El dolç soroll constant d'armaris que s'obren (#marxemja)

El nostre és un moviment sense aturador. Que es correspon amb el desplaçament de plaques tectòniques que viu el conjunt del país. L'independentisme creix cada dia i cada dia són més els catalans que saben que constitueix l'única sortida que ens queda per donar un futur digne als nostres fills. Per això comença a resultar difícil (tot i que els mitjans tradicionals procuren encara minimitzar-ho, amagar-ho i si cal treure-li l'àudio) trobar un acte públic de caràter cultural o esportiu que no acabi a crits de llibertat. Només en les darreres setmanes, els aficionats del Barça cridaven independència durant la segona part de la final de la Copa del Rei de futbol (fet, penso, si és que no ja em rectificareu, no massa habitual), gairebé tot el Palau Blaugrana la corejava després de guanyar la Lliga Endesa de bàsquet, es cantava en cloure's l'actuació de Lluís Llach, Sílvia Pérez Cruz i Pep Guardiola darrera els famosos versos de Martí i Pol o en el lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. L'energia del poble es desborda i els qui ocupen llocs de responsabilitat social ho saben.

Fa uns dies era el vetarà polític socialista Joan Majó. Aquesta setmana, mentre l'alcalde de Lleida (que tant va lluitar no fa pas gaire contra la celebració local de la Consulta sobre la Independència) participava per sorpresa en la presentació de l'Assemblea Nacional Catalana a la seva ciutat, l'exdiputada del Partit Popular Montserrat Nebrera feia el pas. Demòcrata sòlida, havia participat en els debats entre partidaris i detractors de la independència celebrats al voltant de les Consultes. Tot i el seu fracàs en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, havia projectat una energia considerable i encertada en la crítica d'un sistema de partits en fallida, incapaç de connectar amb la ciutadania. És una abanderada de la necessitat d'una profunda regeneració democràtica. Intel·lectual i opinadora als mitjans, el seu canvi de perspectiva és un altre indici, enmig d'aquest dolç soroll constant d'armaris que s'obren. Precisament, per això, ahir, mentre els mitjans madrilenys flipaven, la consigna comtal era de menysteniment total de la seva influència política real. Ai, que no sé si la deixaran tornar al programa d'en Cuní.