Ves al contingut principal

Partit Popular "Català"*: perduts en l'espai

Convent de Sant Francesc (Montblanc)
Salvades totes les distàncies (que són molt profundes, no cal dir-ho), aquests dies he pensat en aquells temps daurats de l'Esquerra eufòrica, camí del milió de vots. De fet, no fa tant. Només sis anys. En un error estratègic que pagaria caríssim, el vell partit republicà va decidir aleshores ocupar l'espai de l'esquerra nacional fent prevaldre l'eix ideològic per sobre de l'independentista (que era el que l'havia portat fins on era). En bona mesura, el pacte amb els socialistes, especialment, el segon, amb José Montilla, es va fonamentar en aquesta idea que calia conquerir nous espais, fins aleshores refractaris al missatge d'ERC. A la pràctica, com tothom sap, l'operació es va saldar amb guanys molt magres (que tot i així Joan Ridao encara continuava proposant no fa gaire) i amb la pèrdua d'una part importantíssima de la base electoral que havia permès el gran creixement del partit fins als 23 escons al Parlament de Catalunya. Com quin no aprèn la lliçó, ara, en l'altra banda del quadre, el Partit Popular inicia un projecte de propòsits semblants.

Es tracta d'ocupar l'espai que ells consideren abandonat per Convergència en el seu propòsit d'avançar amb el gruix del país cap a la llibertat plena. Es tracta d'un segment moderat (els qui se senten catalans i espanyols, diuen els de la Camacho) que, suposadament, no voldrà seguir la formació nacionalista en la seva nova ruta sobiranista. Em sembla molt dubtós que aquesta mena de gent, amb el pa que s'hi dóna i s'hi donarà des de Madrid en els propers temps, pugui apropar-se al Partit Popular. I alhora, pot molt bé passar que l'electorat més castís (guanyat en clau estrictament espanyola a un PSOE col·lapsat) quedi decebut i percebi aquest canvi com una traïció. Serà difícil avaluar-ne els resultats d'aquesta aposta del Partit Popular a la curta. Les enquestes tradicionalment amaguen un important gruix de vot ocult. En tot cas, és raonable pensar que, al compàs de les fuetades de la crisi, tot i la faramalla triomfant d'aquest cap de setmana, deu haver començat el desgast dels populars al nostre país, tal i com exemples com el de les eleccions andaluses semblen apuntar. ERC no va assolir el milió de vots i el PPC no esdevindrà la segona força política a Catalunya. De fet, probablement, els actuals 18 escons seran el màxim que arribarà a assolir mai al Parlament de Catalunya.

P.S. Català: tothom qui viu i no treballa activament per destruir Catalunya.

Comentaris

  1. Així també ho veig jo. Però, amb tota la repugnància i vòmit que em provoca aquesta gent del PP. (Encara és pitjor en Cañas de Ciudadanos.) Perquè una cosa és un error de càlcul d'ERC de no adonar-se per on anava el seu electorat, o de voler-se mantenir al Govern al preu que fos, i una altra és aquesta maniobra mentirosa de transformar-se com un travesti cap a una catalanitat espanyolera.
    Uns es van equivocar, els altres menteixen descaradament, amb cinisme tradicional castellà. No crec que a hores d'ara el PP no arranqui cap vot de CiU, per despistat que vagi.
    Un altra que també va totalment a la deriva, ho lamento molt!!!, és en Laporta venint ara a comentar que potser serà qüestió de tornar al Barça...: -" Mira, Jaumet, deixa el teu cul tranquil i asserenat una mica per examinar què has de fer definitivament!!"

    ResponElimina
    Respostes
    1. Muntaner ha dit..
      No et preocupis per Laporta. Lamentablement va perdre la seva oportunitat per sempre.

      Elimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…