Relats de diumenge (XXXI). Davant el meu assassí en sèrie

L'Ametlla de Mar











Feia por. La casa on vivia, vella, atrotinada, començava a caure a troços, semblava la mansió dels fantasmes. A la cambra dominava una llum tènue, de quart minvant. Les cortines del gran finestral, lleugeres de gasa, voleiaven amb la brisa de la nit mediterrània. Quan me'l vaig topar de cara, amb el rostre tapat i completament vestit de negre (volia confondre's amb la nit), el primer que vaig pensar és que era una mica sapastre. A la història criminal europea n'hi havia hagut molts, d'assassins en sèrie. Als bons professionals, però, ni se'ls veia venir. Executaven la seva víctima indefensa amb enorme solvència tècnica i punt. Fins i tot semblaria que alguns dels morts, en cas d'haver sobreviscut, dirien sentir-se orgullosos de la immensa agilitat del seu caçador. El meu assassí particular no era d'aquests. La discreció no era el seu fort. El seu itinerari de mort no havia estat precisament quirúrgic. Es desplaçava, matusser, amb una evident falta de gràcia. Feia prou soroll com per provocar que la seva víctima es despertés fins i tot des de la fase rem.

Em va semblar que corria perill de clavar-se l'immens ganivet que, això sí, era capaç d'utilitzar gairebé amb igual destresa tant amb l'esquerra com amb la dreta (de fet, periòdicament, atacava les seves víctimes canviant de mà). Diuen que quan ets a punt de morir tota la vida et travessa el pensament en un segon. A mi, els metres que ens separaven, el temps durant el qual (aquesta vegada) va alçar la mà dreta i es vinclà enrere per agafar l'impuls mortal al braç, encara em va permetre processar diversos pensaments. El primer de tots: potser podria convèncer-lo de la possibilitat de conviure junts en harmonia i respecte. Acceptar la intenció i la violència del cop i oposar-hi resistència m'agafava cansat. Potser prendria mal, que la fulla d'aquell ganivet es veia grossa. I de la nostra baralla se'n podrien derivar fàcilment destrosses greus, mobiliari i decoració feta bocins. O, si més no, un desordre que costaria redreçar. Uf, quina mandra posar-s'hi. I, així fou com, encara que maldestre, el meu assassí en sèrie em va fer passar a la nit de la història. I en el més enllà, la veritat, no em vaig sentir orgullós de com havia estat de covard fins al darrer moment.

P.S. Avui i sempre, tota la força per als bons patricis que criden #novullpagar!!!

Comentaris

  1. Estic en un punt en què gairebé em causa més basarda la covardia, la suficiència impostada, la submissió a preu de saldo i l'apatia de la pressumpta víctima que aquest assassí primari, brutal, maldestre, prepotent... però determinat.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas