Ves al contingut principal

El canguelo (#pactefiscal)

Creu Alta (Sabadell)
S'apropa un dels moments culminants (sinó el moment) de la negociació del pacte fiscal: el tancament d'un acord majoritari a Catalunya. L'altre vindrà quan, com és costum, ens axafin la porta als nassos a Madrid. L'unionisme està posant tota la carn a la graella per aconseguir allò que els seus manaires espanyols a hores d'ara els demanen: rebaixar-ne el contingut fins a convertir-lo en l'enèssima evolució del model de l'estafa del qual portem dècades gaudint. El nostre trio unionista pretén que els espanyols no s'hagin ni de despentinar alhora de confirmar la continuació de la depredació econòmica i social del nostre país. Evidentment, no estan sols, compten amb els serveis de la quinta columna civil que va batejar amb tant d'encert en Xavier Roig en un article imprescindible. Els homes del Pont Aeri (els únics veritables poderosos al nostre país) treballen incansablement per assolir l'objectiu: revertir les tendències demoscòpiques que atorguen al concert econòmic un suport superior al setanta per cent de l'electorat català.

Des de l'independentisme és hora de fer saber al nostre Gran Timoner que hi som. Com diria un amic, que el poble hi és i que hi serà. Que tots plegats tenim el suport majoritari del país. Que la minoria són ells. Que els consensos són els de la majoria social, no els de l'establishment col·laboracionista, per molt que el configurin les persones més poderoses del país. Joaquim M. Puyal va parlar del president Mas com d'un home sol, capficat. A mi em fa l'efecte que, en aquest moment de la veritat, el canguelo és important. Angoixant. I si això és el que és percep de manera pública, imagineu-vos el que deu estar passant a les clavagueres. La pressió dels de sempre deu ser absolutament descomunal. Resistirà? Vull percebre alguns senyals de reacció, com ara la valent resposta a l'exministre espanyol Josep Piqué durant la seva intervenció recent a les famoses jornades del Cercle d'Economia. Cal superar el canguelo. La història ha volgut que el Gran Timoner hagi de carregar amb la responsabilitat més important de la història recent del país. És temps de lideratges.

Comentaris

  1. ÉS temps de dir-li al nostre President que vol ser,
    si el president del millor pacte fiscal de la història i ser un de tants molt poc per sobre del Monti, ja què darrere d'ell vindran altres que també ens vendran el millor finançament de la història.
    O bé si vol ser el Millor President de la Història i a més únic i per tant insuperable en esdevenir el President que proclami la Independència.
    Vd. preisdent pot escollir però sembla que cada dia hi han més numeros per la segona opció que perla primera, s'ha de ser molt burro per optar per l'opció perdedora quan a més el desenllaç és veu a vindre
    Eliseu

    ResponElimina
  2. Incidint en el tema (part 1):

    Article publicat el Maig del 2011 a la revista Carrer i ressenyat ahir a la secció #xocdetrens del Directe.cat

    Alguns voldrien que el 22 de maig fos un 26 de gener. Així es pot entendre del lema de precampanya del PP: Recuperem Barcelona. Recuperar què? Només durant els 40 anys de dictadura estrenats el 26 de gener de 1939 la dreta política ha ocupat Barcelona. Que ho torni a fer només pot passar per un pacte CiU-PP. Malvolença o demagògia serien adjectius raonables per a aquesta interpretació... si no fos perquè el 31 de març el feixisme, o la nostàlgia del franquisme, es va destapar a Barcelona per partida doble.

    Gairebé a la mateixa hora que dos homes interrompien l’obra de teatre Gang bang, al TNC, al crit
de “Viva Cristo Rey!”, més de 200 persones de l’alta societat barcelonina aplaudien o consentien proclames franquistes al Círculo Ecuestre, en l’acte de presentació del llibre La otra memoria histórica.

    Entre elles, venerables senyores de cognom Godó; el president del Círculo Ecuestre, Borja García-Nieto Portabella; l’expresident de la Caixa i Creu de Sant Jordi José Juan Pintó (que va ser degà del Col·legi d’Advocats i assessor de la Generalitat fins al 1991), i l’enginyer i empresari José María Bosch Aymerich, constructor de les bases americanes a Espanya i promotor de l’Institut d’Estudis Nordamericans i de l’estació d’esquí de Masella.

    En va ser testimoni (humiliat) d’excepció el centenari cirurgià republicà Moisès Broggi, convidat a la gola del llop per un dels autors del llibre, el marista Mariano Santamaría, antic pacient seu.

    “¿Qué hace este tío aquí? ¡Se ha equivocado de acto! Que vigile, que le haremos a él la cirugía...”. Amb aquests comentaris va rebre el públic l’entrada de Broggi a l’atapeïda sala d’actes que el Círculo Ecuestre té a Diagonal-Balmes. Encongit en una butaca de la segona fila, el metge que va treballar amb les Brigades Internacionals i que tanca la llista electoral d’ERC, Reagrupament i Joan Laporta va haver d’escoltar de tot. “El perdón cristiano no puede perdonar actos abominables y desviados”. Ho deia Pintó, Creu de Sant Jordi, en referència al que Bosch Aymerich definia com “las barbaridades en la zona roja, sin parangón”, i que els autors del llibre La otra memoria histórica, el marista Santamaría i l’arxiver Miquel Mir, no tenen manies en qualificar de “genocidio” i “Holocausto que tendría que formar parte de la memoria de este país”.

    ResponElimina
  3. Incidint en el tema (part 2):

    Després de dues hores d’al·lusions pseudohistòriques pròpies de César Vidal i Pío Moa i de crítiques al Memorial Democràtic i a les lleis catalana i espanyola de memòria històrica, el president del Círculo va dir: “Es muy tarde y no vamos a abrir coloquio, pero sí quiero dar la palabra que me ha pedido Luis Montesino”.

    I de la primera fila, a escassos tres metres de Moisès Broggi, va prendre el micròfon Luis Montesino Espartero y Julià, marquès de Morella, coronel de Cavalleria i exdirector del Museu Militar de Montjuïc en la Barcelona postolímpica. La seva al·lusió inicial a “nuestra guerra de liberación” va quedar en anècdota al costat del complet al·legat franquista pronunciat sense complexos... i entre aplaudiments.
    “Al morir el Caudillo, heredamos una España Grande y Libre que en los últimos 30 años se ha ido desmembrando...”. I la gran majoria dels més de 200 assistents van interrompre Montesino amb aplaudiments. “Como no podemos luchar con las armas, porque no nos lo permiten, tenemos que luchar con las ideas y los libros”, va continuar Montesino. Un tímid xiulet i una dotzena de persones que es van aixecar i marxar no van impedir que els aplaudiments es redoblessin al cor del Círculo Ecuestre. “Al enemigo, ni agua”, va concloure el militar i aristòcrata.

    Entre molts exponents de l’alta societat barcelonina, la senyora Godó va aplaudir a gust. Moisès Broggi es volia fondre a la seva butaca. I el president del Círculo Ecuestre, Borja García-Nieto, va cloure l’acte amb un agraïment genèric i sense cap altre matís que aquest: “Quiero recordar que la palabra más citada hoy ha sido perdón”. A la sortida, dos empresaris més amants del hardcore que del coitus interruptus es lamentaven: “Borja siempre hace igual; ha cerrado el acto a lo Juan Pablo II”. Del comentari es desprèn que aquelarres ultres com el del 31 de març n’hi sol haver més a Barcelona.

    A la part alta de la Diagonal. Just per allí on el 26 de gener de 1939 van entrar les tropes franquistes i on el 22 de maig de 2011 pot descarrilar l’Ajuntament d’esquerres que va voler unir amb tramvia els barris del Besòs i el Baix Llobregat.

    Perdoneu la partició del text, però el blog només permet comentaris de 4098 caràcters com a màxim.

    ResponElimina
  4. Senyor anònim, perdoni però tot això ja ho hem llegit al lloc adient, no cal repetir tot l'article, nomes amb un enllaç per els que no ho han llegit n'hi tindria d'haver prou, posant tot l'article algú podria pensar que el raonament es seu i estic ben segur que això no es el que vostè preten.
    Un altra detall, posi-ho tot en un sol "Anònim", no en calen tres ni que les respostes siguin mes llargues que el article.
    Gracies i salut.
    L'avi Joa'Quim (es la traducció al català d'aquest galimaties que surt a sobre)

    ResponElimina
  5. L'anònim primer no és el mateix que els dos altres anònims. I he fet un cut&paste perquè l'article original era una part de la revista Carrer de la qual només hi ha disponibles els PDF a la xarxa. A Directe.cat només hi ha un resum. Amés, la gràcia d'Internet és que la informació circuli, esta dissenyada per això. I les respostes poden ser més llargues o iguals o més curtes que l'article, ja que la informació a la xarxa no te jerarquia.

    Li explico perquè entengui vostè un medi que segurament i per edat li sigui una miqueta estrany. Al cap i a la fi vostè segurament és un immigrant digital. Li dic amb tot el meu respecte.

    Dit això, trobo que l'escrit era interessant, tots ens imaginem com deu ser la rerebotiga de la Santa Aliança, però jo almenys mai havia vist reflectit el franquisme d'aquesta gent(ola) amb tanta cruesa. Potser és degut per la innocència intrínseca de la meva curta edat.

    ResponElimina
  6. En primer lloc, gracies per el aclariment i per no haver-te enfadat, això últim m'agrada sobre-manera, hi ha gent que no accepte una critique encara que sigui constructiva.

    Aclarir que la edat no sempre te a veure amb els coneixements, ni tant sols amb els d'informàtica.
    Soc propietari d'una botiga física i virtual de venda de productes de electrònica i informàtica, durant anys a banda de la botiga m'hi fet un fart de programar i soc administrador de tres fòrums de fotografia, un de ells en propietat (www.4barres.cat) i conec molt be totes les xarxes socials per haver tingut la sort de viure-les des-de un bon començament.

    Agraït de la bona feina que feu tots divulgant la llengua catalana i la nostra nació. En el que si que m'afecta la edat es en la temença de no viure prou anys per poder veure una Catalunya lliure, encara que no em penso morir abans de uns vint anys i com tots vosaltres #tenimpressa.

    Salut.


    L'avi Joa'Quim (es la traducció al català d'aquest galimaties que surt a sobre)

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Catalunya, dona maltractada (#marxemja)

Avui, secció de successos. A risc de ser poc original, fa temps que penso que el símil no pot ser més exacte. Catalunya és com una dona maltractada. En la seva relació amb Espanya les coses ja no van començar bé. La unió no va ser el resultat de la seducció, de l'enamorament i de la descoberta inicial i foment posterior dels interessos comuns. No. La història entre els dos va començar, en una conducta pròpia d'altres èpoques, amb el rapte de la núvia. Després d'anys de mirar-se-la amb desig, aquell home, finalment, va fer-la seva, encara que fos per la força. Després, amb el pas dels anys, la cosa no ha fet sinó degradar-se més i més. Ell explica a tothom que li ha fet una cuina estupenda, on ella és la reina, bàsicament per tenir-li preparat el dinar a taula a l'hora convinguda. Naturalment, per mantenir-la ben lligada a ell, en molts moments, ha hagut de fer ús de la força. Una bona bufa de tant en tant. Per què? Perquè és seva i amb ella pot fer el que vulgui.

La m…

Bestiari del procés: A. López-Fonta, A. Oliveres i J. Planas

López-Fonta, Alejandro (empresari).
La pau i el progrés.
Dijous, a la matinal de la ràdio comtal, combat a mort entre Anna Ballbonna i Quico Sallés del costat dels bons patricis i Alejandro López-Fonta i Xavier Salvador arrapats al cantó fosc de la força. Entre altres motius, a compte de la memòria democràtica. Els primers, posant de relleu l’immens frau d’una Transició que està arribant ja al qüestionament dels drets polítics fonamentals; els segons, fent la lloança del període més llarg de pau i progrés econòmic de la història d’Espanya. Així s’hi refereixen. Trenta anys de pau i prosperitat: és exactament el que podria haver afirmat un ministre franquista l’any 1973. I és exactament per això que la Restauració borbònica de la Constitució del 78 ha estat incapaç de posar les bases d’una reconstrucció real d’Espanya. Confiem que la independència de Catalunya faci viable, via trompada, el gran canvi que els cal.

Oliveres, Arcadi (dirigent de Procés Constituent).
Denunciar la doble moral.

Cas / Coherència

CAS. De sobte, com acudint a l'avançada a la seva cita anual estiuenca, Gibraltar torna al centre de l'escena. Aquesta vegada, però, amb un caire diferent. Enmig d'una escalada de tensió superior a l'habitual d'un conflicte per l'aeroport guanyat al mar o la gestió de les aigües jurisdiccionals. El Brexit re-situa la qüestió: Espanya, malalta de nacionalisme carrincló, hi veu l'oportunitat de revertir la cessió feta al Regne Unit just quan aquest acabava de néixer. I per remarcar-ho, canviant tot el que havia dit fins al moment, s'obre fins i tot a acceptar una Escòcia independent al si de la Unió Europea. És així com, tres-cents anys després, el Cas dels Catalans retorna. L'oportunitat de desfer la traïció anglesa que va liquidar la sobirania catalana. Perquè, si cal deixar sense efecte l'article 10, per què no, també el 13 que empara la incorporació del vell Principat a Castella.
COHERÈNCIA. Fa uns quants anys que els anomenats socialistes cat…