Avancem també en la batalla de les paraules (#guanyarem)

Barcelona










Avui, tot i ser dilluns, tinc l'apunt optimista. En la gran guerra per assolir la nostra llibertat plena (en el context actual, de fet, no ens enganyem, per sobreviure), la batalla de les paraules em sembla de les més importants. Ja us n'he parlat alguna vegada. Tothom sap que cal treballar, aprofitant qualsevol oportunitat, per incrustar en l'imaginari col·lectiu alguns conceptes fonamentals, fins i tot abans de començar qualsevol discussió: si es converteixen en punt de partença que tothom assumeix implícitament estarà fet bona part del camí. Durant anys els espanyols ens van dur una gran davantera en aquest aspecte. El seu gran èxit va ser el d'aconseguir que, durant dècades, tothom acceptés la denominació de constitucionalisme per al nacionalisme espanyol, oposat al nacionalisme pejoratiu dels altres pobles hispànics. Aquella carcassa terminològica de legitimitat reforçada els permetia emprendre qualsevol duel dialèctic en posició de franca superioritat. Digueu-me optimista, però darrerament em sembla observar alguns indicis que apunten a una notable consolidació de posicions catalana en aquesta lluita.

Tres exemples relativament propers així ho avalen. El primer, la reculada en la repressió institucional de l'expressió "Espanya ens roba", finalment assumida per amplis estrats d'opinió al nostre país. En la mateixa línia, l'acceptació general del terme (de fortíssima càrrega semàntica) d'espoli fiscal. No fa gaires dies, podíem escoltar el director del diari comtal, José Antich, utilitzant una expressió com aquesta, que l'establishment mai hauria acceptat d'emprar si la situació no fos realment desesperada i la queixa en termes tan durs hagués estat assumida per bona part de la ciutadania. Finalment, l'ús d'expressions com colònia o tracte colonial referits a Catalunya, abans reclosos en àmbits del nacionalisme més extrem, apareixen en boca d'opinadors absolutament moderats, vaja, que mai han trencat un plat. La generalització en la franja central de l'opinió pública de conceptes com aquests (robatori, espoliació i tracte colonial) reflecteixen sense dubte, també, el fort desplaçament que l'independentisme està operant en la línea de consolidar una claríssima majoria social. Va, Gran Timoner, anima't, deixa de banda els teu llast.

Comentaris

  1. Es tracte de l'aplicació publicitària que, ara, ja l'hem sabut capgirar a favor nostre. La publicitat està al servei de promoure un producte, d'una marca. I, la nostra és Catalunya. És curiós que havent tingut la gran central dels publicistes d'arreu d'Espanya i bona part del món, nosaltres n'haguéssim estat víctimes d'allò que gairebé vam inventar, la publicitat. El meu avi matern va ser un dels grans pioners de la publicitat i ho tenia dit i escrit: Qui domini la publicitat, domina la societat.
    L'article d'avui és molt fi i agut, sobretot quan pares atenció a l'aplicació de la "constitucionalitat" de les coses; però, també hi ha un component complementari que està jugant a favor nostre, molt. És la pèrdua de la por d'aixecar la veu. Per temor de no rebre la garrotada tradicional, és clar. La garrotada que ja voldrien poder-nos-la tornar a fer per fer-nos escarmentar. Però, ara ja no poden fer-nos-ho, ja no ens ho poden aplicar.
    Doncs això:
    "SOM GENT PACÍFICA I NO ENS AGRADA CRIDAR!!!!!!!!!!!"

    ResponElimina
  2. Tens raó, Granollacs

    ResponElimina
  3. De fet, m'agradaria abundar en el tema de la semàntica. A tots els nivells, ens hem permès perdre la batalla de la semàntica. I això és molt greu; perquè en moltes ocasions, els conceptes tergiversen els continguts. Quan a mi em diuen fora de Catalunya, que sóc un nacionalista català (òbviament sóc un sobiranista decidit des de fa dècades i no ho amago pas, públicament), jo sempre els contesto molt pausadament i amb la millor dels meus somriures, si realment coneixen el significat del concepte nacionalista. Els dic: Vostè és un nacionalista espanyol de Toledo, per exemple. El que succeeix és que quan vostè exerceix de tal, ho anomena ser patriota; i quan ho faig jo, m´anomena separatista.
    No s'enganyi: el nacionalisme espanyol és el 100 % del PP i el 95% del PSOE. I és el nacionalisme majoritari de la Peninsula, que aplega a gairebé 30 milions de persones. Per això vostès mateix ens deien a la Transició, els "nacionalismes perifèrics"; perquè el nacionalisme "*cañí", el bo, és el de vostès. I per cert, quan vostè s'embolica en la seva bandera "roja y gualda", jo li pregunto: està vostè disposat a pagar-se fiscalment el preu de ser espanyol ?. O només amb els meus diners ?. Perquè jo sí estic disposat a pagar-me fiscalment el preu de ser català; i ho faig amb escreix. Per tant, probablement el que sóc, sense vostè saber-ho, és un independentista espanyol; perquè vull que Espanya s'emancipi d'una vegada de Catalunya i s'acostumi a viure dels seus recursos i no dels meus, com a català. Ja veurà vostè que quan la meva Nació Catalana tingui un Estat propi en la UE, podem ser els millors veïns, defensant interessos comuns mediterranis a Brussel·les; però sense la síndrome de dona maltractada, ni vostè de macarra.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Perplex davant un immens i letal error (#2016nideconya)

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas