Medalla d'or al tòpic dels tòpics (#nonacionalisme)

Diu que en la final d'un Mundial de futbol no surten criatures sostenint pels quatre extrems la bandera d'un estat. Diu que els vint-i-dos jugadors no escolten l'himne d'un estat abans de donar-se la mà. Diu que en la tribuna no hi ha convidades les màximes autoritats dels estats que s'hi enfronten pel títol. Diu que, als Jocs Olímpics, darrera el podi dels atletes premiats, no s'alcen cerimonialment tres banderes de tres estats. Diu que aleshores no se senten els compassos de la música abrandada que un Parlament ha decretat com a himne oficial d'un estat. Diu que la preparació d'aquells atletes no ha estat finançada, en bona part, amb els recursos públics de llurs estats. Diu que no hi ha lleis que els obliguen a participar als campionats representant el seu estat sota amenaça de sanció. Diu que un feixista espanyol no va modificar la Carta Olímpica per tal que només hi poguessin participar delegacions d'estats reconeguts a les Nacions Unides i no pas, com històricament fins aleshores, països esportius com Catalunya. Sembla que diuen tot això. O així ho hem d'entendre.

Avui se celebra la (massa) esperada final de Copa entre l'Athletic i el Barça. L'adéu al millor entrenador de la història del primer club de Catalunya. Esperem que aquests quatre anys inoblidables acabin amb bon regust. Atenent a la petició que Pedro J. Ramírez portava setmanes reiterant des de les pàgines d'El Mundo, Esperanza Aguirre ha escalfat la prèvia demanant la cancel·lació del partit. Com si volgués suspendre la realitat que no li agrada. No cal dir que som davant l'enèssima demostració pràctica de les febles conviccions democràtiques d'una part massa important dels nostres veïns. Digueu-me tangencial, però a mi encara potser em fa més ràbia la típica cantarella que hem hagut de sentir una vegada més des del govern de la metròpoli. I ja són incomptables. De manual. El típic i tòpic (que sembla mentida quanta gent des d'aquí s'empassa) hem de procurar no barrejar la política amb l'esport. Dels mateixos que aboquen ingents recursos públics a participar a Eurocopes, Mundials i Jocs Olímpics. Dels mateixos que ens impedeixen a nosaltres fer-ho, utilitzant tots els mecanismes de l'estat que calguin. Els que ara ens diuen que no barregem la política i l'esport. També en això, disculpeu-me, quins pebrots!

Comentaris

  1. Trobo que t'has quedat curt, estimat Granollacs, molt curt.
    A Espanya no entenen res que no sigui la glòria mentirosa de les conquestes americanes i altres bestieses com allò de Flandes. Fora d'aquests somnis delirants, tota la resta, tota, és pura ràbia d'enveja de vegades una mica reprimida, i d'altres anteriors expressada amb orgies de sang.
    És la ràbia d'aquell que vol i no pot, ràbia malaltissa, de psiquiatra. Això d'aquest espantall d'Esperanza Aguirre, rera d'altres intencions de sabotejar en Rajoy i baralles internes d'entre ells, hi ha una obsessió malaltissa de psiquiatra que clama el cel.

    ResponElimina
  2. Quan els meus ulls vegin que a la llotja del Santiago Bernabeu no es reuneix gentussa com en Aznar, La Botella, l'Espe, en Mariano, el ministre tal o el subsecretari qual, llavors i nomes llavors em creurè que ells no polititzen l'esport. Per cert, si tothom el polititza doncs d'acord, polititzem-lo. El que passa al Bernabeu es mes que politica en el bon sentit de la paraula. Allà s'ha colat la màfia castellana. Un dels moviments de delinqüencia mes antics del mon.

    ResponElimina
  3. És veritat, política i esport no haurien de barrejar-se però la realitat no és així.

    ResponElimina
  4. La barreja de la política a l'esport és inherent a la situació de la nostra ciutadania espanyola. Som espanyols a la força, per llei. Però a l'esport com que no hi ha DNI's que valguin cadascú és allò que vol ser, amb tota la càrrega soterrada de frustració i revolta. Sóm allò que volem ser, i molts catalans ja sabem el què sóm des de fa segles. Espero i desitjo que la xiulada sigui apoteòsica i que la veguin des de tot el món. Vergonya d'ésser espanyol. El futur és nostre, companys!.

    ResponElimina
  5. la demolició amb explosius del camp de l'espanyol, farà uns quinze anys, va deixar la feina amitges. Quan siguem independents tocarà demolir el Camp Nou i dedicar un espai tan gran a equipments, pisos o al que convingui a la ciutadania.
    I els impresentables dels esportistes -del Barça i de tots els altres equips i de totes les disciplines- que se'n vagin a jugar a Qatar, l'Iran o Corea del Nord, règims on la deriva feixistitzant de l'esport agrada tant. Parlo seriosament.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas