Una immensa enveja escocesa (#tenimpressa)

Definitivament, Escòcia i Catalunya no se semblen en res. Absolutament, en res. La setmana passada, amb més d'un any de marge, l'independentisme escocès, encapçalat pel seu gran líder, l'Alex Salmond, ha llançat The Campaign for an Independent Scotland, la campanya que des del suport de la societat civil pretén abocar tots els esforços possibles per convèncer un milió més d'escocesos de la necessitat de constituir-se en Estat propi. La darrera enquesta, d'altra banda elaborada pels seus adversaris, enregistra encara un marge de més de vint punts a favor del no en un hipotètic referèndum. Fixeu-vos en l'aposta. El partit del govern autònom, després d'haver anat a les urnes amb una proposta independentista i d'haver marcat un calendari per fer-la realitat, es determina a convèncer els reticents a la seva proposta, que representen encara una majoria social. El que està fent l'Alex Salmond a Escòcia és per aixecar-li una estàtua a cada vilatge escocès. I torno, doncs.

Definitivament, Escòcia i Catalunya no se semblen en res. Absolutament, en res. Aquí el nostre partit gran del sobiranisme es presenta a les eleccions del braç de l'unionisme. Essent poblat d'independentistes, presenta al poble un programa que no defensa la independència, sinó un nou pacte fiscal amb l'Espanya de l'engany permanent i del pillatge. Quan arriba al poder no dissenya cap pla concret per dur a terme la seva promesa electoral i per explicar que farà si (com tot sembla indicar) fracassa. Afirma que no pot ensenyar les seves cartes a l'enemic, fet que alhora desconcerta absolutament els propis. Però és que, a més, tota aquesta desorientació es provoca a un país en el qual les enquestes diuen que el sí a l'Estat propi se situa vint punts per davant (i no exactament a l'inrevés, com a Escòcia). Encara ho diré una tercera vegada. Definitivament, Escòcia i Catalunya no se semblen en res. Absolutament, en res. Quina enveja de l'Scottish National Party. Quina enveja de l'Alex Salmond.

Comentaris

  1. En res, efectivament. Nosaltres teníem la democràcia més avançada del món i varem caure a les grapes dels dropos castellans. Crec que ja estava referenciat així a les èpoques medievals: "Gent amb els qui no hi pots fer cap mena de tracte".
    Mentrestant, els anglesos es van refinant i ara ens apareixen com els més respectuosos amb el tracte. M'agradaria veure els escocesos havent-se-les amb els castellans...

    Bé, ara cal el segon pas, el de la ruptura del Pactet Fiscal. Quants dies hi poseu? Una setmana a més estirar...? No és que ho desitgi! És que això no va enlloc. L'únic mèrit que té aquesta cimera és la d'aconseguir que el Capità hagi reunit tota la tripulació en una sola taula almenys una vegada. Cal reconèixer-ho, això mai no s'havia aconseguit i, per tant, té aquest mèrit d'haver-ho intentat. Seria com la celebració de no sé quin aniversari de la reina d'Anglaterra o d'Espanya: Tots junts, i què?!

    ResponElimina
  2. Escòcia ens recorda que les coses poden ser diferents.

    ResponElimina
  3. Si el partit del govern diu que vol l'Estat propi i està ple d'independentistes però agafa el camí de la submissió, potser el problema està en aquests independentistes que hi ha al partit o que els voten.

    ResponElimina
  4. L'única cosa que s'assemblen és en la fama de garrepes de catalans i escocesos.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Últimes notícies! Es descobreix la sopa d'all! (#PGE2014)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas