Ves al contingut principal

S'avança la temporada de rebaixes (#unionisme)

Ferreres (El Periódico, 23 de maig de 2012)













Allunyats dels plantejaments barroers que, a Catalunya, se situen ja en els límits d'una minoria francament reduïda, els principals referents de l'unionisme (amb la seva disfressa d'homes assenyats), alarmats per les circumstàncies dramàtiques del país i l'empenta de l'independentisme, han iniciat les seves maniobres de distracció. La primera gran embranzida contra el pacte fiscal que el Gran Timoner haurà de gestionar no serà la dels partits espanyols, sinó la de l'unionisme català. L'amor entre el primer secretari dels anomenats socialistes catalans, Pere Navarro, i el renovat president del Comitè de Govern d'Unió, Duran i Lleida, es manifesta aquests dies públicament. Es tracta de torpedinar de la manera més efectiva possible l'aposta del sobiranisme majoritari per portar a Madrid una proposta d'acord fiscal en la línia del concert econòmic. Els uns i els altres saben que existeixen zero, repeteixo, zero possibilitats que Espanya accepti aturar (precisament en aquests moments) la depredació de recursos econòmics a la qual ens sotmet. Però tothom coneix també que som en el darrer graó abans d'arribar al final de l'escala i que cal jugar les cartes amb la màxima intel·ligència, perquè, del resultat d'aquesta darrera escaramussa de l'autonomisme dependrà qui surt en posició d'avantatge en la batalla final per la sobirania plena.

Els sectors unionistes, minoritaris, que representen Navarro i Duran tenen un gran interès a evitar que el Parlament de Catalunya acordi un projecte ambiciós, que pugui il·lusionar realment el país. Es tracta a tota costa d'evitar la confrontació. De continuar enganyant, fent creure que existeix un autonomisme viable, possibilitat de la qual s'ha descavalcat fins i tot el brigadista José Antich. El líder d'Unió, al servei dels qui sempre han manat; Navarro, per evitar el disgust dels seus correligionaris espanyols. Des de la coherència que dóna la consciència que tot plegat és una immensa pèrdua de temps, Solidaritat ja ha dit que no participarà del debat. I Esquerra Republicana, si més no, intenta tibar de l'extrem oposat de la corda, amb l'avís que no acceptarà cap autoretallada nascuda de les exigències del nou binomi de stars unionistes. Francament, una llàstima que dos partits que han celebrat congressos de suposada renovació fa poc temps es posin tan francament al servei de la fallida dels interessos de la gent d'aquest país.

Comentaris

  1. Sí, molt encertat.
    Que intentin pactar, que ho intentin, que res és possible de negociar amb el carceller. Un desengany més. Tenen por de ferir-se en la sol·licitud, no de ja fugir. En només plantar cara.
    I, quan en Rajoy, ja cansat de tants ploramiques, els planti la porta als nassos, llavores què? Haurem fet el ridícul per enèsima vegada. La terrorista Aguirre (o "La còlera de Déu") i tots els del PP, juntament amb els bascos, riuran a costa nostre una altra vegada.
    Perquè si aconsegueixen un Pacte Fiscal honest, aquest tindrà alguna trampa soterrada que serà una altra bomba que no haurem volgut veure. Però, així, els partits majoritaris se sentiran satisfets per poder anar de vacances mentals durant un temps fins que tornin a aparèixer els nous serrells de torn.
    Ara, això sí. Parlant i parlant de Pacte Fiscal, mentrestant ens estan segant per sota la Llei de Normalització Lingüística i ningú no en diu res. Els Ajuntaments han d'acceptar l'espanyol com si res passés i tothom ben distret... etc., etc, ......

    ResponElimina
  2. Jo el que veig es que l'espanyolisme ens esta donat per tots els costats i des d'aquí no es fa res, absolutament res. Quan ens vulguen aixecar estarem tan baldats de rebre cops que no sabrem on tenim el nord.

    ResponElimina
  3. Penso que els catalans, no ens aixecarem ja d'aquesta. Som massa individualistes i no anteposem el bé comú als nostres interessos personals. I així no anem enlloc. Menys a aconseguir l'independència de la Pàtria. Entre els colons espanyols, els botiflers d'arrèu, els mmigrants, els que passen de tot, els que van a la seva i els jubilats que ja ni piulen de la por que tenen al seu damunt, aquí no es mou ni Déu. Amén.

    ResponElimina
  4. No se'n sortiran, els extremistes minoritaris. Estan amb l'aigua al coll i se la beuran amb una resignació exemplar.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…