han hagut ni tan sols de sortir a donar-hi algun tipus d’explicació. L’esport és un escenari molt potent de construcció de la identitat nacional i es per això mateix que ens veten. Nosaltres no hauríem de consentir cap mena de vexació. Oferir sempre l’altra galta acostuma a acabar amb resultat de mort.
ARROSSEGAT. Els socialistes catalans són a l’espera de …

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…