dimecres, 20 juny de 2012

El dolç soroll constant d'armaris que s'obren (#marxemja)

El nostre és un moviment sense aturador. Que es correspon amb el desplaçament de plaques tectòniques que viu el conjunt del país. L'independentisme creix cada dia i cada dia són més els catalans que saben que constitueix l'única sortida que ens queda per donar un futur digne als nostres fills. Per això comença a resultar difícil (tot i que els mitjans tradicionals procuren encara minimitzar-ho, amagar-ho i si cal treure-li l'àudio) trobar un acte públic de caràter cultural o esportiu que no acabi a crits de llibertat. Només en les darreres setmanes, els aficionats del Barça cridaven independència durant la segona part de la final de la Copa del Rei de futbol (fet, penso, si és que no ja em rectificareu, no massa habitual), gairebé tot el Palau Blaugrana la corejava després de guanyar la Lliga Endesa de bàsquet, es cantava en cloure's l'actuació de Lluís Llach, Sílvia Pérez Cruz i Pep Guardiola darrera els famosos versos de Martí i Pol o en el lliurament del Premi d'Honor de les Lletres Catalanes al Palau de la Música. L'energia del poble es desborda i els qui ocupen llocs de responsabilitat social ho saben.

Fa uns dies era el vetarà polític socialista Joan Majó. Aquesta setmana, mentre l'alcalde de Lleida (que tant va lluitar no fa pas gaire contra la celebració local de la Consulta sobre la Independència) participava per sorpresa en la presentació de l'Assemblea Nacional Catalana a la seva ciutat, l'exdiputada del Partit Popular Montserrat Nebrera feia el pas. Demòcrata sòlida, havia participat en els debats entre partidaris i detractors de la independència celebrats al voltant de les Consultes. Tot i el seu fracàs en les darreres eleccions al Parlament de Catalunya, havia projectat una energia considerable i encertada en la crítica d'un sistema de partits en fallida, incapaç de connectar amb la ciutadania. És una abanderada de la necessitat d'una profunda regeneració democràtica. Intel·lectual i opinadora als mitjans, el seu canvi de perspectiva és un altre indici, enmig d'aquest dolç soroll constant d'armaris que s'obren. Precisament, per això, ahir, mentre els mitjans madrilenys flipaven, la consigna comtal era de menysteniment total de la seva influència política real. Ai, que no sé si la deixaran tornar al programa d'en Cuní.

6 comentaris:

  1. Noticia relacionada, uns que encara no han sortit de l'armari però que s'ho estan rumiant seriosament:

    http://www.ara.cat/politica/Josep_Maria_Alvarez-UGT-ERC-Oriol_Junqueras-concert_economic-pacte_fiscal_0_721727942.html

    ResponElimina
  2. Si arriba a guanyar la Presidència en el Congrès del seu Partit Popular de Catalunya, que va perdre....per molt poc, contra la Camacho....
    Seria molt divertit veure la reacció histèrica del Carrer Gènova de Madrid...

    ResponElimina
  3. M'agrada això del "dolç soroll constant d'armaris que s'obren"! És un bon concepte. ..el dolç soroll...armaris obrint-se..sols, es clar... molt bé! Poeta, en Granollacs!
    En quant al tema, això és pistonut perquè el mateix PP hi col·labora i molt abnegadament! És fantàstic aquest sacrifici cultural de canviar la realitat del català de la Franja de Ponent pel "Aragonés oriental"! Això és abnegació per ajudar-nos a sortir d'aquesta demència senil castellana. A cal PPc ni responen al telèfon....
    Quan puguem aconseguir la nostra independència no serà gràcies a nosaltres, no! Serà gràcies als nostres propis carcellers! La seva pròpia merda se'ls menja...

    Nota: Aquests aragonesos del PP ja se'n recorden que tenen un idioma propi perdut per dins del Pirineu, tan originals que volen ser?

    ResponElimina
  4. Si. La percepció es que això no te aturador. Les preguntes ara mateix son qui i quan. Qui declararà la independència i quan. Però el que tinc clar es que els de la meva generació ho veurem i gaudirem per molts anys.

    ResponElimina
  5. Jo ja salivo pensant en els crits que se sentiran al Camp Nou aquest agost. Serà a la Supercopa i contra el Madrid.

    Sembla que sigui una banalitat, però hi ha molts catalans que encara tenen por d'expressar en públic el que els hi demana el cap i el cor. Quan estiguin allà asseguts a la seva localitat i vegin la gent del seu voltant cantant "i-inde-independenciá, i-inde-independenciá" pensaran "que coi, vinga!" i es posaran a cantar ells també.

    Hauran sortit de l'armari i no se'n estaran de dir-ho i amb sort, fer propaganda per la nostra causa a amics, familiars i coneguts.

    Penseu que la mitjana d'edat del soci barcelonista és força elevada i que és aquesta gent, per raons sociològiques (generació de post-postquerra, educats en el franquisme, 23F, etc) els que son més hostils a la idea de la independència. No perquè no els hi agradi o pensin que es dolents, sinó per por o per fatalisme. I els seus vots compten exactament igual que els de tothom.

    ResponElimina
  6. Conec a gent que surt del armari nomes per fer un somriure, dir in-inde-independència i tornar-s'hi a ficar buscant la protecció de la foscor. Alguns d'ells confessen la por, però estan disposats a pujar al carro quant calgui... o potser quant el carro ja corri mes que ara.
    També seran benvinguts.

    L'avi Joa'Quim (es la traducció al català d'aquest galimaties que surt a sobre... o potser del eivissenc continental, qui sap)

    ResponElimina