Ves al contingut principal

Medalla d'or al tòpic dels tòpics (#nonacionalisme)

Diu que en la final d'un Mundial de futbol no surten criatures sostenint pels quatre extrems la bandera d'un estat. Diu que els vint-i-dos jugadors no escolten l'himne d'un estat abans de donar-se la mà. Diu que en la tribuna no hi ha convidades les màximes autoritats dels estats que s'hi enfronten pel títol. Diu que, als Jocs Olímpics, darrera el podi dels atletes premiats, no s'alcen cerimonialment tres banderes de tres estats. Diu que aleshores no se senten els compassos de la música abrandada que un Parlament ha decretat com a himne oficial d'un estat. Diu que la preparació d'aquells atletes no ha estat finançada, en bona part, amb els recursos públics de llurs estats. Diu que no hi ha lleis que els obliguen a participar als campionats representant el seu estat sota amenaça de sanció. Diu que un feixista espanyol no va modificar la Carta Olímpica per tal que només hi poguessin participar delegacions d'estats reconeguts a les Nacions Unides i no pas, com històricament fins aleshores, països esportius com Catalunya. Sembla que diuen tot això. O així ho hem d'entendre.

Avui se celebra la (massa) esperada final de Copa entre l'Athletic i el Barça. L'adéu al millor entrenador de la història del primer club de Catalunya. Esperem que aquests quatre anys inoblidables acabin amb bon regust. Atenent a la petició que Pedro J. Ramírez portava setmanes reiterant des de les pàgines d'El Mundo, Esperanza Aguirre ha escalfat la prèvia demanant la cancel·lació del partit. Com si volgués suspendre la realitat que no li agrada. No cal dir que som davant l'enèssima demostració pràctica de les febles conviccions democràtiques d'una part massa important dels nostres veïns. Digueu-me tangencial, però a mi encara potser em fa més ràbia la típica cantarella que hem hagut de sentir una vegada més des del govern de la metròpoli. I ja són incomptables. De manual. El típic i tòpic (que sembla mentida quanta gent des d'aquí s'empassa) hem de procurar no barrejar la política amb l'esport. Dels mateixos que aboquen ingents recursos públics a participar a Eurocopes, Mundials i Jocs Olímpics. Dels mateixos que ens impedeixen a nosaltres fer-ho, utilitzant tots els mecanismes de l'estat que calguin. Els que ara ens diuen que no barregem la política i l'esport. També en això, disculpeu-me, quins pebrots!

Comentaris

  1. Trobo que t'has quedat curt, estimat Granollacs, molt curt.
    A Espanya no entenen res que no sigui la glòria mentirosa de les conquestes americanes i altres bestieses com allò de Flandes. Fora d'aquests somnis delirants, tota la resta, tota, és pura ràbia d'enveja de vegades una mica reprimida, i d'altres anteriors expressada amb orgies de sang.
    És la ràbia d'aquell que vol i no pot, ràbia malaltissa, de psiquiatra. Això d'aquest espantall d'Esperanza Aguirre, rera d'altres intencions de sabotejar en Rajoy i baralles internes d'entre ells, hi ha una obsessió malaltissa de psiquiatra que clama el cel.

    ResponElimina
  2. Quan els meus ulls vegin que a la llotja del Santiago Bernabeu no es reuneix gentussa com en Aznar, La Botella, l'Espe, en Mariano, el ministre tal o el subsecretari qual, llavors i nomes llavors em creurè que ells no polititzen l'esport. Per cert, si tothom el polititza doncs d'acord, polititzem-lo. El que passa al Bernabeu es mes que politica en el bon sentit de la paraula. Allà s'ha colat la màfia castellana. Un dels moviments de delinqüencia mes antics del mon.

    ResponElimina
  3. És veritat, política i esport no haurien de barrejar-se però la realitat no és així.

    ResponElimina
  4. La barreja de la política a l'esport és inherent a la situació de la nostra ciutadania espanyola. Som espanyols a la força, per llei. Però a l'esport com que no hi ha DNI's que valguin cadascú és allò que vol ser, amb tota la càrrega soterrada de frustració i revolta. Sóm allò que volem ser, i molts catalans ja sabem el què sóm des de fa segles. Espero i desitjo que la xiulada sigui apoteòsica i que la veguin des de tot el món. Vergonya d'ésser espanyol. El futur és nostre, companys!.

    ResponElimina
  5. la demolició amb explosius del camp de l'espanyol, farà uns quinze anys, va deixar la feina amitges. Quan siguem independents tocarà demolir el Camp Nou i dedicar un espai tan gran a equipments, pisos o al que convingui a la ciutadania.
    I els impresentables dels esportistes -del Barça i de tots els altres equips i de totes les disciplines- que se'n vagin a jugar a Qatar, l'Iran o Corea del Nord, règims on la deriva feixistitzant de l'esport agrada tant. Parlo seriosament.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…