Inassequibles a l'ensarronada (#tenimpressa)

Alfonso Comín
Alfonso Carlos Comín, va ser un enginyer industrial, sociòleg i polític d'origen aragonès d'enorme influència teòrica als anys setanta. Implicat amb el Partit Socialista Unificat de Catalunya des del cristianisme revolucionari, fou capdavanter del corrent actiu dels anomenats Cristians pel Socialisme. Bona gent. Desgraciadament, va morir massa aviat, als quaranta-set anys. El seu fill, Toni Comín, professor de Ciències Socials a ESADE, vuit anys diputat independent a les files del PSc (com ell mateix es titulava), fins a la darrera legislatura, va tenir poc temps per conèixer-lo. I en deu estar (o a mi m'ho sembla) fortament unit a bona part del seu ideari. Això sí, amb un esperit revolucionari una mica més apaivagat. Escoltant les seves intervencions matinals a les tertúlies de ràdio, hom té la sensació que atresora una bondat pràcticament infinita. Una voluntat de pacte, d'entesa, insadollable.

Fa uns dies es parlava, arran de la tercera retallada del Gran Timoner, del pacte fiscal. No era la primera vegada que escoltava els seus arguments al respecte. De primer, compartia amb tots els altres tertulians aquella fe tan inexplicable en la unitat. Com si la unitat servís de res davant un Partit Popular amb majoria absoluta. Com si fos operatiu de fer-la amb qui manté lligams de dependència orgànics amb els partits espanyols. I és que Comín defensava, no pas el que necessita el país, sinó allò que ell considera viable, és a dir, constitucional. Que l'important no és capficar-se en el model, sinó en el resultat. Que si podríem acordar que no se superés un dèficit fiscal del 4% del PIB. Acordar amb Espanya? No vaig poder reprimir la idea que hi ha gent admirable per la seva infinita bondat (perquè cinisme estic bastant segur que no és). Gent que viu mentalment encara a l'any 1976. En temps d'esperances i de pactes, de confraternitat ibèrica. Que no ha viscut els trenta-cinc anys posteriors d'enganys. Potser en el cas d'en Toni Comín hi hagi raons de psicologia profunda que ho expliquin. Perquè cinisme estic bastant convençut que no és.

Comentaris

  1. Fa anys que escolto aquest noi a les tertúlies i el seu menjaflorisme em treu de polleguera.
    Però començo a pensar que és cinisme, si no recordo malament aquest noi va estar a la comissió de l'estatut, no es pot ser tant babau.
    Professor a ESADE i tant ruc o ingenu ?
    No cola

    ResponElimina
  2. Certament, els ideals dels anys 70 se n'han anat al canyet. L'Alfonso C. Comín tenia tants ideals com diversos amics meus i jo mateix. Encara en tinc desats alguns pendents de realitzar-los. Una antiga amiga d'aquells anys i que va tenir l'oportunitat de poder-ne ser artífex d'algun canvi, actualment viu tan desenganyada, amargada, que s'ha refugiat en una motivació d'actuació altruista encara més boja que ella mateixa. I, és que, en contra del que provocava un jove participant dies enrere d'aquest bloc, en el sentit que els d'aquella època ja ens anava bé aquell règim, crec que el que ens ha anat passant a la gran majoria, és que hem estat absorbits per aquesta maldat universal que és el poder econòmic. A uns, ens ha deixat arraconats per inutilitzables; a d'altres aquest poder se'ls ha menjat de viu en viu.
    Altres, la gran majoria dins del PSC, crec, segueixen xerrant internament com si estiguessin dins d'un psiquiàtric. Mentrestant, al carrer de la realitat crua i dura, aquests del poder del diner s'ho han menjat tot, de moment. Jo crec (encara conservo sang idealitzant!) que aquests especuladors cauran molt ràpidament pel propi fet de l'egoisme d'ells mateixos. Com que la fam fagocitària d'ells mateixos és insaciable, cal que estiguem preparats des d'ara mateix per fugir.

    ResponElimina
  3. Estimat Granollacs gairabe sempre estic d'acord, però avui és dels dies que no hi puc estar d'acord amb tu,encara que també és posible que no hagi sigut capaç de captar la teva súbtil ironia

    dius que:hom té la sensació que atresora una bondat pràcticament infinita
    jo dic que aquest personatge que no té res ha veure amb el seu pare encara que viu del seu nom i és on és només per això
    en realitat atresora un cinisme infinit
    Eliseu

    ResponElimina
  4. Jo també el vaig escoltar i també em va cridar l'atenció. Opino igual que en Manel Rius. I diria que es un altra estratègia de l'unionisme amb argumentari happy flowers que vol amagar la crua realitat. El mateix nacionalisme espanyol li treu la raó dia a dia. I la seva suposada intel·ligencia i el fet de ser tertulià el posiciona com a agent intoxicador.

    ResponElimina
  5. Jo no descartaria tan a la lleugera que no hi hagi mala llet/cinisme darrera de la façana del "bonisme" d'aquest vailet. Hi ha gent que sap fer de camaleó amb bastanta habilitat.

    I el noi ja fa temps que s'afeita. És a dir, sap perfectament que la història del federalisme és incompatible amb la idiosincràsia prototípica castellana -- que no és estrictament jacobina, sinó que és pre-Revolució, és a dir, estrictament anti-moderna (que encara és pitjor que ser jacobí, que ja és dir).

    Fa trampes, com tots els socialistes catalans que remenen les cireres (pràcticament tots els que remenen la cua) post-congrés de Sitges 1994. Res d'innocència, saben el què es diuen i, per ells, Espanya, unida, és la gran prioritat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas