Ves al contingut principal

Una immensa enveja escocesa (#tenimpressa)

Definitivament, Escòcia i Catalunya no se semblen en res. Absolutament, en res. La setmana passada, amb més d'un any de marge, l'independentisme escocès, encapçalat pel seu gran líder, l'Alex Salmond, ha llançat The Campaign for an Independent Scotland, la campanya que des del suport de la societat civil pretén abocar tots els esforços possibles per convèncer un milió més d'escocesos de la necessitat de constituir-se en Estat propi. La darrera enquesta, d'altra banda elaborada pels seus adversaris, enregistra encara un marge de més de vint punts a favor del no en un hipotètic referèndum. Fixeu-vos en l'aposta. El partit del govern autònom, després d'haver anat a les urnes amb una proposta independentista i d'haver marcat un calendari per fer-la realitat, es determina a convèncer els reticents a la seva proposta, que representen encara una majoria social. El que està fent l'Alex Salmond a Escòcia és per aixecar-li una estàtua a cada vilatge escocès. I torno, doncs.

Definitivament, Escòcia i Catalunya no se semblen en res. Absolutament, en res. Aquí el nostre partit gran del sobiranisme es presenta a les eleccions del braç de l'unionisme. Essent poblat d'independentistes, presenta al poble un programa que no defensa la independència, sinó un nou pacte fiscal amb l'Espanya de l'engany permanent i del pillatge. Quan arriba al poder no dissenya cap pla concret per dur a terme la seva promesa electoral i per explicar que farà si (com tot sembla indicar) fracassa. Afirma que no pot ensenyar les seves cartes a l'enemic, fet que alhora desconcerta absolutament els propis. Però és que, a més, tota aquesta desorientació es provoca a un país en el qual les enquestes diuen que el sí a l'Estat propi se situa vint punts per davant (i no exactament a l'inrevés, com a Escòcia). Encara ho diré una tercera vegada. Definitivament, Escòcia i Catalunya no se semblen en res. Absolutament, en res. Quina enveja de l'Scottish National Party. Quina enveja de l'Alex Salmond.

Comentaris

  1. En res, efectivament. Nosaltres teníem la democràcia més avançada del món i varem caure a les grapes dels dropos castellans. Crec que ja estava referenciat així a les èpoques medievals: "Gent amb els qui no hi pots fer cap mena de tracte".
    Mentrestant, els anglesos es van refinant i ara ens apareixen com els més respectuosos amb el tracte. M'agradaria veure els escocesos havent-se-les amb els castellans...

    Bé, ara cal el segon pas, el de la ruptura del Pactet Fiscal. Quants dies hi poseu? Una setmana a més estirar...? No és que ho desitgi! És que això no va enlloc. L'únic mèrit que té aquesta cimera és la d'aconseguir que el Capità hagi reunit tota la tripulació en una sola taula almenys una vegada. Cal reconèixer-ho, això mai no s'havia aconseguit i, per tant, té aquest mèrit d'haver-ho intentat. Seria com la celebració de no sé quin aniversari de la reina d'Anglaterra o d'Espanya: Tots junts, i què?!

    ResponElimina
  2. Escòcia ens recorda que les coses poden ser diferents.

    ResponElimina
  3. Si el partit del govern diu que vol l'Estat propi i està ple d'independentistes però agafa el camí de la submissió, potser el problema està en aquests independentistes que hi ha al partit o que els voten.

    ResponElimina
  4. L'única cosa que s'assemblen és en la fama de garrepes de catalans i escocesos.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.