Ves al contingut principal

Una bona guerra és la solució (#nonacionalisme)

Cal parlar de les coses que realment preocupen a la gent, ens diuen ben sovint els nostres veïns no nacionalistes. I naturalment, el que interessa a la gent d'aquesta riba de la mediterrània no és parlar de la crisi que ens fan i de l'espoli que ens priva del benestar, sinó de les glòries de l'imperi. Algú de vosaltres, de manera superficial, deu haver pensat, (també) aquests dies, que són bojos aquests espanyols. Ara, els ha donat per treure del bagul dels records, tal i com ens tenen acostumats de tant en tant, el "problema" de Gibraltar. Potser volen posar en pràctica aquella vella màxima que una bona guerra acostuma a solucionar les més greus crisis econòmiques. Com ara la Gran Depressió dels anys trenta del segle passat, encara que fos a costa de treure del mig uns quants milions d'éssers humans sobrers, en el curs de la Segona Guerra Mundial. Però, compte, perquè podria tractar-se, també, d'una recaragolada tàctica espanyola per cridar l'ajut europeu necessari per sortir del sot.

L'escena de per riure recorda aquell acudit dels temps del Pla Marshall, del qual va ser exclosa l'Espanya franquista, aïllada en una enfollida política autàrquica que va demorar dues dècades l'inici de la reconstrucció del país. A la vista que el pla beneficiava alguns dels països bel·ligerants contra els Estats Units, un assessor del Generalísimo proposava declarar oficialment la guerra al gegant nordamericà, per poder gaudir després dels ajuts. Franco contestava aleshores, molt seriós, que li semblava una idea excel·lent, però que què passaria en cas que Espanya guanyés la guerra als Estats Units. Ara, els nostres amos i veïns es posen en peu de guerra contra la Pérfida Albión per la sobirania de Gibraltar. Per cert, ja posats, podrien declarar-la també a la República francesa, en reivindicació de les terres catalanes del nord. Ah, no, que això que els van prendre els gavatxos el 1659, a diferència del penyal andalús, era Espanya, però en realitat no era prou espanyola. En fi, coses del no nacionalisme que es preocupa pels problemes reals de la gent.

Comentaris

  1. La cosa acabarà amb un vaixell de la Royal Navy empaitant les patrulleres de la Guàrdia Civil fora de les aigües gibraltarenques i això es vendrà com un acte de guerra. D'altra banda, els espanyols tenen una relació estranya amb el Regne Unit, volen conquerir part del seu territori però no deixen que una altra -Escòcia- s'independitzi; fins i tot, son capaços d'enviar-hi la Legión -cabra inclosa- per a restablir-hi l'ordre establert.

    ResponElimina
  2. Doncs si volen Gibraltar que re-negociïn el tractat d'Utrech. I ja posats que es retirin de Catalunya. Però no. Aquests neandertals mesetaris l'únic que entenen es el diàleg a hòsties. i garrotades i robar com a posseïts. Encara que tractant-se dels anglesos, les garrotades les rebrien ells i la cabra. Vinga va: amb Perejil vau ser molt valents. A veure si amb la Royal Navy sou tant toreros.

    ResponElimina
  3. ES EVIDENT QUE LA COSA DEU ESTAR MOLT FOTUDA, AIXO DE" GIBRALTAR ESPAÑOL" ES L'ESPANTALL DELS NO NACIONALISTES,"ABC","LA RAZON" "EL MUNDO"...,QUAN CAL DISTREURA AL PERSONAL, ARA JO PREGUNTO. ENCARE EXISTEIX GENT QUE S'EMOCIONA AMB "AIXO"? SENSA CONTABILITZA AN "TORRENTE",ESCLAR
    JUGANT AMB BARCELONA

    ResponElimina
  4. Arnau no ofenguis als neanderthals, aquests mesetaris no els hi arriben ni a la sola dela sabata

    Eliseu

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…