Ves al contingut principal

Avancem també en la batalla de les paraules (#guanyarem)

Barcelona










Avui, tot i ser dilluns, tinc l'apunt optimista. En la gran guerra per assolir la nostra llibertat plena (en el context actual, de fet, no ens enganyem, per sobreviure), la batalla de les paraules em sembla de les més importants. Ja us n'he parlat alguna vegada. Tothom sap que cal treballar, aprofitant qualsevol oportunitat, per incrustar en l'imaginari col·lectiu alguns conceptes fonamentals, fins i tot abans de començar qualsevol discussió: si es converteixen en punt de partença que tothom assumeix implícitament estarà fet bona part del camí. Durant anys els espanyols ens van dur una gran davantera en aquest aspecte. El seu gran èxit va ser el d'aconseguir que, durant dècades, tothom acceptés la denominació de constitucionalisme per al nacionalisme espanyol, oposat al nacionalisme pejoratiu dels altres pobles hispànics. Aquella carcassa terminològica de legitimitat reforçada els permetia emprendre qualsevol duel dialèctic en posició de franca superioritat. Digueu-me optimista, però darrerament em sembla observar alguns indicis que apunten a una notable consolidació de posicions catalana en aquesta lluita.

Tres exemples relativament propers així ho avalen. El primer, la reculada en la repressió institucional de l'expressió "Espanya ens roba", finalment assumida per amplis estrats d'opinió al nostre país. En la mateixa línia, l'acceptació general del terme (de fortíssima càrrega semàntica) d'espoli fiscal. No fa gaires dies, podíem escoltar el director del diari comtal, José Antich, utilitzant una expressió com aquesta, que l'establishment mai hauria acceptat d'emprar si la situació no fos realment desesperada i la queixa en termes tan durs hagués estat assumida per bona part de la ciutadania. Finalment, l'ús d'expressions com colònia o tracte colonial referits a Catalunya, abans reclosos en àmbits del nacionalisme més extrem, apareixen en boca d'opinadors absolutament moderats, vaja, que mai han trencat un plat. La generalització en la franja central de l'opinió pública de conceptes com aquests (robatori, espoliació i tracte colonial) reflecteixen sense dubte, també, el fort desplaçament que l'independentisme està operant en la línea de consolidar una claríssima majoria social. Va, Gran Timoner, anima't, deixa de banda els teu llast.

Comentaris

  1. Es tracte de l'aplicació publicitària que, ara, ja l'hem sabut capgirar a favor nostre. La publicitat està al servei de promoure un producte, d'una marca. I, la nostra és Catalunya. És curiós que havent tingut la gran central dels publicistes d'arreu d'Espanya i bona part del món, nosaltres n'haguéssim estat víctimes d'allò que gairebé vam inventar, la publicitat. El meu avi matern va ser un dels grans pioners de la publicitat i ho tenia dit i escrit: Qui domini la publicitat, domina la societat.
    L'article d'avui és molt fi i agut, sobretot quan pares atenció a l'aplicació de la "constitucionalitat" de les coses; però, també hi ha un component complementari que està jugant a favor nostre, molt. És la pèrdua de la por d'aixecar la veu. Per temor de no rebre la garrotada tradicional, és clar. La garrotada que ja voldrien poder-nos-la tornar a fer per fer-nos escarmentar. Però, ara ja no poden fer-nos-ho, ja no ens ho poden aplicar.
    Doncs això:
    "SOM GENT PACÍFICA I NO ENS AGRADA CRIDAR!!!!!!!!!!!"

    ResponElimina
  2. Tens raó, Granollacs

    ResponElimina
  3. De fet, m'agradaria abundar en el tema de la semàntica. A tots els nivells, ens hem permès perdre la batalla de la semàntica. I això és molt greu; perquè en moltes ocasions, els conceptes tergiversen els continguts. Quan a mi em diuen fora de Catalunya, que sóc un nacionalista català (òbviament sóc un sobiranista decidit des de fa dècades i no ho amago pas, públicament), jo sempre els contesto molt pausadament i amb la millor dels meus somriures, si realment coneixen el significat del concepte nacionalista. Els dic: Vostè és un nacionalista espanyol de Toledo, per exemple. El que succeeix és que quan vostè exerceix de tal, ho anomena ser patriota; i quan ho faig jo, m´anomena separatista.
    No s'enganyi: el nacionalisme espanyol és el 100 % del PP i el 95% del PSOE. I és el nacionalisme majoritari de la Peninsula, que aplega a gairebé 30 milions de persones. Per això vostès mateix ens deien a la Transició, els "nacionalismes perifèrics"; perquè el nacionalisme "*cañí", el bo, és el de vostès. I per cert, quan vostè s'embolica en la seva bandera "roja y gualda", jo li pregunto: està vostè disposat a pagar-se fiscalment el preu de ser espanyol ?. O només amb els meus diners ?. Perquè jo sí estic disposat a pagar-me fiscalment el preu de ser català; i ho faig amb escreix. Per tant, probablement el que sóc, sense vostè saber-ho, és un independentista espanyol; perquè vull que Espanya s'emancipi d'una vegada de Catalunya i s'acostumi a viure dels seus recursos i no dels meus, com a català. Ja veurà vostè que quan la meva Nació Catalana tingui un Estat propi en la UE, podem ser els millors veïns, defensant interessos comuns mediterranis a Brussel·les; però sense la síndrome de dona maltractada, ni vostè de macarra.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…

Detenció / Franquisme

DETENCIÓ. Afortunadament, segons sembla, tots plegats hem entès la lliçó. La detenció del regidor de Vic Joan Coma per part de l’expolicia franquista i actual magistrat de l’Audiència Nacional Ismael Moreno, ha estat en aquesta ocasió motiu d’unitat i no de batussa partidista dins l’independentisme. Una banda ha entès que l’altra té tot el dret a practicar la desobediència com a mètode per a deslegitimar les institucions espanyoles a Catalunya (oi, i tant); l’altra, ha acceptat que els uns també tenen dret a respectar la legalitat vigent en tant no sigui substituïda aquest estiu per la de la nova República. De la batalla campal que va suposar la desafortunada manera en la qual es va procedir a la de l’alcaldessa de Berga, hem passat ara a una detenció dialogada entre el Departament d’Interior i els afectats. Desgraciadament, Espanya ens oferirà moltes noves oportunitats per a anar afinant la nostra resposta resistent a la repressió.
FRANQUISME. L’amnistia amnèsica dels crims del franq…