Ves al contingut principal

Sobtats miracles d'Abertis (#novullpagar)

Antic peatge de Tarragona a l'AP-7










Fins aquest dissabte i no per manca de ganes, no havia trobat l'ocasió de fer un #novullpagar. Com anàvem sis al cotxe ha estat francament festiu: amb crits infantils de rebel·lia als quals ens hem acabat afegint tots els adults del vehicle. Poc abans d'arribar al peatge un dels meus nens preguntava perquè havíem de pagar. Entre tots li hem contestat que, simplement, perquè som catalans i tenim aquesta maledicció. Amb tota lògica, ens ha contestat que potser en passar-hi podíem parlar en espanyol, a veure si no ens cobraven. Ha estat fàcil i ràpid. Tant al peatge de l'Aldea-Tortosa al matí, com a Martorell a la tarda. Dit i fet. Han pres nota de la matrícula (en un paperot i una graella, respectivament) i endavant. En un lloc ens han dit si volíem lliurar el tiquet i en l'altre no. No els hem lliurat. I tant que no, els guardarem amb les armilles de les Consultes sobre la Independència. Seran objectes i documents d'alt valor històric, d'aqui uns anys. Quan haguem guanyat.

Per si algú dubtava de la utilitat de la protesta, només cal veure de quina manera els nostres representants polítics s'han posat a la feina, tant al Congrés espanyol, com al Parlament català, com a les comissions que apleguen administració i concessionàries. I en el viatge d'avui he comprovat directament un altre efecte de la campanya que, crec, ha estat poc comentat. Fa dos anys que el cobrament al tronc central de l'AP-7 va ser suprimit, en concret, als colls d'ampolla del Vendrell i Tarragona (ara es paga, o no, tot, al final). Encara que ja no complien cap funció, hem aguantat mesos i mesos l'obligació de reduir la velocitat i fer una essa perillosa per sortejar les estructures metàl·liques i les cabines abandonades al mig de la via en aquells dos indrets, que la concessionària no ha tingut cap mena de pressa a enretirar. I, de sobte, miracles d'Abertis, ha estat començar la campanya i ja han desaparegut les restes d'aquells punts de pagament. Quina velocitat! Casualitat? Ummm. En resum, és evident, si volem resultats caldrà continuar collant-los amb el nostre #novullpagar.

Comentaris

  1. És igual, una cosa que una altra, Granollacs!
    Potser algun dia ens trauran el collaret dels peatges i, ja anticipant-se (oh, casualitat!) ens faran pagar la liquidació del més gran robatori mai vist dels PP i de ningú altre de Bankia, àlies Madrid&Cia. Ens segueixen robant i ens seguiran robant mentre estiguem dins de la presó.
    Potser, potser, el programa de divulgació arreu del món dels greuges que ens infligeixen els nostres segrestadors, potser algun dia faci efecte als nostres besnéts, quan ja no sigui possible cap recuperació de la nostra salut.

    Aquí, l'única solució que hi ha, crec, és la de convocar eleccions molt anticipades; provocar la caiguda del PP de Catalunya; i, tenint majoria d'escons nacionals, declarar unilateralment la nostra independència; canviar de moneda temporalment (o no!) i aixecar les nostres boires internes. Serà difícil, sí. Hi haurà sang, sí. Hi haurà traïdors (més encara!), sí. Però haurem acabat d'una punyetera vegada aquesta agonia de no poder respirar mai a pulmó ple.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo crec que ni serà difícil ni hi haurà sang. Però volia dir una altra cosa: de traïdors encara menys. En efecte, els personatges del PP català (com l'Alejandro de Tarragona) que ara fan veure que estan pel manteniment de Catalunya dins Espanya, l'endemà de la independència faran veure que estan per la separació de Catalunya envers Espanya. I és que ells només estan per una cosa: figurar, ser al capdamunt del cotarro i para de comptar (vegeu l'Alejandro). Per tant, és igual un estatus que un altre. Només importa remenar cireres i creure's que són alguna cosa (I vegeu de nou el cas de l'Alejandro tarragoní; als fets em remeto.)

      Elimina
  2. Jo encara no hi tingut ocasió de fer-ho, no passo quasi mai per autopistes, dintre d'uns dies tinc d'anar a Barcelona... espero que encara hi hagin els peatges... no m'ho voldria perdre.... ;)

    ... i mes seriosament estic d'acord amb el segon paràgraf del Ramon Llull.

    ResponElimina
  3. ELS PEATGES I ABERTIS, SON UNA "CRIATURADA" DAVANT EL ASALT A MA ARMADA QUE REPRESENTARA SALVA BANKIA. I LA SALVARAN, QUE ES LA SEVA BANCA, I AQUEST NO SON COM ELS SOCIATES,QUE VAN ARRUINAR CATALUNYA CAIXAR I LA VAN DEIXAR A...."LA RUE".
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…