diumenge, 27 maig de 2012

Peces-Barba, Catalunya i Portugal

Drassanes (Barcelona)











Després de veure les glorioses intervencions del socialista Gregorio Peces-Barba fa algunes setmanes, al Salvados de la Sexta, sobre la corrupció reial i al documental Monarquia o República, on quedava immillorablement retratada la indigència moral i política d'un dels pares de la seva sacrosanta Constitució, he topat amb el darrer llibre del professor Antoni Simon Tarrés (Del 1640 al 1705. L'autogovern de Catalunya i la classe dirigent catalana en el joc de la política internacional europea, València: Universitat de València-Institut d'Estudis Catalans, 2011, p. 32-33), on es sintetitzen les raons fonamentals per les quals el govern del comte-duc d'Olivares va avantposar la lluita al front català i no al portuguès. Us en faig cinc cèntims, a fi que tingueu a l'abast els criteris més científics que fan al cas:

1. Els ministres de la monarquia coincidien a assenyalar els perills que provocaria una intervenció francesa dins el territori peninsular. Ocupada Catalunya, els gals podrien abastar altres objectius com ara Aragó i València, territoris amb contingents de població occitana considerable.

2. Perdre el control militar de Catalunya suposava un seriós contratemps per al necessari contacte marítim amb Itàlia, especialment amb Gènova; posava en perill el sistema de comunicacions de la monarquia que connectava els seus tres grans blocs territorials: la Península Ibèrica, Itàlia i el Nord d'Europa.

3. Perill del nefast efecte en cadena que provocaria el mal exemple català: calia castigar exemplarment aquells qui es lliuressin a l'enemic francès; la fidelitat futura del Principat no podria restar assegurada sinó a través de la seva completa submissió militar.

4. En el cas de reprendre negociacions de pau amb els catalans o de girar cua cap a Portugal, existien moltes possibilitats que l'exèrcit congregat per envair Catalunya l'estiu-tardor de 1640 patís importants desercions, atès que era format principalment per soldats castellans de lleva forçada.

5. Cal tenir en compte el ressentiment i la malfiança de la cort envers el nostre sistema de lleis i constitucions: els cercles governamentals madrilenys "pensaven que ja no es podia demorar més una acció exemplar contra aquella alterosa província que es resistia a acceptar les directrius polítiques emanades des del centre castellanocortesà i que bàsicament passaven per augmentar l'autoritat del rei i cercar una unitat peninsular."

Queda clar, doncs, que el gust per llançar-nos ofensives recentralitzadores no és precisament d'abans d'ahir.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada