Ves al contingut principal

A les seves ordres, Gran Timoner! (si és per trencar les costures)

Platja de la Mar Bella (Barcelona)











Sempre he apel·lat a la generositat. Així que, tot i emprenyat per les multes anunciades, endavant. Som-hi. Arriba sense remei la mare de totes les batalles i convindria que no acabéssim com Saddam Hussein. Aprofitant la crisi, Espanya és a punt d'intervenir-nos, d'acabar una feina de desgast del nostre minso poder que està fent la Gestoria més Gestoria i l'autonomisèria més autonomisèria que mai. Arriba el dia de prendre una decisió. D'alçar-se. De dir prou. No sé si és el pla B, el pla de l'estrebada o la transició nacional, però és a punt de començar alguna cosa molt grossa. Mentre al carrer continuarem lluitant amb la insubmissió a l'espoli i la rebel·lió dels peatges, a les institucions caldrà que els qui diu que ens representen (encara que semblen més lligats a determinats poders) arrisquin d'una vegada per totes i cridin el poble a expressar-se sobre la nova situació. Potser acabaran a la presó (sóc il·lús, oi?). Però com al president Companys, això els farà més grans, els forjarà com a líders. Correspondrà al partit majoritari del sobiranisme marcar la fita, perquè ha rebut i encara conserva la confiança majoritària del sobiranisme. Als independentistes exprés ens agradarà més o menys, però és així.

Ben segur, la resposta de CDC serà novament (quanta paciència!) només una part del camí que hem de fer. L'enèssima pirueta que no acaba de pal·liar el drama en el qual ens trobem. La faran incompleta. Fins i tot tàcticament errònia, perquè continuarà allargant la solució definitiva al nostre problema, a la recerca de més i més consens social mentre, curiosament, són ells els qui gaudeixen dels beneficis de l'estructura de la Gestoria. Caldrà bones dosis de generositat per acceptar-la. Si és per trencar costures, però, per responsabilitat, caldrà donar suport a la proposta que faci al país el nostre Gran Timoner. Sense el sectarisme tan habitual que ens impedeix avançar, sempre entestats a col·laborar només en allò que se'ns hagi acudit a nosaltres i a criticar qualsevol altre camí més o menys col·lateral al que nosaltres hem imaginat. Haurà de ser, però, per obrir una nova via al marge de la legalitat espanyola. En resum: consens per ruptura. Si vol consens sobiranista a canvi de ruptura em posaré a les seves ordres, Gran Timoner! A pesar de tots els pesars, perquè el país és el primer per a un bon patrici.

Comentaris

  1. Tant el projecte de convocar eleccions anticipades per millorar votants amb CiU, ERC, SI, CUP, etc.), com l'altra projecte de convocar la Consulta, sigui pel Pacte Fiscal (+pau lingüística!) o independència directa, cal fer-los ja sense més dubtes.
    El carreró de l'atzucac de Catalunya ha arribat al cul de sac on ens han volgut dur. El Timoner ja ha vist que no i ha més sortides. Doncs, a què esperem?
    El seny s'ha esgotat i cal donar via a la rauxa.

    ResponElimina
  2. La única sortida es la de la independència directa, que el parlament de Catalunya la declari sense haver-ne parlat massa abans.

    Si hi han eleccions anticipades hi haurà un merder d'enganys, retrets, temps i diners perduts en cartellets als arbres.

    Si hi hagués un referèndum la campanya seria terrible, us imagineu la publicitat en contra nostra a tots els diaris i televisions nacionals?.

    I la declaració d'independència mes maca seria la que ens pertoca fer a tots els catalans, sortir al carrer i no tornar a casa fins que s'ens reconegui com a estat independent, en aquest cas, amb dos milions de catalans al carrer durant dues setmanes, fent torns, cauria la borsa, les cagarrines dels culs escanyols i Europa tindria d'intervenir donant-nos la raó.

    ResponElimina
  3. EL PARLAMENT PODRIA DECLARAR L'INDEPENDENCIA UNILATERAL,SI FOS PER UNANIMITAT,I HORES D'ARA ES IPOSIBLE,FEU CONPTES....PePEros,SOCIATES,CIUTADANS I FINS I TOT, TRES O QUATRE D'UNIO

    ResponElimina
  4. Estic d'acord que en Mas ha de fer el pas. La situació ja és insostenible (fiscalment, políticament, democràticament, econòmicament, socialment...). Per tant, els nostres governants NO TENEN MÉS REMEI que fer el pas, si no volen que tot s'ensorri. En resum: o fer el pas o diem adéu a tot (no només a l'autogovern: també al benestar social, a les universitats assequibles o al teixit empresarial). I en Mas ha de passar a la història com el presidentet que posa el punt i final a tot el que hem construït? O ha de ser el PRESIDENT que ens tregui d'aquest pou on estem de fa molts anys?

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…