Ves al contingut principal

Peces-Barba, Catalunya i Portugal

Drassanes (Barcelona)











Després de veure les glorioses intervencions del socialista Gregorio Peces-Barba fa algunes setmanes, al Salvados de la Sexta, sobre la corrupció reial i al documental Monarquia o República, on quedava immillorablement retratada la indigència moral i política d'un dels pares de la seva sacrosanta Constitució, he topat amb el darrer llibre del professor Antoni Simon Tarrés (Del 1640 al 1705. L'autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea, València: Universitat de València-Institut d'Estudis Catalans, 2011, p. 32-33), on es sintetitzen les raons fonamentals per les quals el govern del comte-duc d'Olivares va avantposar la lluita al front català i no al portuguès. Us en faig cinc cèntims, a fi que tingueu a l'abast els criteris més científics que fan al cas:

1. Els ministres de la monarquia coincidien a assenyalar els perills que provocaria una intervenció francesa dins el territori peninsular. Ocupada Catalunya, els gals podrien abastar altres objectius com ara Aragó i València, territoris amb contingents de població occitana considerable.

2. Perdre el control militar de Catalunya suposava un seriós contratemps per al necessari contacte marítim amb Itàlia, especialment amb Gènova; posava en perill el sistema de comunicacions de la monarquia que connectava els seus tres grans blocs territorials: la Península Ibèrica, Itàlia i el Nord d'Europa.

3. Perill del nefast efecte en cadena que provocaria el mal exemple català: calia castigar exemplarment aquells qui es lliuressin a l'enemic francès; la fidelitat futura del Principat no podria restar assegurada sinó a través de la seva completa submissió militar.

4. En el cas de reprendre negociacions de pau amb els catalans o de girar cua cap a Portugal, existien moltes possibilitats que l'exèrcit congregat per envair Catalunya l'estiu-tardor de 1640 patís importants desercions, atès que era format principalment per soldats castellans de lleva forçada.

5. Cal tenir en compte el ressentiment i la malfiança de la cort envers el nostre sistema de lleis i constitucions: els cercles governamentals madrilenys "pensaven que ja no es podia demorar més una acció exemplar contra aquella alterosa província que es resistia a acceptar les directrius polítiques emanades des del centre castellanocortesà i que bàsicament passaven per augmentar l'autoritat del rei i cercar una unitat peninsular."

Queda clar, doncs, que el gust per llançar-nos ofensives recentralitzadores no és precisament d'abans d'ahir.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.