Ves al contingut principal

Un moment "Sálvame" per a historiadors

Pel febrer de 2009 la revista Sàpiens es feia ressò d'una notícia que abans havien difòs també altres mitjans: la troballa de documentació molt rellevant per a l'estudi de la Guerra de Successió, fins aleshores desconeguda, a l'Archivio di Stato di Napoli, procedent del Consell d'Espanya a Viena. Justament tres anys més tard, començava a llegir l'obra de Lluís Guia Marín, Sardenya, una història pròxima (Editorial Afers: Catarroja-Barcelona, 2012, 398 p.). Tot va discórrer pels canals habituals, en el relat inicial de l'itinerari de la seva recerca, fins a l'inici de la pàgina 34: "Mai no he he considerat que descobrís res pel fet de consultar [en 2003] una documentació de l'administració de Carles d'Àustria que possiblement ningú o pocs havien treballat i que romania a la disposició de qualsevol a l'arxiu napolità. No cal més que acudir als inventaris publicats en suport paper o per la xarxa d'internet per constatar que l'existència d'aquest fons no era ni pot ser matèria de descobriment. Ho dic perquè els darrers anys he assistit estupefacte a notícies recurrents a la premsa en que algú s'erigia com a descobridor d'unes Amèriques que formaven part, feia temps i de manera natural, dels referents documentals de la recerca sobre la Guerra de Successió. També m'ha sorprès que la referència a aquests fons, per alguns dels que darrerament els han estudiat, s'haja fet mitjançant un afectat agraïment als que els han donat notícia de la seua existència. En el primer cas podem considerar que són actituds infantils d'alguna manera tolerables; el que no es pot admetre és que aquells que han tingut l'oportunitat i per tant l'obligació de conèixer la seua existència a través de treballs d'altres, eviten citar-los i decideixen recórrer deliberadament a aquestes cerimonies de falsos agraïments per menysprear els modestos esforços dels que sense ànim de competir han tingut la sort d'avançar-se en accedir a alguns fons documentals. Amb aquesta actitud l'únic que demostren és la seua mala fe o, si més no, la seua incompetència, en no haver estat capaços de conèixer abans el que com a 'reconeguts' especialistes, els és obligat." Zzzzasca.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…