Ves al contingut principal

Indicis de desconnexió, fuites de credibilitat (#novullpagar)

Museu Blau (Barcelona)










Els polítics que ocupen el poder pateixen una tendència prou coneguda a l'encastellament, a un allunyament progressiu i irreversible de la realitat, del carrer, a mesura que les seves mesures són contestades i que les seves contradiccions en l'acció (o la omissió) van posant en qüestió la seva credibillitat. El cas de la reacció governamental a la campanya #novullpagar (amb l'amenaça de multes forçant la legalitat) és una demostració d'aquest escapisme. Per entendre un posicionament tant allunyat del cor, dels sentiments i de la cartera dels seus propis votants considero imprescindible, absolutament obligatòria, la lectura de l'editorial d'ahir de la Fundació CatDem, el laboratori d'idees de Convergència. El nivell de suficiència, de supèrbia, d'aparteu-vos idiotes que es destil·la, paraula per paraula, no coneix contenció. Es titlla de radical i extremista tothom qui no comparteix l'estratègia immobilista de la Gestoria i s'afirma la impossibilitat d'emprendre simultàniament dues grans batalles com són la del pacte fiscal i la de l'eliminació dels peatges. Una autèntica sorpresa, la veritat, perquè fins ara, en l'any i mig que fa que "manen" no he percebut cap mena d'indici que hagi començat cap mena de batalla per res. Podrien avisar.

Més endavant, però, l'editorial afirma que "el Govern ha anat construint la idea que a la llarga caldrà enfrontar-se a l'estat". A la llarga. Només a la llarga. No hi ha pressa, que el país va de conya. Caldrà però esperar un espai de temps indeterminat durant el qual, només curiosament, els seus, les seves famílies i les seves empreses gaudiran dels beneficis del poder. Per arrodonir l'argumentació, la CaDem titlla els capdavanters de la revolta de "quatre persones benintencionades" que es deixen manipular per certs partits. Es tracta d'un argument de menyspreu que varem sentir també fins a la sacietat a l'inici del moviment de les Consultes; ja ens ho sabem. Quatre i manipulats. Hi ha, de fet, en aquesta descripció una curiosa convergència argumental amb els socialistes que, com en Bolaño, es dediquen sistemàticament a intentar empetitir davant l'opinió pública qualsevol movilització independentista que desafia la legalitat (i per tant no pot ser majoritària en l'acció, però sí en les simpaties que concita en una àmplia majoria del sobiranisme). El #novullpagar ha nascut des de baix. No és de ningú en concret. Una revolta autèntica de gent fins els pebrots que ningú es mogui per resoldre d'arrel els problemes, a la qual el govern de la Gestoria s'hi hauria de sentir proper no només de boca, si és que no vol perdre la seva credibilitat. Fins i tot, si fos possible, més proper que als directius i accionistes d'Abertis.

Comentaris

  1. L'article llegit poc a poc és una mina. Després de reconèixer que #novullpagar és una campanya "justa i legítima" diu clarament que qui mana aquí és Abertis: "Els radicals de sempre diuen que és una amenaça per calmar, sobretot, Abertis. És que no convé donar garanties a una empresa sense la qual no hi haurà pacte fiscal que valgui?"
    I a la fi totes aquestes precaucions, cauteles i esperes són per a la "sobirania fiscal" (què vol dir?), la independència ni anomenar-la.

    ResponElimina
  2. Tertúlia molt narcòtica d'ahir a Rac1:

    http://www.racalacarta.com/download.php?file=download.php?file=0430%2009h%20(Dilluns%2030-04-12)%20El%20perque%20de%20tot%20plegat%20(%20).mp3

    Si en Jordi Graupera no existís l'hauríem d'inventar. La resta de tertulians, deportació. Mare meva quina colla de rates traïdores, vils, brutes, amorals i infectes.

    M'estan radicalitzant molt. Jo no era així, però m'hi han fet. Odi i dolor etern a tots aquells que es pixen al meu país i la seva gent.

    ResponElimina
  3. Ahir, a la RAC1, era irritant sentir els comentaristes del matí desqualificant aquesta micro-revolta popular. Deien, per exemple, que totes les coses privades cal pagar-les i que si en volem fer ús doncs cal pagar el que val. Desviaven el tema de fons a propòsit. El que m'agradaria saber son els tripijocs que en fan d'aquests diners que els paguem. Ha de ser monstruós. Junt amb en Roca Junyent, en Florentino, etc... Barreges d'aigua i oli...
    Per a mi, aquesta revolta representa el cabreig popular contra el saqueig sistemàtic de Catalunya cap Espanya. Està clar. Per què desvien el tema? Doncs, serà perquè alguns catalans deuen compartir aquest saqueig, no? I, si no, que s'expliquin.
    No estaria de més que algun parlamentari de Catalunya demani els números clars d'Abertis. Potser surti tanta pudor política com amb Noos.

    ResponElimina
  4. És clar que l'enemic el tenim dins de casa.
    Bolaño: des dels dies de les consultes no l'he sentit i no penso fer-ho mai més....insuportable el seu odi...perquè 'es odi el que sent aquest paio

    ResponElimina
  5. Montserrat, a l'enemic se'ls venç senzillament amb l'insubmissió. Tan fàcil con dir "no vull pagar",....o,no vull votar cap més partit que no vulgui l'independència de Catalunya. Però a l'enemic no se'l venç sense mullar-te, quedant-nos a casa sense protestar, col·laborant amb ells, dipositant ens nostres estalvis a "La Caja", etc, etc, etc.
    Com deia l'estimat Pedrolo:"Cal protestar encara que no serveixi de res"!.
    Avui he fet un "no vull pagar" i m'he quedat més ample!.

    ResponElimina
  6. Això si que els hi faria mal....

    #jonovulluncomptealSantander

    #jonovulluncomptealBBVA

    #jonovulluncomptealPopular

    #jonovulluncompteaBankia

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.