Ves al contingut principal

Inassequibles a l'ensarronada (#tenimpressa)

Alfonso Comín
Alfonso Carlos Comín, va ser un enginyer industrial, sociòleg i polític d'origen aragonès d'enorme influència teòrica als anys setanta. Implicat amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya des del cristianisme revolucionari, fou capdavanter del corrent actiu dels anomenats Cristians pel Socialisme. Bona gent. Desgraciadament, va morir massa aviat, als quaranta-set anys. El seu fill, Toni Comín, professor de Ciències Socials a ESADE, vuit anys diputat independent a les files del PSc (com ell mateix es titulava), fins a la darrera legislatura, va tenir poc temps per conèixer-lo. I en deu estar (o a mi m'ho sembla) fortament unit a bona part del seu ideari. Això sí, amb un esperit revolucionari una mica més apaivagat. Escoltant les seves intervencions matinals a les tertúlies de ràdio, hom té la sensació que atresora una bondat pràcticament infinita. Una voluntat de pacte, d'entesa, insadollable.

Fa uns dies es parlava, arran de la tercera retallada del Gran Timoner, del pacte fiscal. No era la primera vegada que escoltava els seus arguments al respecte. De primer, compartia amb tots els altres tertulians aquella fe tan inexplicable en la unitat. Com si la unitat servís de res davant un Partit Popular amb majoria absoluta. Com si fos operatiu de fer-la amb qui manté lligams de dependència orgànics amb els partits espanyols. I és que Comín defensava, no pas el que necessita el país, sinó allò que ell considera viable, és a dir, constitucional. Que l'important no és capficar-se en el model, sinó en el resultat. Que si podríem acordar que no se superés un dèficit fiscal del 4% del PIB. Acordar amb Espanya? No vaig poder reprimir la idea que hi ha gent admirable per la seva infinita bondat (perquè cinisme estic bastant segur que no és). Gent que viu mentalment encara a l'any 1976. En temps d'esperances i de pactes, de confraternitat ibèrica. Que no ha viscut els trenta-cinc anys posteriors d'enganys. Potser en el cas d'en Toni Comín hi hagi raons de psicologia profunda que ho expliquin. Perquè cinisme estic bastant convençut que no és.

Comentaris

  1. Fa anys que escolto aquest noi a les tertúlies i el seu menjaflorisme em treu de polleguera.
    Però començo a pensar que és cinisme, si no recordo malament aquest noi va estar a la comissió de l'estatut, no es pot ser tant babau.
    Professor a ESADE i tant ruc o ingenu ?
    No cola

    ResponElimina
  2. Certament, els ideals dels anys 70 se n'han anat al canyet. L'Alfonso C. Comín tenia tants ideals com diversos amics meus i jo mateix. Encara en tinc desats alguns pendents de realitzar-los. Una antiga amiga d'aquells anys i que va tenir l'oportunitat de poder-ne ser artífex d'algun canvi, actualment viu tan desenganyada, amargada, que s'ha refugiat en una motivació d'actuació altruista encara més boja que ella mateixa. I, és que, en contra del que provocava un jove participant dies enrere d'aquest bloc, en el sentit que els d'aquella època ja ens anava bé aquell règim, crec que el que ens ha anat passant a la gran majoria, és que hem estat absorbits per aquesta maldat universal que és el poder econòmic. A uns, ens ha deixat arraconats per inutilitzables; a d'altres aquest poder se'ls ha menjat de viu en viu.
    Altres, la gran majoria dins del PSC, crec, segueixen xerrant internament com si estiguessin dins d'un psiquiàtric. Mentrestant, al carrer de la realitat crua i dura, aquests del poder del diner s'ho han menjat tot, de moment. Jo crec (encara conservo sang idealitzant!) que aquests especuladors cauran molt ràpidament pel propi fet de l'egoisme d'ells mateixos. Com que la fam fagocitària d'ells mateixos és insaciable, cal que estiguem preparats des d'ara mateix per fugir.

    ResponElimina
  3. Estimat Granollacs gairabe sempre estic d'acord, però avui és dels dies que no hi puc estar d'acord amb tu,encara que també és posible que no hagi sigut capaç de captar la teva súbtil ironia

    dius que:hom té la sensació que atresora una bondat pràcticament infinita
    jo dic que aquest personatge que no té res ha veure amb el seu pare encara que viu del seu nom i és on és només per això
    en realitat atresora un cinisme infinit
    Eliseu

    ResponElimina
  4. Jo també el vaig escoltar i també em va cridar l'atenció. Opino igual que en Manel Rius. I diria que es un altra estratègia de l'unionisme amb argumentari happy flowers que vol amagar la crua realitat. El mateix nacionalisme espanyol li treu la raó dia a dia. I la seva suposada intel·ligencia i el fet de ser tertulià el posiciona com a agent intoxicador.

    ResponElimina
  5. Jo no descartaria tan a la lleugera que no hi hagi mala llet/cinisme darrera de la façana del "bonisme" d'aquest vailet. Hi ha gent que sap fer de camaleó amb bastanta habilitat.

    I el noi ja fa temps que s'afeita. És a dir, sap perfectament que la història del federalisme és incompatible amb la idiosincràsia prototípica castellana -- que no és estrictament jacobina, sinó que és pre-Revolució, és a dir, estrictament anti-moderna (que encara és pitjor que ser jacobí, que ja és dir).

    Fa trampes, com tots els socialistes catalans que remenen les cireres (pràcticament tots els que remenen la cua) post-congrés de Sitges 1994. Res d'innocència, saben el què es diuen i, per ells, Espanya, unida, és la gran prioritat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…